La meva filla no té nom. Va néixer un d’aquells dies que no surten al calendari, un dia extra amb què de tant en tant ens obsequia la natura. Va passar de camí a casa, quan caminava per una carretera secundària que no surt als mapes.
Em
vaig acaronar a les restes del que havia estat una parada de bus, i
arraulida en un racó, vaig prémer fort fins que vas sortir. Les punxades de
dolor foren potents, però tu i jo vam ser valentes, vam fer-ho
soles.
Els
pardals es van menjar les restes de cordó i de la placenta, i els llimacs varen resseguir els teus contorns, retirant les restes sanguinolentes i cobrint
el teu menut cos d’una capa protectora.
Del pare no en direm res, no en recordo el nom.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada