I així en bucle.
El dia del casament, quan el mossèn li va preguntar si volia prendre el seu xicot com a espòs, va voler ser enginyosa i aplicar el que havia après al curs d'escriptura creativa. Un murmuri va recórrer l'església quan se li va acudir respondre amb una el·lipsi.
Tot i entrar a cadascuna de les sabateries de la Rambla, el nostre protagonista no ha trobat katiusques de la seva talla. Empiocat i al llit, maldiu que un Sant Jordi plujós el faci ser la riota de tothom, tot i ser el drac més ferotge de la contrada.
Tot el passatge del vagó la mirà encuriosida. Anava equipada amb un gran coixí, el col·locà sobre el seient i s'hi assegué a sobre. Uns dies després, a la tele sortia un anunci en un emplaçament que m'és prou familiar. Era sobre una crema antihemorroidal.
Avui, en arribar el tren en aquell entrecreuament on les vies formen aquell garbuix, m'ha vingut un somriure en recordar els embolics que arribàvem a fer, quan de petites jugàvem al joc del cordill.
Essent pobres com érem, això de posar les dents sota el coixí i l'endemà trobar un regal, va acabar d'arruïnar la nostra família. Per què els dracs havíem de tenir tantes dents?
Eterna espera
No volia fallar. Li van dir que portaria a terme una missió. Una missió secreta. Molt secreta. Anys més tard continuava essent secreta. Però mai li van revelar de què es tractava. Va morir esperant. Es veu que la missió fou mantenir-lo fora de joc.
Farcides o sense pinyol
Resignades al fet que els robin el cor, les olives somien en ser vermelles. Potser així podran tornar a bategar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada