Al lavabo, acabada de llevar pensa que el que més li agrada de tenir la
regla és olorar, olorar la compresa plena de la seva sang, ja morta. La
sang que el seu cos expulsa perquè ja no és útil, la que ha perdut la
brillantor i la vermellor per transformar-se en un residu, rebuig amb
noms i cognoms femenins. Les rajoles blanques contrasten amb el color
metàl·lic de la paperera on es van acumulant i que amb el primer descuit
es transformen, esdevenen font de vida. Les molestes mosques de la
fruita. Suficients per fer-se notar, però insuficients per superar el
llindar que les fa plaga.
Però tot plegat ja només és nostàlgia. Si tan sols hagués sabut
reconèixer la darrera. Ha fet tard. Ha perdut la ciclicitat de la
fecunditat per saltar a la linealitat de l'esterilitat i del
deteriorament. A partir d'ara ja no les olorarà. Fan olor
d'incontinència.
Iona
