Remodelació

Fa anys que està jubilat, però continua matinant. Cada dia, després de passar pel quiosc a comprar el diari, s’asseu a fullejar-lo, llegeix els titulars i prova de fer-ne els sudokus. No entén per què últimament no se n’acaba de sortir, si fins no fa gaire hi tenia tanta traça.

Agraeix sortir a fora durant l’estona d’esmorzar. Al parc, mentre es menja l’entrepà, aprofita per mirar les ofertes del portal de feina on s’ha inscrit fa poc. Treballar amb el que ben aviat es convertirà amb el seu ex, es fa cada cop més difícil. Necessita marxar. Quan s’aixeca, els pardals volen de les branques ja despullades del til·ler i picotegen les molles que li han caigut a terra.

Últimament, fa cara de cansada, però continua amb aquell somriure de qui li gaudeix traient a passejar el gos. Quan paren a descansar, tot i que ell no entén pas res del que li diu, s’hi desfoga. Que no sap com se’n sortiran quan la malaltia del seu home avanci, que la xiqueta ja la torna a fer patir, que això de les separacions no porta res de bo, que pobre canalla, com patiran anant amunt i avall.

Quan surten de l’escola, passen pel parc abans d’anar a casa. Avui llegeix un conte de fades mentre el seu germà puja i baixa del tobogan un cop rere l’altre. La mare no els hi fa cas, està capficada parlant pel mòbil. Quan penja, veu com se li escapen unes llàgrimes. L’abraça fort. Li explica que a l’excursió del bosc de la setmana passada, la mestra els hi va explicar que hi vivien éssers màgics. Que no plori, que ella hi va trobar una branca especial que té poders de vareta màgica i està segura que concedeix desitjos. Se la va emportar i la té guardada a l’habitació, i quan arribin a casa poden mirar de fer-la servir.

Mentre el seu fill també juga al parc, ell fa veure que treballa amb el portàtil. Des d’on està assegut la pot observar sense que ella se n’adoni. No se’n pot estar de mirar-la.

S’està fent fosc i veig com s’acosta. Ha canviat la roba formal del despatx per esportiva. Fa fúting amb els auriculars posats. M’agradaria saber quin tipus de música li agrada. S’atura davant meu mentre fa uns estiraments. Veient-lo somrient així, crec endevinar amb qui està pensant ara mateix.

…

Avui, a primera hora, un operari de l’ajuntament m’ha fet una marca amb un esprai vermell. No he sabut que volia dir, fins que al cap d’una estona n’han vingut dos més, i han col·locat un cartell a l’entrada, on posa no sé què de remodelació. A mi i a la resta de bancs ens han descollat del terra i ens han carregat en una camioneta. Enyoraré els últims dies d’hivern que hi he passat. Sé del cert, que aquesta primavera que s’acosta, passaran coses. Llàstima que jo ja no hi seré.

Iona

Conte publicat participant a Premi Núvol de Contes 2023

La carta extraviada

Ja feia cinc anys que el pare havia marxat i no n’havíem sabut res més. I amb el pas del temps, la mare i jo ens havíem anat acostumant a la seva absència. Amb els pocs records que en tenia  omplia buits i inventava relats. I a les estones mortes, els escrivia , pensant que potser un dia, el pare els llegiria. I així va ser com va començar la meva afició a escriure.

El pis de la porteria on vivíem la mare i jo era molt petit, però per les dues ja feia. Jo ajudava la mare amb les tasques de la porteria, classificant i repartint la correspondència. De la mateixa manera que per Nadal m’entretenia pensant quin devia ser el regal que contenien els paquets que veia pel carrer, també m’agradava imaginar quines històries contenien aquelles cartes que repartia. Inventava històries d’amor, noticies familiars i moltes altres.

Un dia, mentre repartia el correu, vaig extraviar una carta. Just abans de trucar al Principal primera per entregar la carta que anava dirigida a la senyoreta Eulàlia, hem vaig adonar que ja no la tenia. Cames ajudeu-me, vaig baixar a la porteria per buscar-la, però no vaig aconseguir  trobar-la. Va ser al cap d’una setmana, al escombrar rere el taulell, que la vaig veure i recuperar. 

El remitent era el senyoret Ferran, que havia començat a festejar l’Eulàlia. Ell venia tots els dissabtes per la tarda a visitar la senyoreta, però ara, al veure la carta, em vaig adonar que feia ja alguns dissabtes que no el vèiem. La carta se’m va fer molt temptadora, i vaig pensar en obrir-la, llegir-la i tancar-la de nou. Podia considerar-la extraviada, i en el cas que el procés no funcionés, podia no entregar-la. 

De la mateixa manera que la mare no sabia res de les històries que escrivia en secret, tampoc s’havia d’assabentar d’això. I així va ser com la vaig obrir. A la carta, el senyoret Ferran demanava disculpes pel malentès, sol·licitava poder tornar a visitar la senyoreta com abans i declarava la voluntat de demanar-li matrimoni. Acabava la carta amb la indicació que si no rebia resposta, ho entendria com una negativa i no tornaria a molestar-la.

Llavors va ser, quan hem vaig adonar de les conseqüències de no haver frenat la meva xafarderia. No sabia que fer. Per un costat tenia l’opció de tancar la carta i en la següent entrega de correspondència, repartir-la com si res hagués passat. Però per altra banda, em feia llàstima que la senyoreta Eulàlia trenqués la relació. I així va ser com, copiant la cal·ligrafia de la senyoreta, vaig escriure una bonica carta d’amor, on l’Eulàlia acceptava les disculpes i declarava la voluntat d’acceptar el matrimoni. 

El següent dissabte per la tarda, vam veure entrar per la porteria el senyoret Ferran. En una mà portava un bonic ram de roses vermelles, en l’altre una petita capsa, i amb un gran somriure, va pujar escales amunt i va prémer el timbre.

La meva mare em va fer l’ullet i em va dir que estàvem a punt de viure un bonic esdeveniment. Però jo estava molt nerviosa, les cames em tremolaven i era molt fàcil que la senyoreta Eulàlia, no volgués saber res d’ell, l’engegués escales avall i ningú entengués res de res.

Vam sentir com s’obria la porta del principal primera i com al cap d’uns segons es tancava, i tot seguit, un gran silenci. La meva intromissió podia portar a un gran malentès i que ningú pogués acabar traient l’aigua clara del que realment havia passat.

Al cap d’una hora vam sentir com la porta s’obria de nou, com el senyoret Ferran baixava les escales alegrament, i amb les mans a la butxaca i un bonic somriure, es va acomiadar.

Iona 

Conte publicat participant a Premi Núvol de Contes 2020