Amateur

Les carabasses col·leccionades en educació física durant l'etapa escolar, confirmaven la meva pocatraça en aquesta competència. Fins i tot, molts malsons d'infància i joventut, tingueren a veure amb quilomètriques pistes d'atletisme i estrafolàries pilotes de bàdminton.

Però ara, ja no em valien excuses. El sobrepès i el colesterol, feren que la recomanació del metge passés a ser una obligació. Tocava fer una mica d'exercici.

Tant família com amics, em pressionaren perquè fes cas. I jo, per fingir interès, però amb l’objectiu d'allunyar al màxim el moment d’iniciar-me, vaig començar elaborant una exhaustiva llista de pràctiques esportives, per després poder anar descartant i trobar possibles candidates.

Finalment, només hi quedà un nom. El resultat em va satisfer, no hi veia risc de lesions, intuïa que no em caldria entrenador i podria practicar-ho tranquil·lament a la sala d’estar. Però va ser comunicar-ho a casa i quedar ben retratat. L’elecció havia estat fruit de la meva ignorància en temes esportius.

Però això sí, mai ningú em podrà robar l'emoció que vaig sentir el primer cop que vaig llegir el nom d'aquest esport. Jo pensant que derivava de la paraula cultura, i es veu que el culturisme no hi té res a veure.

Iona

Relat participant al XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla"  L'esportista, desembre 2021

Però és que el dia no donava treva a la nit

Vaig decorar el sostre de l'habitació amb adhesius brillants amb forma d'estels. Quan em ficava al llit, m'entretenia mirant-les, traçant línies imaginàries i unint-les formant constel·lacions. Però la seva fosforescència sempre s'acabava esgotant, i les ombres sempre acabaven donant pas a la foscor de la nit.

Sempre el mateix. Una mena de bola. Jo sobre ella. No una bola qualsevol. Una bola que a poc a poc es fa petita. Jo sobre ella. Jo mirant-me els peus. Jo veient-me els peus cada cop més grans. Jo veient la bola cada cop més petita. Jo sobre ella. Jo veient com els peus ja no hi caben. I caic, i xisclo, i em desperto.

Em deien, tranquil·la, aquests malsons ja marxaran. Ja veuràs. Pensa en coses boniques.

Van passar els anys, els estels perderen brillantor, s'anaren desenganxant, vaig créixer, vaig abraçar nous horitzons. Potser un dia podré deixar definitivament enrere el malson dels abusos dels quals va ser víctima la nena que un dia vaig ser.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Placa bacteriana

Tot i no haver passat res d'especial, aquell dimecres em sentia especialment cansat i a l'hora d'anar a dormir, em va fer mandra rentar-me les dents.

Si només hagués estat això, no tindria sentit aquesta història que us estic explicant, però quan la mare em va preguntar si ja me les havia rentat, sense adonar-me'n, vaig dir que sí, com si res hagués passat.

Havia estat la meva primera mentida, petita, però no deixava de ser una mentida. I com que em sentia una mica malament, el dia següent em vaig rentar les dents com si no hi hagués un demà, raspallant conscientment cadascun dels racons de la boca.

Però els remordiments s'esvaïren aviat. I em vaig habituar a anar mentint. Primer foren petites mentides, però com que semblava que ningú se n'adonava, em vaig animar, i a poc a poc es feren més freqüents i més grosses.

Ara, quan miro enrere, m'adono que no ha estat casualitat la meteòrica i exitosa carrera que he fet com a polític.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Milà, 1723

Ella i el cant foren els meus amors d'infantesa, però el destí feu que només un dels dos perdurés en el temps.

Vivíem al mateix carrer i ens creuàvem sovint. Ella era una xiqueta alegre i bonica. Aquells somriures que m'oferia i les passes acompanyades de saltirons que feia en caminar, em tenien enamorat. M'agradava pensar que potser un dia ella seria la meva muller. I del cant, que voleu que us digui? Era una gran passió, el meu altre amor. Tothom deia que tenia molt talent i que segurament arribaria molt lluny.

Ara, el que em fa entristir de debò, és no saber del cert, si hagués pogut escollir, quin destí hauria triat.

Tot va començar amb aquell malson que es tornà recurrent. Quan em despertava, em sentia marejat com si encara estès mig submergit dins del barril, xisclant de dolor. Vaig trigar temps a adonar-me del que en realitat m’havia passat, i sentí una gran impotència quan vaig saber que tothom n’estava al cas i mai ningú havia gosat parlar-me'n.

Avui, ella es troba entre el públic, acompanyada del seu marit, per veure l’estrena de l’òpera. En uns minuts, jo sortiré a l'escenari, i l’auditori gaudirà de la preuada i potent veu que sortirà de les meves cordes vocals. Unes notes agudes, sorgides d'un cos adult en el qual encara perduren uns atributs sexuals infantils.

Si, soc un admirat "castrato", terriblement ric i desconsoladament sol.

Iona

Relat finalista del XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla"  El virtuós, novembre 2021

Audio del microrelat emés per Punt 7 Ràdio Sant Celoni

Esmolades

Els seus rínxols eren admirats per tothom. Creixien sedosos i brillants, eren espectaculars. Ella n'era conscient, i els hi va permetre ser cada cop més llargs.

Però el seu orgull, la va distreure del que era important. I no es va adonar a temps, dels petits i constants canvis que s'anaven succeint.

Ells, lentament prengueren vida pròpia, i ja empoderats, deixaren de respondre a les seves ordres. Començaren a entortolligar-se arreu, fent habituals les ensopegades, els cops i els blaus, així com les dificultats de moviment, que feren incrementar les renúncies.

Desesperada, intentà agafar les tisores per aniquilar-los, però ells foren més forts. El seu malson acabà, però ella ja no va despertar.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Cues de pansa

Anava de poble a poble amb la seva tartana. Era un xarlatà, es dedicava a vendre esperança i il·lusions i encolomava elixirs, pólvores i ungüents, tot per un bon pessic.

Dominava l'art de l'oratòria. Primer, durant la presentació, donava una ullada ràpida a l'audiència. Després, mentre explicava per què servia cadascun dels productes, alentia el ritme del discurs, fixant la mirada en alguns dels assistents. Escollia el més lleig, quan del que es tractava era de vendre un potent atraient de damisel·les, al que feina més mala cara, quan explicava com alleujar el mal de queixal, a la jove més bella, pels remeis que evitaven embarassos, i així amb cadascun dels remeis miraculosos del seu carregament.

Però l'esperança i il·lusió venuda sempre s'acabava truncant. Tot el que encolomava al veïnat no servia absolutament per res, i és per això que seguia la norma de no tornar a trepitjar mai els camins i pobles que ja havia visitat.

Fins que un dia, mentre recorria la comarca del sud, el començaren a reconèixer, tothom començà a parlar del retorn de l'estafador d'esperances. No disposar d'un remei eficient per la falta de memòria, fou la seva fi.

No hauria d'haver portat al límit el poder de la mirada. Ara, tothom es recordava d'ell.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà 

X Concurs microrelats terror biblioteca Can Mulà

Volia participar en el concurs de microrelats de terror de la biblioteca de Can Mulà. Mans al teclat i mirada a la pantalla, però la inspiració no arribava. Decidí baixar al garatge, agafar la motoserra i sortir al carrer. Fou el guanyador d'aquella edició.

Com cada matí, entrà a l'habitació de la seva filla per llevar-la. Trobà el bressol buit. Els llençols encara calents. Les cortines voleiant. El seu xumet, encara humit, era a terra.

Li deien floreta. Era bonica, alegre i embriagava a qualsevol que s'hi acostava. Ell, digues-li herbicida, tisores, sequera. Tot el que tocava ho aniquilava. Ella no va arribar a temps de denunciar-lo. Ara regna la olor a terra cremada.

Ella era molt poruga i abans d'anar a dormir, sempre s'assegurava que finestres i porta estiguessin ben tancades.
Però aquella nit, ell ja feia estona que era dins esperant.
Ella, amb tot tancat, no pogué pas escapar.

Va ser el dia que va anar a l'òptica a buscar les ulleres de vista cansada, que la seva vida canvià. Fou mirar-se al mirall amb les ulleres posades, i eliminar tots els de casa.

Anunci classificat
Som una empresa especialitzada en assistència a domicili per persones grans i en gestió d'herències. Oferim descomptes amb la contractació simultània dels dos serveis.

Fou una nit d'insomni i malsons.
L'endemà tornava a la feina després d'un mes de vacances i no es recordava de la contrasenya de l'ordinador.

En veure la seva dona amb el ganivet alçat, li va venir al cap haver escoltat aquell matí al carrer, la melodia de l'esmolet.

Quan ell descobrí que el color rosa podia ser perillós, ja fou massa tard.
Morí com una rata.
Ella havia erradicat la plaga.

Última parada, Vladivostok

Fa molts anys, quan era jove de debò, vaig pujar sobre les rodes del transsiberià. Van ser uns dies de travessar fusos horaris enmig dels boscos, pobles i ciutats de la gran Rússia. Tot i ser un una mica un "coitus interrumptus", donat que no vam fer la totalitat del recorregut fins a Vladivostok, arribar fins Irkutsk va valdre molt la pena.

Gràcies a les bones crítiques rebudes, i a la bona dosi de nostàlgia que m'ha suggerit el títol, ha fet que em decidís a llegir Vladisvostok de Lluís Oliván.

Tot i que el llibre és un encadenat de coses més o menys habituals que li poden passar a qualsevol, té un estil i un ritme que enamora i provoca addició. Una mirada crítica del protagonista a allò que ha estat la vida i com això el torna cada cop més desacomplexat, i el fa fruir de les coses noves a què l'empeny la vellesa.

Vladivostok, dos finals de línia, ja sigui l'última parada del tren transsiberià o la del camí cap on ens porta la vellesa.

Iona

Correspondència

Avui endreçant, he retrobat una capsa on hi guardo cartes antigues, i he passat una bona estona rellegint-les i recordant vells moments.

Enmig de tanta nostàlgia, he anat pensant. Quants cops hem vist en una pel·lícula cremar una carta sense llegir? Quantes n'hi deu haver d'extraviades que mai han arribat al destí? Per no parlar també de les interceptades maliciosament. Quants destins han canviat per cartes arribades massa tard? I aquelles que l'autor mai han gosat enviar.

Avui dia ja no mirem la bústia amb il·lusió, les cartes ja no acostume
n a donar-nos bones notícies. Només algunes postals despistades encara perduren.

Les noves maneres de comunicar-nos han suposat la mort de les cartes, però també d'aquell romanticisme i saber esperar que ens regalaven.

Sempre ens quedarà la carta com a gènere literari. Qui no ha fruit llegint la carta que Franz Kafka va escriure al seu pare i la seva mare va interceptar o L'emotiva carta d'una desconeguda d'Stefan Zweig.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Nanoreptes d'ARC Relats en catàlà (3)

 

 

Romanent
Tot i l'odi que em va portar a fugir d'ell, la nostàlgia va perseguir-me durant molt temps.

Alliberament
Quan la mort també s'emporta l'enyor, i llavors s'esdevé la calma.

Del paradís a l'infern
El cuc morí socarrimat. Mai més podria tornar a menjar castanya.

Va passar per Tots Sants
Tot i que no suportava menjar castanyes, es va fotre una castanya monumental.
Es veu que anava a tota castanya.

Mala vida
Parlaven d'ella com ferum, fortor, pestilència, pudor, catipén...
Ella només desitjava haver nascut inodora.
Potser en la reencarnació...

Qüestió de gènere
L'olor estava fins als minimíssims ovaris.
Massa sovint els parlants es confonien i es referien a ella en masculí.

Veïns de replà
Ell va demanar-li uns alls.
Ella una mica d'oli.
Es parla que una setmana després ja feien allioli.

Perdedor
L'endemà que el consell l'hagués cessat de president del consorci, somnià que el nomenaven president de l'escala.

Literalment
Fou una d'aquelles persones que s'ho prenien tot al peu de la lletra.
Per sopar sempre menjà sopa.

Chicago, 1930
Va decidir declinar la invitació de la família.
No volia viure el que seria el seu últim sopar.

Mòmies i animals sagrats

Després de fer un petó a la mare i una carícia a la mixina, he agafat la motxilla per anar a l'escola. Avui és un dia especial, anem d'excursió al museu egipci de Barcelona, per conèixer més coses sobre els egipcis, ara que a classe hem acabat el tema.

La visita m'ha agradat i el que he trobat més interessant ha estat descobrir com s'ho feien els egipcis per transformar els morts en mòmies i conèixer més coses sobre les seves creences màgiques. Però...

A la tarda ha passat que no hem trobat per enlloc la mixina. L'hem buscat i hem preguntat als veïns, però res de res. I hem anat a dormir angoixats, pensant que potser un cotxe l'ha pogut atropellar.

Però l'angoixa ha anat en augment. La mixina es trobava en una mena de granja amb molts altres gats. Un senyor que en classificava, l'ha posat amb uns altres dins un sac i els ha col·locat en un carretó que han entrat dins d'una sala on no m'han deixat entrar.

Miols desesperats.

Llavors m'he despertat xisclant, davant de les vitrines del museu que contenen les mòmies de gat.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Fa uns anys, vaig plantar uns bulbs de narcisos al jardí

La major part del temps resten amagats sota terra, i quan ja m'oblido que hi són, arriba la primavera i llavors esclaten. Dels bulbs en broten unes fulles d'un verd difícil de definir, que a mi em semblen d'una tonalitat tirant a glauca. Mentrestant, saps que aviat arribarà la cosa més esperada, la preciosa flor, d'una forma i groc únics. Però de bellesa efímera, que a poc a poc s'anirà esvaint, arribant el dia en què ja no li quedarà res del que havia estat. Llavors li haurà arribat el seu final, i la tallaré perquè no desmereixi el conjunt.Tan normal que em sembla tallar aquests narcisos, m'he adonat dels paral·lelismes que podem imaginar amb la vida de les persones i com la societat promociona la bellesa i la joventut, amagant, sempre que pot, la vellesa.

Aquests esdeveniments que van passant davant dels meus ulls, no són els únics. Sota terra els bulbs es dividiran i brotaran la propera primavera, i llavors serà quan els ulls podran gaudir d'un nombre encara més gran de narcisos. Uns narcisos, que quan admiro, em transporten a un dels mites més coneguts de la mitologia grega.

La natura és bella i la bellesa de naturalesa efímera.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Micologia aplicada

Es van fer grans cues per veure'l. Les notícies explicaven que era un fet inversemblant que sortís un rovelló enmig de l'asfalt, sense haver cap pineda a prop. Amb el pas de les hores sorgiren tota mena d'especialistes formulant hipòtesis sobre el seu possible origen i els tertulians de ràdio i televisió seguien en la seva línia, opinant sense disposar de suficients coneixements sobre el tema, sense deixar de banda els periodistes, que quan es tracta de temes científics, encadenen errors un rere l'altra. La major part de tècnics havien arribat al consens de què potser l'origen es trobava en una mutació del rovelló, que li facilites a partir d'ara, digerir derivats del petroli com ara l'asfalt, i que gràcies a la variació del pH de l'aigua de la pluja amb motiu de l'entrada de partícules subsaharianes, poguessin hidrolitzar les cadenes d'hidrocarburs contingudes dins del seu entramat cristal·lí.

L'endemà no quedava cap rastre del rovelló, i en un parell de dies cap mitjà de comunicació ja no en parlava.

Per la família de Cal Cisteret fou un alliberament. Mai van gosar a explicar que l'avi Joan, tornant del bosc, amb el cistell lligat a la seva mobilet, va perdre l'únic rovelló que havia trobat.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

El consentiment

Encara l'estic digerint. Llegit d'una tirada El #Consentiment de @VSpringora. Segurament, per l'autora, escriure aquest llibre, ha estat un enorme acte de valentia.

Ha estat molt...

Valenta per haver pres de nou possessió de la seva vida i vèncer els seus propis fantasmes.

Valenta per explicar, tal com ho ha fet, tot el que li va passar, sense temor a la reacció d'ell, a què puguin jutjar a la seva mare per com va anar tot plegat i com a partir l'ara la veuran les persones del seu voltant, i que fins ara desconeixien aquesta part de la seva vida.

I finalment valenta per poder ser capaç de reformular per normailitzar la seva relació amb el sexe.

L'adolescent, en aquest canvi cap al món adult, descobreix tant els canvis que es produeixen al seu propi cos com les noves coses del voltant que la interpel·len. Tot el nou que va succeint, l'adolescent, ho suposa com que forma part de la normalitat.

Ell i tothom que ho va permetre i normalitzar, uns fills de puta.

Iona

Lleuger i dolç com el cotó de sucre

La formiga vivia fastiguejada, tot el dia anant amunt i avall, carregant llavors i altres coses de la llista d'essencials per l'hivern. De tant en tant, els seus ulls miraven amunt, quedant atrapats per les originals formes dels núvols o les tonalitats amb què el del sol tenyia el cel. Però de seguida, la companya de darrere seu, l'empenyia per tal que la fila no s'aturés.

El primer dia que veié un arc de Sant Martí, va entendre que la seva vida seguiria essent mediocre, mentre no pogués alçar la vista i gaudir tranquil·lament dels seus colors. Se sentia captiva dins de tant ordre i disciplina, i els seus pensaments sempre giraven al votant de trobar allò que un dia l'ajudaria a fugir.

I el dia menys pensat, es va presentar l'ocasió. Era un dia ventós com mai havia vist. De cop i volta, les llavors de la dent de lleó del costat del seu cau començaren a voleiar, i ella, enfilada sobre una pedra, aconseguí abraçar-se a una que començava a enlairar-se, i a poc a poc, va anar guanyant alçada.

Mentre les seves companyes la miraven desconcertades, ella començava un nou viatge on descobriria nous paisatges, formes i colors.

Com ja sabeu, el que és habitual, és que qualsevol cosa que aixeca el vol, en algun moment o altre torna a terra. El vent se suavitzà i a poc a poc, la parella que formaven ella i l'angelet, va anar perdent alçada, fins a aterrar.

A partir d'ara no sé pas com voldríeu que acabés la història.

En tornar a terra, podria trobar-se de nou a casa seva. Allà podria explicar l'experiència viscuda a les seves companyes i convertir-se en una heroïna per uns dies, dies que a poc a poc deixarien pas a la monotonia de la qual havia volgut fugir.

També hi hauria la possibilitat d'anar a parar a un formiguer desconegut, on podria començar una nova etapa, però on aviat descobriria massa similituds amb l'anterior vida.

Però el que possiblement el lector desitjaria és que la nostra protagonista pogués complir el seu somni. Així i tot, com que la vida no és de color de rosa, ni la felicitat dura per sempre, això és el que va passar.

La tecnologia ha anat acompanyant la història de la humanitat. El foc, la roda, l'agricultura, el salt de la revolució industrial i finalment tot el que anomenem noves tecnologies. Però tot només ha perseguit un únic fi, el domini de la natura.

Doncs la nostra formiga es va trobar dins un món desconegut. Va notar-se envoltada d'una pols dolça de color rosa, i ella, habituada a recol·lectar per poder menjar, va considerar un regal caigut del cel poder disposar del que semblava una delicatessen. I va menjar sense fre, com si no hi hagués un demà.

El verí actuà impecablement, no hi hagué un demà.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

No ha de ser bo pensar tant

L'altre dia, endreçant l'armari pensava en les peces de roba que tot i que fa temps que no em poso, encara guardo. Potser algun dia me les tornaré a posar, o potser no, però segur que si encara no els ha arribat el seu últim cop, algun dia els hi arribarà. I de les coses que m'importen, quines seran les últimes?

Quin serà l'últim cop que escoltem junts aquella cançó que tant ens agrada?
Quin serà l'últim cop que li robo un petó?
Quin serà l'últim cop que riem plegats?
Quin serà l'últim cop que ens tirem els plats pel cap?
Quin serà l'últim cop que farem les paus?
Quin serà l'últim cop que el contemplaré i pensaré en quina sort tinc d'haver-lo conegut?

Cada acte de la nostra vida és un candidat per ser l'últim. L'atzar, el destí, la malaltia, la mort... són alguns dels motius que ho decideixen.

Si ho sabéssim, potser faríem que aquest últim cop fos meravellós o potser la tristesa no ens el deixaria gaudir.

Realment, la incertesa que acompanya aquest últim, és un preciós regal que ens fa la vida. Gaudim-lo.

PD: Potser aquest és el meu últim relat que publicarà la web de Relats en Català. Mai se sap.

Iona

Notícia morbosa

Normalment no paro gaire atenció a la secció de successos de les notícies, però avui, sigui per morbo o per les hores de tranquil·litat que ens regala les vacances d'estiu, les he escoltat.Explicaven que ahir, al poble veí, la dona de fer feines havia descobert el cadàver de l'home a qui setmanalment li feia la neteja del pis. Es veu que l'han trobat de bocaterrosa atrapat sobre una nina inflable; i que després de consultar amb especialistes en andròmines d'aquest tipus, aquests han informat que no es tractava d'una nina qualsevol, sinó que era un prototip antic d'una empresa japonesa.

Respecte al motiu de la seva mort, han explicat que la policia i els forenses estan mirant de determinar si es tracta d'una mort per aturada cardiorespiratòria o el motiu és una avaria del motoret de gasolina de la nina inflable.

De cop i volta m'he recordat de la feina d'estiu en la que vaig conèixer el peculiar client que després de cada servei, es feia omplir la petaca de gasolina. Segur que el que havia intuït durant tots aquells anys era encertat i ara acabava de confirmar la identitat de la famosa xica. El motiu de la mort quedava en mans dels tècnics. 

Iona
 

Segona part del relat "Feina d’estiu".

Feina d'estiu

Una substitució a la gasolinera del poble fou la meva primera feina. Potser no us semblarà gran cosa, però em causà tal impacte, que mai l'oblidaré.

Encara no havíem fet les presentacions, que la primera cosa que em van explicar els nous companys, va ser la història del client especial. Pel que es veu, tots els divendres a la tarda, un client que no era del poble, venia a omplir el dipòsit del seu cotxe. Un cop acabada l'operació, demanava que li emplenessin una petaca, com les que surten a les pel·lícules, i un cop plena, se la guardava a la butxaca de la camisa. Pagava i marxava, i passats set dies, un altre cop, el mateix.

Tothom estava encuriosit, però ningú s'atrevia a preguntar-li que coi en feia de la gasolina de la petaca. I així anaven passant les setmanes.

L'últim divendres de feina, abans que se m'acabés el contracte, em vaig prometre que no plegaria, sense com a mínim  intentar esbrinar el misteri. Mentre ell pagava, jo, feta un sac de nervis, li vaig preguntar amb veu tremolosa que en feia de la gasolina de la petaca. I ell, mirant-me tot somrient, em va respondre:
- Doncs per què serà! Per la meva xica.
- Què? – vaig preguntar amb cara de no entendre res.
- Vaja! - va respondre amb cara de passar-s'ho bé. Es veu que als joves se us ha d'explicar tot!
I deixant-me amb la paraula a la boca, va marxar.

Mai més el van tornar a veure per la gasolinera. Es veu que va començar a anar a la d'un altre poble de la comarca.

Després d'una pila d'anys i interpretacions vàries, la xica encara és tema de conversa als bars. Seria tan extens explica-les que les guardo per un nou relat.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Punxes

La il·lusió en convertir-se en faquir s'esgotà el dia que ensopegà amb la figuera de moro que hi havia al voral del camí.

Aquesta i altres foren algunes de les situacions que es van succeir durant el temps, en què tots els seus somnis s'esvaïen.

Un dia, arribà el punt i a part i a partir d'aquell moment, s'atreví a no aturar-se en al primer entrebanc. Podem dir que llavors fou quan la vida es tornà meravellosa i ja mai més voldria tirar enrere.

També descobrí que la figuera de moro, entre les seves punxes, ofereix uns sucosos i refrescants fruits.

Iona

Nanoreptes d'ARC Relats en catàlà (2)

Porcions de tristesa
Sempre es demanava la pizza margarida.
Es vantava de ser d'hàbits austers.
Però el cert és que estava escurat.

Prediccions d'un ginecòleg a la babalà
Quan anunciava que seria un nen, apuntava nena. També a la inversa.
Si els pares reclamaven, els ensenyava la llibreta.

Amor d'una mare
Tenint-la per primer cop entre els seus braços, va saber tot el que es podia arribar a estimar.

Definició amb esperit polèmic
Animalista de postureig: persona no vegana que es vanta de l'amor que sent envers els animals.

Aixecar el vol
S'arraulí i s'abraça a les seves cames. En aquell moment hauria viatjat molt lluny d'allí.

Malpensats!
Tantes hores observant tota mena de cigales, la portà a doctorar-se amb nota "cum laude".
Ara és entomòloga.

Fràgil
L'amor li trencà el cor en mil bocins.
Ara, amb la seva marxa, no sap pas com enganxar-los.

Aparador estiuenc. No te'l perdis.
Hi trobaràs galindons, callositats, peus d'atleta i molt més.
De penellons no pas.

El declivi d'una esponja
Tenia una vida salvatge on gaudia del gust a sal, i ara es dedica a escórrer aigua sabonosa clorada.

La dificultat de trobar el punt just
Sempre acabava amb un "Moltes gràcies".
Alguns la consideraven la més amable del poble, d'altres la titllaven d'hipòcrita.

De quan només era una nena
Les mans de l'amant no aconseguien sembrar la llavor del plaer. La pell encara recordava aquelles altres mans.

L'amor té quelcom que desentrena el temps
A la flama encesa de l'enamorament, el temps se li escapa. Quan s'apaga, aquest afluixa.

Un que no volia envellir
Sempre camina cap a l'alba. Ho fa amb l'anhel de qui creu poder aturar el temps.