Amb l'arribada de l'enèsima pandèmia, s'ocuparen els últims nínxols del cementiri i l'ajuntament va haver d'encarar amb urgència la seva amplicació. Però hi havia un gran entrebanc, les arques municipals estaven buides i els creditors, dia si dia també, trucaven a la porta.
Des del consistori, per trampejar la situació, pensaren a publicar un ban on donaven permís als veïns per cremar els cadàvers a la llar de foc o enterrar-los als horts. Però finalment no va caldre, just aquell dia, van rebre una interessant oferta econòmica.A canvi d'una concessió per l'ús privat del Dolmen del municipi, aquells foresters pagarien l'ampliació del cementiri i eixugarien els deutes municipals. Votat en referèndum, el poble va acceptar, els diners són diners.
Els membres d'aquella societat s'instal·laren a la zona propera al dolmen. Desforestaren part del bosc per construir-hi cabanes on viure i obtenir terrenys per dedicar a la pagesia.
Ben aviat, els veïns del poble, vençuts per l'irresistible plaer de la xafarderia, miraren d'acostar-s'hi sense ser vistos. Però com ja sabeu, en aquesta vida ningú regala res.
Els nous nínxols mai foren estrenats, i les dades demogràfiques del poble, davallaren sense fre. Oficialment, els historiadors encara no s'han posat d'acord sobre quins foren els motius que van portar a tot un poble a desaparèixer. Extraoficialment s'especula en el gust pels sacrificis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada