Tuitsrelats Sant Jordi 2022

Em compro llibres. Com no els puc encabir bé, em compro una nova estanteria. Que bé, ara ja tinc espai. M'engresco i ja torno a subestimar la capacitat de la nova prestatgeria. Col·lapse.
I així en bucle.

El dia del casament, quan el mossèn li va preguntar si volia prendre el seu xicot com a espòs, va voler ser enginyosa i aplicar el que havia après al curs d'escriptura creativa. Un murmuri va recórrer l'església quan se li va acudir respondre amb una el·lipsi.

Tot i entrar a cadascuna de les sabateries de la Rambla, el nostre protagonista no ha trobat katiusques de la seva talla. Empiocat i al llit, maldiu que un Sant Jordi plujós el faci ser la riota de tothom, tot i ser el drac més ferotge de la contrada.

Tot el passatge del vagó la mirà encuriosida. Anava equipada amb un gran coixí, el col·locà sobre el seient i s'hi assegué a sobre. Uns dies després, a la tele sortia un anunci en un emplaçament que m'és prou familiar. Era sobre una crema antihemorroidal.

Avui, en arribar el tren en aquell entrecreuament on les vies formen aquell garbuix, m'ha vingut un somriure en recordar els embolics que arribàvem a fer, quan de petites jugàvem al joc del cordill.

Essent pobres com érem, això de posar les dents sota el coixí i l'endemà trobar un regal, va acabar d'arruïnar la nostra família. Per què els dracs havíem de tenir tantes dents?

Eterna espera
No volia fallar. Li van dir que portaria a terme una missió. Una missió secreta. Molt secreta. Anys més tard continuava essent secreta. Però mai li van revelar de què es tractava. Va morir esperant. Es veu que la missió fou mantenir-lo fora de joc.

Farcides o sense pinyol
Resignades al fet que els robin el cor, les olives somien en ser vermelles. Potser així podran tornar a bategar.

Es busquen princeses

 

Montblanc vivia aterrit per la ferocitat del seu drac. A falta de princeses, va començar a menjar avis, i en conseqüència, cada cop tenien més problemes per trobar qui els fes de cangur. La situació era tan insostenible que decidiren fer-lo marxar.

Després de donar-hi voltes, el veí espavilat del poble tingué una bona idea per foragitar-lo. Exposà el pla al veïnat i a tothom li agradà.

El primer pas era aconseguir princeses voluntàries. Semblava difícil, però al final ho aconseguiren. Les entabanaren, amb l’oferta d’una preciosa tomba a Poblet, pel dia en què morissin. N’arribaren de totes les contrades.

Després d’aquest primer èxit, i inspirats en el conte de Hansel i Gretel, col·locaren les princeses repartides en el trajecte que anava del poble fins al monestir. El drac les anà devorant una a una, fins a trobar l'última en una cel·la d’un dels monjos. Un cop dins, el tancaren amb pany i clau. 

Ara, ja només restava l’últim pas.   

Tot i que ja era primavera, necessitaven molta més calor, i durant una setmana van mantenir enceses les llars de foc del monestir. El drac quedà tan acalorat i assedegat, que no trobà cap inconvenient en beure les grans quantitats d'aigua beneïda que li van oferir.

Set dies més tard, obriren la porta de la cel·la i es trobaren un petit i simpàtic llangardaix, que va córrer a amagar-se entre els rosers del jardí del claustre.

Havien aconseguit assegurar els cangurs pels seus fills.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà