El passadís de les il·lusions

De sobte, vaig tenir la sensació de voler existir de veritat. I, com si fos un gest natural, vaig fer un moviment que s'assemblava a néixer. Va ser una sensació estranya, però intensa. Després, seguint els sons difusos que omplien l'aire, vaig començar a avançar, lentament, per un passadís que semblava interminable. Mentre caminava, mirava a banda i banda, intentant imaginar la vida que feien els habitants d'aquells espais. Què en sabria jo d’ells? Què era jo en aquell món tan gran? 

A mesura que els meus passos ressonaven sobre el terra fred, projectava, en el meu cap, com seria la meva vida en aquell nou indret, com hi encaixaria. El pensament m'envoltava com una llum tènue, i de cop vaig sentir que havia tingut sort. Si tot això hagués passat en un dels pisos moderns d'avui en dia, on no hi ha passadís, m’hauria trobat directament al menjador sense temps per preparar-me, però no era el cas.

Després de caminar, a final del passadís vaig trobar-me amb una família que semblà sorpresa en veure’m. Els seus rostres mostraren desconcert, però abans que pogués explicar les meves intencions, un d'ells es va aixecar de la seva cadira, va fer un pas ràpid cap a mi i...

Plaf!

Tot va passar tan de pressa que ni tan sols vaig poder reaccionar. La sola de la sabatilla va impactar contra mi, i la meva existència va acabar en un instant.

Vist el resultat, hauria estat més segur continuar sent un projecte i seguir com un trist ou de panerola esperant una millor oportunitat, en lloc d'acabar com un pestilent cadàver.

L’únic que em queda és la satisfacció de la taca vermella que vaig deixar en aquella preciosa catifa, un record tangible del meu breu i inútil pas pel món.

Iona 

Audio del relat a Audiorelats.com 

Publicat a ARCrelatsencatalà

 

Tocat i... enfonsat

Va ser durant la tarda del seu primer dia de vacances. Caminava amb xancletes per casa quan li semblà que el segon dit del peu dret era més llarg de l'habitual. Va parpellejar. No n'estava segur. Potser era la llum? Però en col·locar els dos peus costat per costat, ho va veure clar: aquella cosa havia crescut.

Un calfred li va recórrer l’esquena. No podia ser. Els dits no creixen de cop, oi? Podia anar al metge, però de debò entraria a la consulta per dir: "Crec que el dit del peu m'està mutant"? No. Li farien proves? Li riurien a la cara? Com podia demostrar que li havia crescut? El sistema de salut no registrava la mida dels dits dels pacients.

Així que buscà informació a internet. Gran error.

Troba casos d’edemes, malalties rares, gangrenes silencioses... Imatges que no volia veure. I si allò avançava? Es quedaria sense peu? Sense cama? Sense... No, no. Millor no pensar-hi.

S’assegué al sofà, amb el cap cot, observant el peu atentament. Havia d'assegurar-se que no empitjorava. Al cap d’una estona, li començà a fer mal el coll. Després, l’esquena. Però no podia deixar de vigilar. I si s’adormia i, en despertar, aquell dit havia continuïtat creixent? Si aconseguia controlar que allò no anés a més, potser tot acabaria com una simple anècdota.

Al cap d'un parell d'hores, començà a sentir-se cansat. S'adonà que no havia fet la migdiada. I corria un gran risc. 

Llavors decidí perdre un parell de minuts per anar a la cuina a fer-se un cafè. Un cafè ben carregat., i hi afegí un parell de glaçons per refrescar-se, i de passada va estirar una mica la musculatura. Això seria un mal menor comparat amb el perill que podia suposar quedar-se adormit.

Quan va tornar de la cuina, es va mirar de nou el peu i es va relaxar en veure que no havia empitjorat. Però l'alleujament fou momentani.  

Li caigué la cullereta del sucre a terra. I quan es va ajupir per recollir-la, el cor se li aturà: ara el dit petit de l’altre peu també havia crescut.

Un nus a l’estómac. Com li havia pogut passar per alt? Havia estat massa centrat en el dret, desatenent l’esquerre. I ara tenia dos assumptes per controlar.

El pànic s’apoderà d’ell. El cap li bullia, l'aire li semblava dens. I llavors... ho va entendre.

Aquell bri d’aire fresc que li acaricià el clatell no era normal.

Era allò.

Sense pensar-s’ho, s’aixecà d’una revolada i tancà totes les finestres i portes. No s’oblidà de les reixes de ventilació del lavabo i la cuina. Tapà cada escletxa. No correria l’aire, però era molt millor que permetre que allò entrés dins casa seva.
I així va quedar-se.

Setmanes més tard, els bombers van haver d'accedir a l'habitatge, alertats per les males olors procedents del seu pis.

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Sang blava

No és d'estranyar que des de temps immemorials, les dones de la seva família hagin servit a les reines i princeses de palau. Sempre servils, delicades i virtuoses en l'art de salvaguardar secrets i confidències mentre trenen els seus delicats cabells i les ajuden a vestir i llevar-se dels exquisits vestits.

Els passadissos les han vist passar durant generacions, però ella és diferent. De dia és lleugera, a totes hores va amunt i avall desatenent obligacions amb qualsevol excusa, amb fam d'assaborir tot el que veu i sent. I a les nits, somia. Somia un món diferent, vestida amb teles boniques i assistint a balls on prínceps i cavallers s'enamoren d'ella.

Avui, la princesa es trobava escrivint una carta a qui serà el seu futur espòs, quan de forma inesperada, ella ha pres de les seves mans la ploma amarada de tinta blava i l'ha clavada al coll.

Del seu cos n'ha brollat sang vermella.

Alguns poden pensar que el que ha passat és que la serventa ha mort la princesa, però tampoc ningú s’estranyaria que fos la serventa qui morís pel seu anhel per esdevenir de sang blava.

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

El temps d’un semàfor

Espero distreta. El semàfor està vermell.

Fins que la veig. A l’altra vorera, una nena em crida l’atenció. Els mitjons vermells calats, el vestit de tirants de quadrets, un parell de polseres de plàstic desgastades, també vermelles. Cabells curts, perquè creixi fort. I res d’arracades, això ja ho decidirà quan sigui gran.
Soc jo. No en tinc cap dubte.

El cor em fa un bot. Somric, per dissimular el desconcert. Ella, tímida, em torna el somriure mentre s’arrapa a la mà d’una dona gran que té al costat. La miro millor. Hi ha alguna cosa en ella… Un gest, una mirada. M’és familiar, però no aconsegueixo situar-la.

Què hi faig, de petita, amb ella?

La dona aixeca la mà per aturar un taxi i llavors ho veig. El braçalet.
Em miro el canell. És el mateix. El que em va regalar el meu marit quan ens vam prometre.

Ella em mira, i aquesta vegada el seu somriure és ple, càlid. El semàfor es posa verd. Faig un pas endavant. El taxi s’atura. Elles hi pugen i, abans que la porta es tanqui, em diuen adeu amb la mà.

Quan arribo a l’altra banda del carrer, el cotxe ja ha desaparegut.

Mitja hora més tard, estic estirada a la llitera del ginecòleg.

El so m’envolta, m’embolcalla. Un batec, nítid, constant. El batec del meu fill. O potser de la meva filla.

Ja no em cal mirar enrere ni endavant.

En aquest moment, soc immensament feliç. 

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

El fred de l’absència

La nevera és vella, i de nit, quan els sons del dia s'apaguen, sent el seu soroll. Ara, que ha enviudat i està sola a casa, la troba massa gran, però pensa que si en compra una de nova més petita, enyorarà aquest so.

Es desperta, no pot dormir. La doctora ja li va dir que no s'angoixés, que quan et fas gran, el cos necessita dormir menys, però això no li evita el mal humor. I desvetllada com està, s'aixeca. Va a la cuina, beurà mig got d'aigua i tornarà al llit. I llavors s'adona que la nevera ha callat. Potser s'ha espatllat, pensa. Dubta. L'obra per comprovar-ho, però a dins hi ha llum. Acosta el cap a l’interior per notar si encara refreda. La veu immensa, buida, però del fons, li arriba un murmuri suau que la crida. Sense adonar-se’n, s’hi endinsa, i la porta es tanca rere seu. 

El passadís és blanc, gelat. Però al final, hi veu el seu marit. Somriu. Ara, el silenci de la nevera ja no li importa.

Iona 

3r premi del setè Concurs de microrelats del Dia internacional de les dones convocat per l'ajuntament de La Llagosta

El misteri de la bossa

Ella ja havia arribat al restaurant, quan el va veure entrar. Portava una bonica bossa de paper que va intentar amagar sense èxit. Li va estranyar, ja que pel que recordava, no tocava celebrar res. O potser sí, va desitjar ella.

Durant el sopar semblava que conversessin com sempre, però no, no fou així. Algú que els conegués bé, hauria notat el nerviosisme d'ella. Llavors, just abans que arribessin les postres, ell li va donar el paquet de la bossa, afegint un dolç t'estimo.

Els dits d'ella tremolaven mentre desembolicava el regal. De dins la caixa en va sortir una matrioixca. A poc a poc va anar obrint les nines, una rere l'altre augmentant la seva excitació fins a arribar a l'última. I fou llavors que la seva cara s’omplí de decepció.

—Avui no m'he pogut estar de comprar-te-les —va dir-li ell—. Les he trobat precioses i he pensat que t'agradarien. 

Iona

Publicat al fanzine "9relats". Recull de relats escrits pels participants del Taller de narrativa dirigit per Óscar Sotillos a la Biblioteca l'Escorxador durant l'octubre de 2024

L'últim sospir

I va arribar l'últim hivern.

Primer va ser la boira, que començà a difuminar contorns, a aigualir colors i a retallar horitzons. La llum amortida deixava pas a la foscor i lentament es feia cada cop més difícil trobar-nos.

El fred va alentir el nostre batec i esmorteí els sons, que avançaven feixugament en aquella atmosfera tan pesada i humida. Les lletres cruixien, relliscaven amb el glaç i s'esmicolaven. El rierol quedà glaçat i la font emmudí.

Aleshores entrà el vent, glaçat, que escardà tot el que trobà. Obrí vies. Penetrà arreu, omplint racons que abans havien estat càlids i confortables, robant la vida que hi restava.

Fins que la nevada va anar sepultant, una a una, totes les paraules. Amb el sospir de l’última, aquella llengua morí per sempre. Mai se'n va saber res més.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Reporters

A vegades sentia que potser era massa radical, però tal com anava això del canvi climàtic, va pensar que calia passar a l'acció. No seria un canvi fàcil, però com que no era gens llepafils ni gaire primmirat amb les coses de menjar, va pensar que seria un pas endavant.

A la biblioteca no va trobar cap llibre que parlés de la cria d'aquells animals, però les xarxes n'anaven plenes, de forma que amb un parell de dies mirant vídeos, es va veure prou valent per tirar endavant el projecte.

Va condicionar l'habitació més humida i ombrívola del pis per als seus nou inquilins. Hauria de proporcionar-los aliment i assegurar que les condicions ambientals es mantinguessin constants, i només seria qüestió de temps que comencessin a reproduir-se.

El que ell no s'imaginava, és que amb el pas dels dies, començaria a agafar afecte a aquells insectes i no es veuria capaç de cruspir-se’ls. Al final, va haver d’acabar dient adeu a la seva idea de consumir una proteïna més sostenible.

Passava hores en aquella habitació parlant als escarabats, observant com menjaven, com es relacionaven i adaptant el seu espai a les noves necessitats que anaven sorgint.

Una de les peticions que li formularen fou que els alliberés d'aquell espai tancat on es trobaven confinats. I així ho va fer. Durant el dia no feien res més que dormir i descansar, però un cop arribat el vespre, els hi obria la porta de l'habitació i així podien passejar per les diferents estances del pis. Més endavant, també els va autoritzar voltar pel bloc de pisos.

Aquesta última decisió va coincidir amb un fet que va trasbalsar el veïnat. A la revista setmanal del barri, va aparèixer una nova columna signada amb pseudònim. S’hi narraven històries. En un primer moment semblaven inversemblants, però quan un començava a lligar caps, s'adonava que no podien ser res més que els secrets d'aquell de la cantonada, del de la botiga del carrer del darrere o del veí del principal.

Ell, ara recorda amb nostàlgia aquells temps. Tot plegat es va acabar quan el president de la comunitat de veïns va contractar els serveis d'una empresa de control de plagues. Els veïns de l’escala van poder deixar de patir pels seus draps bruts. 

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Comprant dessodorants

Quan vaig arribar hi havia dues noies comprant. La dependenta els mostrava dos desodorants ecològics, aquells que són una pedra d'alum que pots fer servir com un roll-on. Tots dos semblaven ben bé idèntics i només es diferenciaven pel fet que un d'ells estava etiquetat i l'altre no.

Del que no tenia codi de barres, ella no estava segura del preu, de forma que trucà a l'amo de la botiga per consultar-li, i va resultar que tots dos valien el mateix, com ja havíem suposat les que ens trobaven a l'altre costat del taulell.

Immediatament, vaig pensar que es decantarien pel que tenia etiqueta, ja que preu per preu, tenies la possibilitat de consultar qualsevol informació que poguessis necessitar. Però no, per sorpresa meva van escollir l'altre.

Se'm van ocórrer dos motius de la seva elecció. O bé era un intent de ser originals o potser estaven enamorades de l'estètica actual tan cool dels banys que mostren les revistes de decoració.

I vosaltres, quin haureu escollit? I per quin motiu?

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Defectuós

Potiner ha estat l'insult que més vegades m'han etzibat. Primer, van ser els que em van comprar quan encara era nou de trinca. En tot cas, en una setmana van dir prou i ja volien retornar-me a fàbrica. Però els de la garantia no van acceptar. Argumentaren que ara que les màquines som una mica humanes, és ben normal que no siguin perfectes.

La veritat és que em bellugava d'aquí cap allà, però com els llocs foscos em fan por, amb els racons no m'hi atrevia. I a ells no els va preocupar com em sentia. Em van posar a la venda en un portal de segona mà.

Des d'aquell dia que duro ben poc a les cases, però com que m'anuncien a un preu molt econòmic, tampoc estic gaires dies aturat. De totes maneres, com més temps va passant, més pànic em fa que la roda s'aturi. Si em deixen per inútil, ja no podré xafardejar i descobrir secrets de més cases i perdré el més m'agrada del meu dia a dia.

Ser un robot aspirador ja ho té això, i sé que no em seria fàcil canviar l'ofici. La meva única esperança és la gran quantitat de dades que he anat acumulant. Potser l'art del xantatge no m'aniria tan malament. Si fa no fa, ja ho diuen, tant és treballar que fer feina.

Iona

Relat participant en el VIII Concurs de Microrelats de Sa Voga

Hivern

El vent mou les fulles del lledoner del jardí. Ara són plenes de vida, però en uns mesos ja no en quedarà. Només restarà el color de la decrepitud. I el vent seguirà. Ara per arremolinar-les en un racó fosc i humit. I caragols i escarabats s'hi trobaran a gust. Ells no en saben res del que passa uns metres enllà, dins de la casa. O potser si, i fan veure que allò no va amb ells.

Totes les del carrer són més o menys blanques. La nostra, segurament podria ser de qualsevol altre color i això no canviaria res. O sí. Les coses passen i llavors tot canvia. I en canviar, fa que en passin d'altres i així segueix per sempre més. No hi ha manera de parar-ho. Però jo pensava que sí que podríem. Que tot aniria a millor. Però no, no fou així.

A la tardor queien els lledons. Són petits i tenen poca polpa, però dolços. M'agradaven. A ella també li agradaven. Abans els recollíem i ens els menjàvem.

Però els colors s'han anat perdent, com la seva vida. I ella, en un intent de fer-los aflorar per últim cop, s'ha esquinçat i ha deixat que tot brollés, fins que finalment tot s'ha apagat. D'ençà d'aquell dia que mai més ningú ha collit els lledons caiguts a terra.



Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

El quadern

De camí a l'oficina sol travessar el parc. Tot i que les sabates li queden un pèl polsoses, li agrada començar el dia resseguint l'enfilall de til·lers i gaudir del seu perfum, ara que estan florits.

Però des de fa poc se li ha afegit un segon motiu. La veu cada dia asseguda vora la font i no se'n pot estar de mirar-la. Vaja, pensa, dolça i delicada, el tipus de noia que mai es fixaria en un tipus com ell. I a poc a poc, va allargant la ruta, vorejant els parterres de davant dels bancs des d'on pot observar-la millor.

Li sembla veure que sobre la bossa de mà té un quadern on escriu, i això l'encurioseix molt. L'endemà, es compra un cafè per emportar-se, s'asseu en un dels bancs pròxims, i en el moment en què ell s'aixeca per no fer tard a l'editorial, es creuen la mirada i se saluden tímidament.

Segur que escriu poesia, pensa ell. No pot ser d'altra manera. I amb aquest intent d'acostament, van transcorrent les setmanes, fins que arriba el dia en què ell s'hi apropa, i just quan s'asseu al seu costat, ella tanca dissimuladament el quadern.

Ara, els agrada recordar aquells temps. Tot començà quan ella, un dia de camí a la feina, va quedar encisada en veure’l entrar en aquell edifici carretejant un tou de llibres, i a poc a poc, aconseguí fer-lo caure al seu parany.

I també riuen molt, sobretot quan recorden els preciosos versos que ell imaginava on no hi havia altra cosa escrita que una llista de la compra. 

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats maig 2024

L'escriptor

Des del dia en què el servei va utilitzar uns papers que hi havia sobre la seva taula per encendre la llar de foc, l'escriptor no va permetre mai més que entrés ningú al seu despatx. Tot i que ell destacava per ser constant en la feina, no excel·lia per les trames que creava ni era admirat pel seu estil, de forma que no es podia permetre el luxe de tornar a perdre els manuscrits fruit de tant esforç i sacrifici.
Habitualment treballava amb una revista on de tant en tant li publicaven alguns dels seus textos. Però va passar que un dia, inesperadament, un d'ells va sacsejar el món literari.

Tot començà amb una gran enrabiada. La revista no havia publicat el seu relat sencer i això era inacceptable. Però quan van començar a arribar un no parar d'elogis i finalment va ser reconegut com l'inventor de les el·lipsis i un pioner en l'escriptura de microrelats, va haver d'agrair el descuit d'aquell dissortat dia.

La tarda havia estat força calorosa i s'havia deixat oberta la finestra del seu despatx. Alguns papers havien voleiat.

Iona 

2n premi del Concurs de Microrelats 2024 organitzat per Paraules Indòmites, Comissió literària del Casal de Barri de Prosperitat.

Intencionalitats

Tot i que ell no havia estat mai de tenir-ne, aquell matí es va despertar decidit a adoptar un gos rastrejador. Ja feia anys que estava sol d'ençà del divorci i se sentia necessitat de companyia i noves distraccions.

Li agradava la rutina de treure'l a passejar. A part de fer exercici, gaudia de la interacció amb els altres propietaris de gossos i li encantava fer- se l'interessant quan li preguntaven per què havia optat per un de
rastrejador.

L'ensinistrament havia estat tot un èxit, i les recompenses en forma de llaminadures havien funcionat i l'havien motivat per excel·lir en l'art del rastreig de pubilles.

Ara seia davant la jutgessa, l'únic que se li va acudir fer per defensar-se va ser culpar el gos. Alguna cosa havia de fer. Ell sempre tenia fam i necessitava menjar molta carn per saciar-la.

Iona

Microrelat participant a la 5a edició del Concurs de Microrelats de l'Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Sabadell.

#APTIC_relats

RELAT GUANYADOR CONCURS DE MICRORELATS A TWITTER DE L'APTIC SANT JORDI 2024 

El va sorprendre trobar l'anunci "Princesa busca drac". A qui se li podia acudir posar-se a voluntat d'unes urpes? Però encuriosit, hi contactà. Ara jeu ferit a terra. Fou el cavaller que citant la bèstia, aconseguí impressionar la bella donzella. 

Iona

Viceversa

Va presentar al registre electrònic del departament de gestió d'instàncies la seva petició. Rere el text argumentatiu que acompanyava la seva sol·licitud, hi havia moltes hores de dedicació, motiu que el feia sentir especialment esperançat per obtenir una bona valoració, i així per poder ser seleccionat entre els escollits que entrarien a formar part de la primera edició del programa.

Les bases de la convocatòria contenien un detallat recull de les diferents experiències que els participants podrien escollir per gaudir i el temps de residència que donava accés a cadascuna d'elles. A més a més, els eximia de concretar el destinatari final de l'actuació, donat que aquella incertesa ajudava a potenciar la por col·lectiva que les actuacions del govern estaven estenent per tot el país.

Ara ja feia força anys que els centres penitenciaris es trobaven infrautilitzats amb moltes cel·les buides, sobretot gràcies a les últimes modificacions efectuades en el Codi Penal. I ara, ell n'ocuparia una durant el temps de residència necessari, perquè un cop ja lliure, pogués realitzar del conjunt de crims tipificats, el més greu.

I així va ser, una setmana després del seu alliberament, caigué el règim. El president del país havia estat assassinat i el nostre protagonista, amb l'objectiu d'alliberar el país i tornar-lo més democràtic, se'n va proclamar el seu natural successor.

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Abril 2024

Qüestió de pes

 

Havia seguit la recepta pas a pas. Ho vaig posar a coure quan el forn era ben calent i en mirar al cap d'una estona com anava la cocció, em va semblar que el pastís havia encongit. Però com que la resta va anar prou bé, que si bufar les espelmes un any més, demanar el desig, passar un parell d'hores amb bona companyia i ningú es va queixar que les porcions fossin més petites de l'habitual, no em vaig atabalar.

Al cap d'unes setmanes vam convidar uns amics a dinar a casa i vam fer unes sardines amb patates al forn. Amb l'allioli van quedar boníssimes, però vam fer just. Per disculpar-nos, vam decidir culpar el peixater, segurament s'havia descomptat.

I va ser després que amb la canalla dediquéssim una tarda a fer un bon grapat de galetes de mantega amb xocolata. I pensant que en sortiria una bona fornada, féssim curt, que ens va començar a pujar la mosca al nas.

Vam fullejar el manual d'aquell forn tan modern que feia tan poc havíem comprat i no semblava pas que féssim res malament. Resignats, acabarem fent broma. Que a veure si teníem una rata vivint dins de forn. I que si encara no estava socarrimada, ben poc li faltava.

L'endemà, en sortir a comprar, vaig decidir també passar per la botiga d'electrodomèstics a preguntar. Potser el forn pertanyia a un lot defectuós i tenia una tara de fabricació, ves a saber. I de camí, vaig entrar un moment a la farmàcia a recollir una recepta i a pesar-me.

Va ser quan vaig tirar la moneda per la ranura de la bàscula i veure la marca, que vaig lligar caps. Maleïda intel·ligència artificial. Immediatament, vam anul·lar l'encàrrec de compra de la nova nevera.

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Març 2024

23 d'abril

 Iona

Microrelat participant en el I Concurs de Microrelats que Cerdanyola Comerç i Serveis

Escultures humanes

A l'escenari del crim, presidint l’estança, la policia sempre hi trobava el cor de la víctima, i a la paret, escrit amb sang, el nom de Miquel Àngel.

Quan atraparen l'assassí, ell es justificà proclamant-se hereu de qui va pronunciar la cèlebre frase:
"L'escultura ja era a dins del bloc de pedra, jo només havia de treure el marbre que sobrava".

Iona

Publicat "A 8 mans". Recull de vuit relats escrits pels participants del Taller de narrativa dirigit per Óscar Sotillos a la Biblioteca l'Escorxador durant l'octubre de 2023

Tocat i enfonsat

Feia molt goig amb les parets pintades d'ultramar i el taulell atapeït de caixes amb gel tan ben assortides. Generació rere generació havia estat al capdavant del negoci familiar i segur que cap d'ells hauria imaginat aquell enfilall de successos.

Fou a mesura que les autoritats sanitàries aprovaren reials decrets que el gris de l'acer inoxidable anava quedant cada cop més al descobert. Que si la prohibició de venda dels de closca per això dels microplàstics, que la dels tentacles per tenir massa colesterol, que la dels massa grans pel tema del mercuri, que la dels massa petits... Un degoteig que semblava no tenir aturador.

Alguns pensaven que l'omnipresent forta olor de peix que últimament emanava la família era deguda al fet que havien aconseguit nedar a contracorrent i havien trobat la manera d'entrar al mercat tèrbol de vendes il·legals. Però no, ells eren gent de bona mena, i per descomptat, el negoci acabà fent aigües. Així i tot, continuarien anomenant-se Cal Peix. Just, un trist motiu, masses rebuts d'aigua retornats. 

Iona

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Febrer 2024