Espai creat durant el confinament, on explicar-me sense vergonya. M'encanta llegir, escriure i tenir cura del nostre entorn.
dijous, 29 de febrer del 2024
Escultures humanes
Quan atraparen l'assassí, ell es justificà proclamant-se hereu de qui va pronunciar la cèlebre frase:
"L'escultura ja era a dins del bloc de pedra, jo només havia de treure el marbre que sobrava".
Iona
Publicat "A 8 mans". Recull de vuit relats escrits pels participants del Taller de narrativa dirigit per Óscar Sotillos a la Biblioteca l'Escorxador durant l'octubre de 2023
Tocat i enfonsat
Feia molt goig amb les parets pintades d'ultramar i el taulell atapeït
de caixes amb gel tan ben assortides. Generació rere generació havia
estat al capdavant del negoci familiar i segur que cap d'ells hauria
imaginat aquell enfilall de successos.
Fou a mesura que les autoritats sanitàries aprovaren reials decrets que
el gris de l'acer inoxidable anava quedant cada cop més al descobert.
Que si la prohibició de venda dels de closca per això dels
microplàstics, que la dels tentacles per tenir massa colesterol, que la
dels massa grans pel tema del mercuri, que la dels massa petits... Un
degoteig que semblava no tenir aturador.
Alguns pensaven que l'omnipresent forta olor de peix que últimament
emanava la família era deguda al fet que havien aconseguit nedar a
contracorrent i havien trobat la manera d'entrar al mercat tèrbol de
vendes il·legals. Però no, ells eren gent de bona mena, i per
descomptat, el negoci acabà fent aigües. Així i tot, continuarien
anomenant-se Cal Peix. Just, un trist motiu, masses rebuts d'aigua
retornats.
Iona
Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Febrer 2024
dimarts, 6 de febrer del 2024
Desig
El pretèrit indefinit s’emprenya quan es tracta de coses interessants. Enveja terriblement el gaudi infinit del pretèrit imperfet, que al seu torn sent una fiblada de gelosia quan imagina com de plaent deu ser el present de veritat.
Ara bé, aquest present faria el que calgués per disposar d’una mica de condicional, per si de cas es decidís a posposar alguna cosa de tant en tant. Mentrestant, el futur s’ho mira de lluny i plora, com li agradaria poder tenir algun record que altre. Potser li demanarà al pretèrit indefinit.
Iona
dissabte, 3 de febrer del 2024
Aquell rau-rau
Mentre bevia de la cantimplora pensava que això d'anar pentinant el
terra amb un pinzell durant hores i hores era molt més monòton del que
mai havia imaginat. Feia massa calor, però no tenia cap dret a
queixar-me. Era allà per voluntat pròpia. Havia necessitat marxar,
deixar lluny el moment en què vaig trobar-lo al llit amb la meva millor
amiga. Agafar la primera oportunitat que se’m va presentar, em va servir
per fugir. Només pagaven quatre rals i la manutenció, però aquella
experiència potser em servia per fer currículum.
El sol
enlluernava la sorra i em va fer dubtar si aquell reflex era un miratge
fruit del cansament. Però no, era real. I just quan vaig acabar de
descalçar-ho, com una furtiva, vaig amagar-ho dins la motxilla.
Ja era tard, quan per fi em vaig poder retirar a la meva cambra. Amb
delicadesa vaig retirar el mocador amb què l'havia embolicat, i mentre
l'acaronava entre les meves mans i em preguntava quin impuls m'havia
portat a manllevar aquell objecte metàl·lic d'aspecte atrotinat i brut,
em vaig espantar de debò.
No sabia si allò era veritable,
semblava que la fantasia i la realitat s'havien entrellaçat. Però sí, la
seva aparença era similar a la que havia vist sempre a les
il·lustracions dels contes. I llavors, ell dir allò que tots sabem que
havia de dir.
Ara ja han passat molts i molts anys des d'aquell
dia. No sé com vaig poder ser tan impulsiva i no aprofitar millor
aquella oportunitat. Sí, soc una arqueòloga famosa i reconeguda que ha
fet grans descobertes arreu del món, però que encara no ha aconseguit
tornar a trobar l'amor.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Gener 2024
dilluns, 1 de gener del 2024
Assumptes terrenals
La fesomia de les sis dones quedava desdibuixada enmig de la penombra
creada per la flama de l'espelma. No hi havia marxa enrere. La veu
tremolosa d'una d'elles ja havia deixat anar la pregunta, i ara totes es
removien als seus seients, amb les mans entrellaçades sobre la taula.
Sabien que si l'esperit colpejava un cop, la resposta seria sí; si ho
feia dos cops, seria un no.
La veritat és que una cosa havia
portat l'altra. Havien arribat a aquesta situació sense haver-ho
previst, i ara estaven abocades a trobar una solució. L'origen de tot
plegat començà amb la jubilació de l'anterior i amb l'arribada del nou.
Com qui no vol la cosa, totes elles van començar a dedicar més hores a
la parròquia, ja sigui col·laborant amb les obres de beneficència, en la
litúrgia de les celebracions eucarístiques del diumenge o bé en altres
menesters que anaven sorgint.
I ara, com a bones cristianes que
volien ser, temien que el caràcter del seu pecat no pogués ser absolt,
donat que qui havia d'intermediar per aconseguir aquesta absolució,
també n'era partícip. Necessitaven assegurar-se que ell, com home de
Déu, tenia prou influència sobre les decisions celestials.
Enmig del silenci, els va semblar notar una presència. La porta es va
obrir lleugerament i un corrent d'aire travessà l'estança. L'espelma
s'apagà, i es va sentir un toc. La resposta era un sí. Ell s'havia
manifestat. La porta del paradís continuaria oberta per totes elles.
Tot seguit, els va semblar sentir unes passes familiars que s'allunyaven, però no en van fer pas cas.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Desembre 2023diumenge, 17 de desembre del 2023
Lectura infumable
A aquelles hores de la nit, pràcticament mai sonava el telèfon, ni hi havia feina de gestió d'arribades de nous hostes ni de baixes d'habitacions. Les incidències més habituals eren l'arribada de clients que s'havien passat una mica massa amb la beguda o mals de panxes o insomnis que atenia oferint una infusió o una mica de conversa.
Però la nit de la qual us vull parlar no fou com les altres. Aquell vespre el nostre home llegia una novel·la que no l'acabava d'enganxar. Li havia recomanat un client i no li volia fer un lleig. Mentre passava les pàgines va començar a encadenar badalls fins que acabà dormint. Durant aquella mitja hora en què es trobà en un son profund, li va aparèixer el protagonista de la història que estava escrivint enmig del somni. I just quan semblava que anava a passar alguna cosa interessant que li podria servir de desencadenant per continuar el relat, un soroll el despertà de sobte.
Aixecà el cap i veié a terra, enmig d'un toll de sang, la dona de l'habitació 216. I just quan va agafar el telèfon per avisar els serveis d'emergència veié les seves mans ensangonades. Just, havia estat l'home que compartia habitació amb ella, qui li havia deixat el llibre.
A partir d'aquella nit, va passar a escriure i a llegir de dia, això sí, com segurament haureu pogut deduir, ho feu tancat des d'una cel·la del centre penitenciari. Allà acabà la història que havia començat quan feia de recepcionista, que es va convertir en un best-seller. En canvi, el maleït llibre que el va sentenciar, resulta que havia estat una publicació que no arribà ni a un centenar d'exemplars venuts.
Iona
divendres, 1 de desembre del 2023
Tonalitat en do sostingut menor
Estic enfadada amb mi mateixa. Com podia haver passat tant de temps sense que me n’adonés. Sempre havia pensat que això de ser introvertida i amiga de la timidesa, em restava paraules, però em dotava de capacitat d’observació.
Però en aquest cas no ha funcionat. Ja fa cosa d’uns tres mesos que ha entrat a treballar el nou gerent de l’empresa i fins avui no m’he adonat que sempre vesteix amb pantaló fosc i camisa grisa.
El primer pensament que m’ha vingut és que potser detesta els colors, però un cop pensat millor, m’inclino a pensar que segurament el càrrec li va gran.
Publicat a ARCrelatsencatalà
divendres, 24 de novembre del 2023
ImModèstia
Des de dalt les vistes són molt bones. M'agrada passar-hi estones observant el meu harem. Em sento orgullós de tota la feina feta. M'ha costat hores i dedicació, però ha donat el seu fruit. L'harmonia que ha assolit el corral ha estat gràcies a les meves habilitats observadores, intel·ligència i sens dubte, les meves destacades capacitats manipuladores.
La mestressa somriu quan ens creuem aquelles mirades de complicitat. Se la veu contenta amb el resultat de tenir un galliner tan tranquil. La producció ha augmentat significativament. És llavors quan em ve al cap que tant que es parla del nostre origen, si primer fou l'ou a o la gallina, però mai es comenta el paper principal que desenvolupem nosaltres els galls.
Però últimament, hi ha una cosa que em té una mica amoïnat. El canvi és subtil, però podria ser prou significatiu. La veig canviada. Quan ve al corral, els ulls li brillen d'una forma diferent, i això no sé si això és el preludi de bones o males notícies.
Avui, s'ha presentat al galliner més aviat de l'habitual i sense que hagi tingut temps de reaccionar, m'ha agafat per les potes i m'he quedat de cap per vall. Déu meu, quina posició més denigrant. De cop he perdut tota la meva credibilitat i bona posició. I jo que pensava que era imprescindible, i es veu que sí, que sí que ho soc, però no comptava que ho fos pel rostit de festa major.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Novembre 2023
dilluns, 30 d’octubre del 2023
Denominació d'origen
Una de les preguntes que menys suporto és aquella que fa sovint la gent de què d'on ets. Però, tot i que sona a tòpic, m'he decidit a fer-ne quatre ratlles, ja que últimament en vaig força saturada.
Vaig néixer a Reus. Sí, fent la cosa fàcil, es pot dir que soc ganxet. Però tret dels dies que vaig estar a l'hospital, que per circumstàncies de la vida van ser forces, un cop em van donar l'alta, en vaig marxar. Vaig passar de la capital del Baix Camp a la de l'Alt Camp.
Hi ha una dita que diu Reus, París, Londres, però vaig anar molt més a prop. Casa meva va ser la capital dels calçots i dels castells, sense cap penediment per abandonar el regne del vermut. I és que no podia anar d'altra manera. Vinc d'una família que es dedicava al transport. Feien la ruta Valls-Reus. Primer amb carruatges fins que els camions els van desbancar. Per tant, fou qüestió del destí.
I ja que estem parlant d'això, us falcaré el tema de les calçotades dels restaurants de fora la zona zero. Abans de coure'ls, si us plau, talleu-ne les arrels, que si no, no es pelen bé. I un cop dit això, torno al que deia. Deu anys més tard vam deixar Valls i vam pujar un tram de la ruta del Cister i ens vam instal·lar a la Conca de Barberà, prop d'on neix el Francolí, aquell riu que fa uns anys la va fer tan grossa. Però la vida es mou i va arribar el dia en què vaig començar a anar a estudi a la bella Tàrraco per després saltar a la capital de Catalunya. La gran Barcelona. En el seu moment em va semblar prou acceptable, però ara la detesto. Una de les coses que m'irriten més d'ella és l'olor de pixums que fa. Pobres gossos, que no tenen pas la culpa de viure tan atapeïts. Realment, seria interessant saber el nombre mitjà d'animals de companyia que hi ha per quilòmetre quadrat.
Ja m'he tornat a despistar, miro de seguir el fil. Com haureu intuït, vaig fugir de la gran ciutat. Vaig establir-me al Maresme, a tocar de la mar blava i la mar blanca dels hivernacles. Zona de maduixes, pèsols i capgrossos. Però els anys passen i el costum és el costum. Camió de mudances i cap al Baix Montseny.
Això d'anar saltant com el que juga a l'oca despista molt. Hi ha gent que diu que es ciutadana del món. Però d'això, jo no en seré mai. Sempre serè una mica ganxet, un tros del meu cor serà casteller, una part de les meves arrels restaran a la terra dels carquinyolis, i estant als peus del Montseny tampoc oblidaré les platges maresmenques.
I saltant a la pregunta que iniciava el text, us confesso que a voltes dic que soc d'aquí, d'altres que soc d'allà. Fins i tot, de tant en tant, no responc.
Iona
Publicat a ARCrelatsencatalàdimecres, 30 d’agost del 2023
Remodelació
Fa anys que està jubilat, però continua matinant. Cada dia, després de passar pel quiosc a comprar el diari, s’asseu a fullejar-lo, llegeix els titulars i prova de fer-ne els sudokus. No entén per què últimament no se n’acaba de sortir, si fins no fa gaire hi tenia tanta traça.
Agraeix sortir a fora durant l’estona d’esmorzar. Al parc, mentre es menja l’entrepà, aprofita per mirar les ofertes del portal de feina on s’ha inscrit fa poc. Treballar amb el que ben aviat es convertirà amb el seu ex, es fa cada cop més difícil. Necessita marxar. Quan s’aixeca, els pardals volen de les branques ja despullades del til·ler i picotegen les molles que li han caigut a terra.
Últimament, fa cara de cansada, però continua amb aquell somriure de qui li gaudeix traient a passejar el gos. Quan paren a descansar, tot i que ell no entén pas res del que li diu, s’hi desfoga. Que no sap com se’n sortiran quan la malaltia del seu home avanci, que la xiqueta ja la torna a fer patir, que això de les separacions no porta res de bo, que pobre canalla, com patiran anant amunt i avall.
Quan surten de l’escola, passen pel parc abans d’anar a casa. Avui llegeix un conte de fades mentre el seu germà puja i baixa del tobogan un cop rere l’altre. La mare no els hi fa cas, està capficada parlant pel mòbil. Quan penja, veu com se li escapen unes llàgrimes. L’abraça fort. Li explica que a l’excursió del bosc de la setmana passada, la mestra els hi va explicar que hi vivien éssers màgics. Que no plori, que ella hi va trobar una branca especial que té poders de vareta màgica i està segura que concedeix desitjos. Se la va emportar i la té guardada a l’habitació, i quan arribin a casa poden mirar de fer-la servir.
Mentre el seu fill també juga al parc, ell fa veure que treballa amb el portàtil. Des d’on està assegut la pot observar sense que ella se n’adoni. No se’n pot estar de mirar-la.
S’està fent fosc i veig com s’acosta. Ha canviat la roba formal del despatx per esportiva. Fa fúting amb els auriculars posats. M’agradaria saber quin tipus de música li agrada. S’atura davant meu mentre fa uns estiraments. Veient-lo somrient així, crec endevinar amb qui està pensant ara mateix.
…
Avui, a primera hora, un operari de l’ajuntament m’ha fet una marca amb un esprai vermell. No he sabut que volia dir, fins que al cap d’una estona n’han vingut dos més, i han col·locat un cartell a l’entrada, on posa no sé què de remodelació. A mi i a la resta de bancs ens han descollat del terra i ens han carregat en una camioneta. Enyoraré els últims dies d’hivern que hi he passat. Sé del cert, que aquesta primavera que s’acosta, passaran coses. Llàstima que jo ja no hi seré.
Iona
divendres, 2 de juny del 2023
Cel·lulosa
Però tot plegat ja només és nostàlgia. Si tan sols hagués sabut
reconèixer la darrera. Ha fet tard. Ha perdut la ciclicitat de la
fecunditat per saltar a la linealitat de l'esterilitat i del
deteriorament. A partir d'ara ja no les olorarà. Fan olor
d'incontinència.
Iona
Traïció
Jo vaig ser el primer treballador a qui va contractar el fundador i actual cap de l'empresa, i just feia uns mesos, gràcies a l'esforç i compromís mostrat, havia aconseguit passar a ser-ne soci. Amb el temps, i gràcies a l'augment de la facturació i creixement sostingut, s'havia anat incorporant nou personal i ara érem un referent del sector.
Soparem tranquil·lament, i mentre fèiem sobretaula i esperàvem que portessin els cafès, els dos sortirem fora a fumar un cigarret. Conversàvem animadament, quan just entrà un autobús al carrer. La vorera era estreta i l'empenta l'agafà desprevingut.
Va ser fàcil. No hi va tenir res a veure cap afany per prendre el relleu de l'empresa. Jo ja havia insistit en el fet que s'havia equivocat contractant l'últim treballador. Una plantilla de tretze persones era un mal averany.
Fou el seu últim sopar. Abans de marxar, em tocà passar per caixa a pagar el compte.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La sort" Tretze Maig 2023
dilluns, 1 de maig del 2023
Morralla
Però quan es va jubilar, encara hi passava més temps. I tot i que els seus companys, sí que de tant en tant pescaven bones peces, el seu resultat sempre era mediocre. En arribar a casa, sempre s'havia de sentir el retret, de què amb els quartos que es gastava en la compra d'esquer, a la peixateria, ella hi faria molta més feina. Llavors, ell arrosava les espatlles i li somreia, sense adonar-se del que li assenyalaven les paraules d'ella.
Aquell dia, a la botiga de pesca, el dependent li van oferir l'última novetat, un tipus de cuc que resultava irresistible pels peixos. Però tot i que era car, va percebre un impuls que no aconseguí frenar. Arribar casa amb una bona pesca, sorprendria la seva dona. Expectant, va enfilar-lo a l'ham i a l'acte va notar com picaven. L'estrebada fou forta i l'agafà desprevingut. Allò només podia ser obra d'una peça molt grossa. I ell, acostumat a batallar amb peixos menuts, perdé la partida, submergit dins la foscor del fons abissal.
Ara tothom se'n fa creus que no sabés nadar. Qui havia de dir que acabaria convertit en el seu propi esquer. I a ella, ja tant li fa que siguin grans o petits, que de peixos no en vol saber res més.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La sort" Malastrugança Abril 2023
diumenge, 2 d’abril del 2023
Bon dia, qui és l'últim?
Vaig darrere teu. I tant. No sé si l'estaven buscant o s'hi ha quedat de rebot. Se la veu molt guapa. L'embaràs li està provant. Ja fa bona panxa. No li veig rodona. Més aviat punxeguda. Diuen que és senyal que serà un nen. Es veu que la inflor dels peus la porta pel camí de l'amargura. Sí, ja li queda poc. Crec que en un parell de setmanes surt de comptes.
Pensava que no hi hauria cua, però tinc la nevera buida. Em quedo igualment. Ah! Fa uns dies la vaig veure amb el cotxet. La nena ja li té tres mesos. Sí, notícies fresques. M'han comentat que torna a estar en estat. Això de la quarantena, el seu home ni cas. Han anat per feina. Segur que busquen el nen. Sí, voldran la parelleta.
Tu deus ser l'última. Ai nena! Sí, i tant, el marit sol amb tanta dona a casa, no sé pas com ho suporta. L'altre dia la vaig trobar passejant amb les dues petites. La vaig felicitar. Torna a estar embarassada. A veure si la tercera és la bona, em va dir amb veu cansada. Volen un noi. Sí, els sogres collen. Que segueixi al capdavant del negoci familiar. Estan ben bé fets a l'antiga. No m'agradaria pas estar a la seva pell.
Ei! També n'estic al cas. Es veu que porta un nen. Sí, el metge els hi ha confirmat. Tothom els felicita. Alleujada, segur que està. Però fa dies que no la veig. He sentit dir que aquest últim mes ha de fer repòs.
Vas rere meu. Saps la notícia? Si, vaja. Diuen que el part es presentava complicat i al final no va anar bé. Que va perdre molta sang. Pobrissona, no se n'ha sortit. Estan desolats. Quin greu. Ja ho pots ben dir. Al final, tenen l'hereu tan esperat, però a quin preu. Ben bé la fortuna els ha arribat ben enverinada.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" La fortuna Març 2023
dijous, 2 de març del 2023
Enmig de pots de laca i revistes del cor
Quan va acabar l'escola, la van posar d'aprenenta de perruquera. Deien
que feia per ella, i bona raó van tenir. Ben ràpid va passar de ser la
noia dels encàrrecs, fer anar l'escombra amunt i avall i rentar caps,
fins a dominar l'art de les estisores.
Però quan per fi va agafar una perruqueria que es traspassava, pensant
que el camí seria fàcil, s'adonà que els compliments i les propines
rebudes fins aleshores no eren cap garantia d'èxit. Aconseguir una
clientela fixa i fer-se un nom, tan jove com era, resultava complicat. I
durant anys, el negoci va anar resistint, fins que un bon matí, mentre
s'arreglava davant del mirall de casa, va tenir una bona pensada.
De la remodelació de la perruqueria tothom en va fer safareig. Que si
era massa moderna, massa extravagant, però la veritat és que a poc a poc
el volum de feina va anar augmentant, fins al punt que va haver
d'agafar dues ajudantes.
Però sabeu? No fou qüestió de sort que un cop acabades de pentinar,
elles es miressin al mirall, es trobessin esplèndides i somriguessin. El
responsable de fidelitzar les clientes fou el seu marit, i no malpenseu
pas. Era un brillant cristaller, molt bo en el seu ofici i excel·lent
coneixedor dels trucs i efectes que es poden aconseguir amb els miralls.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" El mirall Febrer 2023
dijous, 2 de febrer del 2023
"Venite ad me et ego dabo vobis omnia bona"
Un dels records que tinc de ca la iaia són les figures que tenia al
bufet del menjador. Recordo bé la de Santa Rita, tota ella blanca i
negre, i la d'un Sant Crist, que feia por de veure. Per això se'm va
escapar un somriure, quan una alumna va presentar-se a fer l'examen amb
un Sant Pancraç.
La meva àvia me l'ha regalat. Diu que em portarà sort. Abans el tenia a
la botiga, però com que s'ha jubilat, ja no el necessita. Diu que ara em
fa més falta a mi. Si molesta el guardo, però si puc tenir-lo, millor.
Tot i que es va fer estrany tenir aquella figura sobre el pupitre, no
vaig ser capaç de negar-m'hi. Això sí, el primer a corregir va ser el
seu. O havia estudiat molt o realment la figureta funcionava, perquè va
treure la millor nota de la classe.
En repartir els exàmens ja corregits, vaig aprofitar per explicar una
mica d'història i creences sobre Sant Pancraç, tot i que no tenien res a
veure amb el tema de física i química que havíem de començar. Fet del
qual em vaig penedir. Perquè en següent examen, mitja classe va demanar
fer-lo amb la figureta sobre la taula. Volem sort, deien.
Aquesta història dels sants s'ha acabat avui quan avui m'ha cridat la
cap d'estudis al seu despatx. A part de recordar-me que treballem en un
centre laic, m'ha retret que fos tan confiada. En realitat, l'únic
responsable de les altes notes de l’assignatura, havia estat el llibret
que porta el Sant a la mà, ideal per encabir-hi unes quantes fórmules.
Iona
Microrelat finalista XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" L'amulet. Gener 2023
dimarts, 6 de desembre del 2022
Enxampat
En entrar a la feina, la recepcionista m'ha comentat que la pell se'm veia com verdosa, que feia cara d'estar malalt. Com que ella no sol parlar de temes personals, m'ha agafat desprevingut, i a correcuita he anat cap a l'ascensor mentre negava amb el cap trobar-me malament.
Un cop a dins, m'he entretingut a mirar-me les mans i també m'ha semblat que havien variat lleugerament de color, però era tan subtil que he decidit no preocupar-me'n, el dia era llarg i tenia molta feina per despatxar. Tot i això, la intensitat del verd ha anat augmentant amb el pas de les hores, i al migdia, en lloc d'anar a dinar, vist com pintava el tema, m'he decidit per apropar-me a l'ambulatori.
Al metge només li ha calgut preguntar-me si el diumenge havia menjat tortell. I quan, un pèl irritat, li he dit que sí, s'ha posat a riure. Es veu que avui ja n'havia visitat uns quants com jo, d'aquells que es pensen que poden anar de llestos per la vida.
En sortir, he hagut d'anar directe a ca la sogra a pagar-li el deute. Es veu que aquest any els pastissers han innovat utilitzant faves transgèniques, dissenyades per germinar dins dels budells i expandir-se pel cos, buscant la llum.
Iona
Polisèmia
Però com ja sabeu, per molt que t'agradi una cosa, quan la rutina se t'apodera, malament rai. I exactament això és el que va fer que ens aficionéssim a participar en les partides de la quina. Amb el temps, ens vam passar al dominó. Després, amb la baralla espanyola vam aprendre a jugar al siset i a la brisca. Fins que va arribar l'hora de la baralla francesa i ens vam aficionar al pòquer. En Paco va portar un pot de cigrons i amb aquests fèiem les apostes. Però tant llegum ens va acabar empatxant i ens vam passar als cèntims d'euro.
De cop i volta, en Siset ens va començar a fer el salt, tot i que ell era qui més calaix feia. I una setmana més tard, vam saber que era mort. Es veu que el cor li va fallar. Vam passar el dol ràpid i va ser en Pep qui el va substituir en això de guanyar, fins que unes setmanes més tard, un patinet elèctric l'atropellà fatalment. Però com que la vida continua, ni en Paco ni jo vam voler renunciar a seguir amb les nostres partides, tot i que jo continuava perdent-les totes.
Dies més tard, a l'enterrament d'en Paco, corria la veu que havien detingut la mestressa del casal. L'acusaven de gravar com uns jubilats passaven la tarda al casal del poble, d'organitzar apostes il·legals per internet sobre els resultats de les partides que jugaven, i estaven estudiant si tenia res a veure amb la mort de tres d'ells.
Per part meva, vaig descobrir que a part d'un rèptil, el caiman també és el nom d'unes illes de l'oceà Atlàntic.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" La rifa. Desembre 2022
dilluns, 14 de novembre del 2022
La piscina buida
La Masia Miró |
En Joan de Cal Gat no portava ni quatre dies enterrat, que el seu fill ja havia demanat llicència a l'ajuntament per fer obres a la masia, ara que n'era propietari.
Al Casal del poble tothom en parlava. Que si des que havia marxat a estudi a Barcelona, poques vegades s'havia deixat veure. Que no és que la masia fos un palau, però tot plegat encara feia prou goig. O que no calia tanta parafernàlia per venir a passar quatre dies a l'estiu. Mentrestant, les obres progressaven.
Però, amb l'última actuació, de tala la vella figuera, que amb la seva capçada feia ombra a la bassa, ara convertida en piscina, tot es precipità. Sense figues per picotejar i granotes sense raucar, arribà el silenci i la tristesa i el pou, de tant plorar, s'acabà assecant. La masia de Cal Gat moria.
Iona
dijous, 3 de novembre del 2022
Eficàcia provada
Tot el que vaig deixar anar no fou gaire convincent, però el meu to desesperat va frenar-los.
Al matí, en sortir fora, vaig veure de passada una cua fosca que s’escolava rere la tanca de xiprer. Quin problema, s’havia quedat. No podem deixar entrar un gat negre a casa, vaig dir a la canalla.
A la tarda, en arribar de la feina, vaig donar una ullada al jardí i no vaig trobar cap rastre del gat. Vaig respirar tranquil·la. Ja dins de casa, mentre els nanos miraven dibuixos animats, em vaig posar a fer endreça i com que hi havia força roba bruta vaig mirar de posar una rentadora. Però no funcionava. Maleït bitxo, vaig pensar, només unes hores de rondar-nos i ja ens ha portat mala sort.
El tècnic va venir l’endemà, i només li va caldre revisar el filtre de la rentadora per saber que havia passat. I és clar, una cosa així no la cobria la garantia.
Però si us dic la veritat, se’m va escapar un somriure en pensar en aquell anunci de detergent blanquejant que últimament passen per la tele.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" El gat negre Novembre 2022