PLORANT SOBRE LA
CIUTAT PROHIBIDA
Em passo tot el camí amb cotxe fins a l’aeroport enfadada. Quan arribem, l’avió encara no ha aterrat, de manera que ens toca esperar. Veig un cartell de Vueling, anunciant nous vols. Un d’aquests nous vols va a Xina. Em recordo del reportatge que estava mirant a casa. Després de mirar-me'l una estona, em giro cap als meus pares:
- Ai, Lily - riu la meva mare - Xina està massa lluny.
Em poso trista, però no responc. Al cap de poc, ja arriben els avis. Estan molt contents, i em donen una bonica postal amb un fiord de fons, i a sobre, una aurora boreal. M’expliquen que n’han vist moltes, i que són precioses. Opinen que és un de les coses que s’ha de veure abans de morir.
Jo penso diferent. El que s’ha de veure un cop a la vida és la Gran Muralla Xina, Hong Kong, Pequín amb la seva Ciutat Prohibida, els Guerrers de Terracota de Qin Shi Huangdi. Però no ho dic. Sé que els meus pares s’enfadarien, sé que em dirien que aquí a Catalunya també hi ha meravelles que m’impressionarien, que opinen que hi ha coses més importants per fer a la vida, que és igual si no veig una muralla més llarga del normal. Suposo que mentre penso tot això dec fer cara d’enfadada, perquè els meus avis em pregunten si em passa alguna cosa. Forço un somriure i sacsejo el cap, els dic que senzillament estava pensant en un examen que tinc la setmana que ve, i que no tinc ganes de fer.
Mentre anem cap al pàrquing intento agafar-li la mà a la meva mare, però la meva mà traspassa la seva, sense que ella ho noti. Espantada, em miro la mà, que s’està tornant blanca. Miro al meu voltant, per si algú se n’ha adonat, però no ho sembla. Els meus pares estan xerrant animadament amb els avis, de manera que estan molt entretinguts.
Amb un sospir, faig un pas endavant, per acostar-me a la meva mare, però sota els meus peus només hi ha aire. La meva roba també és de color blanc, igual que la cara, els cabells.
Torno a mirar el cartell, i ho entenc. Cada cop estic flotant més amunt. Ja estic uns deu metres per sobre de la part més alta de la terminal. Els meus pares, a baix, ja s’han adonat que no estic amb ells. Sento que em criden, veig que em busquen, però no els faig cas. Per fi podré anar a la Xina! Soc un núvol!
Durant el mesos següents, floto per sobre de Xina, i veig totes les meravelles que un dia vaig observar per la tele, i soc més feliç que mai. També m’arribo fins a Tòquio, al país del sol naixent. Vaig fins a Seül, però res no és tant bonic com Xina.
Faig un sospir i torno a córrer. Ja hem acabat sisè, i ens han donat les notes. Jo i la meva millor amiga, la Jennifer, correm pel carrer, per arribar com abans millor a casa seva. Els seus pares i els meus ens hi estan esperant.
Faig un esprint, i em col·loco al costat de la Jennifer, que malgrat que intenta semblar serena està feta un manyoc de nervis.
Ups, perdoneu, encara no he explicat que passa. Feia temps que jo i la Jennifer volíem anar a algun país d’Amèrica de vacances. Després d’insistir durant molt de temps, els nostres pares es van posar d’acord per fer el viatge, l’única condició que ens van posar, va ser que acabéssim el curs amb bones notes. Si aprovàvem totes les assignatures amb notables i excel·lents, faríem el viatge. Si no era així, no. Sembla senzill, oi? Doncs no ho és. La Jennifer, sol treure molt bones notes, per tant, ella no tenia cap problema. Doncs no, no és així. El tracte especificava que si ella o jo trèiem alguna nota més baixa de notable, les dues ens quedàvem sense viatge. I jo no solo treure només notables i excel·lents. És més habitual que jo tregui satisfactoris. Fins i tot vaig suspendre música una vegada. Reconec que aquest cop m’he esforçat molt, però tot i així...
- Nere! Espavila’t! – em crida la Jennifer
- Ja vaig, pesada! – li responc
- Com més tardis més trigarem a saber si ens deixen o no – diu il·lusionada
- Segur que no hauré tret les notes que els pares volien... – sospiro
- Pessimista... – remuga ella
- Mira qui ha parlat! – responc, una mica picada – l’eterna optimista!
- Millor ser optimista que no pessimista, no? – diu amb un somriure
- Si – li dono la raó
Llavors, les dos ens quedem quietes davant la porta de casa seva:
- Entrem, Jenni? – murmuro
- Que podem fer si no? – sospira ella mentre posa la clau al pany i la gira.
Com dos zombis, anem fins a la sala d’estar de casa seva, on hi ha els nostres pares, que quan ens veuen, callen de cop.
En silenci, allargo el sobre als meus pares, tremolant. Al meu costat, la Jennifer. L’única diferència, és que ella sembla una mica més segura, i òbviament, no tremola. No puc evitar pensar que passarà si per culpa meva no podem fer el viatge que tanta il·lusió em fa. Que dirà la Jenni?
- Nerea! –em diu la meva mare
- Què?!?! – responc, baixant del núvols de cop.
- Pugeu a l’habitació de la Jennifer, en funció de les vostres notes decidirem que fem – em respon la mare de la Jennifer.
- No ens podem quedar aquí mentre decidiu que farem? – prova de convencel’s la Jennifer – sisplau...
- No – li respon la seva mare a l’instant
Sense saber gaire que pensar, pugem a la seva habitació, que con de costum està mes ordenada que la meva, però tampoc és per tirar-hi coets.
Té una habitació molt gran, amb dos llits (abans només n’hi havia un, però com que em quedo mol sovint a dormir a casa seva, els seus pares n’hi van comprar un altre) a la paret oposada al balcó. Al costat del llit, hi ha un gran armari, i una taula mooolt llarga amb dos cadires amb rodes. Al costat de la porta, hi té dos butaques, i una petita taula amb una televisió.
- Vols dibuixar? – em pregunta – es perquè el temps passi més ràpid – s’excusa quan veu la cara què faig
- Ufff – remugo d’acord
S’afanya a treure dos fulls, i un estoig amb llapis, retoladors, llapis de colors...
Al cap d’una estona, durant la qual ella ha dibuixat un munt de petits animalons, i jo he dibuixat un paisatge que no acabo de saber que representa, sentim la seva mare:
- Jennifer! Nerea! – crida – ja ens hem decidit! Baixeu!
- Ara anem – li respon la Jennifer, que m’adreça una mirada de circumstàncies abans de començar a caminar cap a la porta.
...
LES TRES VARETES MÀGIQUES
Hi havia una vegada una nena que es deia Ondina i tenia vuit anys. Ondina tenia una germaneta que es deia Estel.
Un dia Ondina i Estel es van escapar de casa seva. Van anar a la biblioteca de al seva ciutat que es deia Atlantis. A la biblioteca van trobar un llibre màgic que explicava com fer encanteris, invocar animals fantàstics i aprendre a ser un mag. Ondina va agafar el llibre i se’n van anar de la biblioteca. Com que la mare d’Ondina i Estel era maga, van decidir ensenyar-li el llibre màgic. La seva mare es va quedar sorpresa en veure el llibre, perquè era un llibre molt antic escrit per la fundadora de l’Acadèmia de Magia que estava en el Reialme dels Mags.
Ondina va preguntar a la seva mare si ella hi havia anat i ella li va respondre que si. La mare va dir-li que si volia quan fes dotze anys l’apuntaria al curs de l’Acadèmia de Magia. I Ondina va posar-se molt contenta.
Quan va fer dotze anys la seva mare la va portar a l’Acadèmia de Magia. El primer dia, Ondina va conèixer un noi de la seva edat que es deia Aldar i una noia que es deia Lune. Els dos eren nous com ella. Aldar venia del Reialme dels Somnis i Lune del Reialme dels Cims Voladors. Aquell any només havien aconseguit entrar a l’Acadèmia de Màgia ells tres. El seu professor es deia Ailos i era, un dels mags més poderosos que havien existit mai.
Van passar els anys i Ondina, Aldar i Lune es van convertir en mags molt bons. La directora de l’acadèmia que es deia Astra els va convidar al seu despatx i allà els va explicar que ella i Ailos havien trobat, en una habitació secreta de l’Acadèmia unes varetes màgiques molt poderoses. Però tenien un problema.
Les varetes eren tan poderoses que no sabien on guardar-les. Les varetes contenien la força dels quatre elements, aire, foc, terra i aigua. Hi havia tres varetes, una d’aire, una de foc i una de terra i aigua. De sobte les varetes, que estaven damunt l’escritori d’Astra, van començar a brillar i només van parar quan Ondina, Aldar i Lune les van agafar.
Ondina tenia la vareta que contenia els poders d’aigua i terra, Aldar la de foc i Lune la d’aire. Mentre estaven parlant am Astra, van sentir un rugit d’un drac negre, els dracs més poderosos nascuts per la foscor. Ondina, Aldar i Lune el van convèncer, gràcies a les seves varetes noves. Tots els aprenents de l’Acadèmia ho van celebrar perquè aquell drac negre hagués pogut destruir tot el Reialme dels Mags.
SIRENES PER UN DIA
Hi havia una vegada unes nenes molt entremaliades, que es deien Martina, Clàudia i Andrea. Un dia els seus pares les van portar de vacances a la platja. Van arribar a una caseta al costat de la platja, però ja era de nit i se'n van haver d'anar a dormir.
El dia següent, els seus pares els hi van dir que podien estar a la platja fins l'hora de sopar. Les tres van decidir llogar tres motos d'aigua i fer una cursa. Van estar tanta estona fent la cursa tan llarga, que es van allunyar massa de la platja.
Quan se'n van adonar va ser perquè ja era migdia i feia molta calor. Van buscar la tornada, però no la van trobar. Quan ja estaven desesperades va aparèixer una sirena que les va convertir en sirenes com ella. La sirena els va explicar que es deia Estrella i que les ajudaria a tornar a la platja.
Al cap d'un quart d'hora ja tornaven a la platja. Van passar la resta del dia a la platja amb la seva nova amiga.
LES LLAVORS TRAPELLES
Hi havia una vegada una escola que es deia Estella Lluminosa. Un dia la mestre de 4art va dir que plantarien plantes i va fer equips de quatre.
A tots els equips els va créixer la planta menys a un, el que formaven l'Alexandra, l'Abril, Ondina i Lune. Com que no creixia, les nenes al final van mirar el test on hi havia les llavors i es van adonar que les llavors havien construït una discoteca i estaven fent una hiperfesta. mejant pastissos, creps ... Les quatre nenes van intentar dir a les llavors que havien de crèixer per convertir-se en plantes.
Al final les llavors van cedir i es van transformar en les millors plantes de totes.
L'ESTRELLA DE PLATA I EL SEU CAVALLES MARC
Hi havia una vegada un noi que es deia Marc. En Marc vivia a Dracland, un planeta on vivien cavallers i dracs. Cada cavaller tenia el seu drac, tots menys en Marc.
Un dia, en Marc estava passejant per un jardí de Dragolàndia, la capital d'aquell planeta, quan de sobte va aparèixer un drac de llum. En Marc va intentar trobar el seu drac, però abans de que ho intentes el drac li va dir que era ell el seu cavaller i el tenia que domar.
Van passar els anys i en Marc i l'Estrella de Plata, que era el nom del drac, es van fer molt amics i els van nomenar els millors drac i cavaller que haguessin existit mai!!
FI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada