Va ser durant la tarda del seu primer dia de vacances. Caminava amb xancletes per casa quan li semblà que el segon dit del peu dret era més llarg de l'habitual. Va parpellejar. No n'estava segur. Potser era la llum? Però en col·locar els dos peus costat per costat, ho va veure clar: aquella cosa havia crescut.
Un calfred li va recórrer l’esquena. No podia ser. Els dits no creixen de cop, oi? Podia anar al metge, però de debò entraria a la consulta per dir: "Crec que el dit del peu m'està mutant"? No. Li farien proves? Li riurien a la cara? Com podia demostrar que li havia crescut? El sistema de salut no registrava la mida dels dits dels pacients.
Així que buscà informació a internet. Gran error.
Troba casos d’edemes, malalties rares, gangrenes silencioses... Imatges que no volia veure. I si allò avançava? Es quedaria sense peu? Sense cama? Sense... No, no. Millor no pensar-hi.
S’assegué al sofà, amb el cap cot, observant el peu atentament. Havia d'assegurar-se que no empitjorava. Al cap d’una estona, li començà a fer mal el coll. Després, l’esquena. Però no podia deixar de vigilar. I si s’adormia i, en despertar, aquell dit havia continuïtat creixent? Si aconseguia controlar que allò no anés a més, potser tot acabaria com una simple anècdota.
Al cap d'un parell d'hores, començà a sentir-se cansat. S'adonà que no havia fet la migdiada. I corria un gran risc.
Llavors decidí perdre un parell de minuts per anar a la cuina a fer-se un cafè. Un cafè ben carregat., i hi afegí un parell de glaçons per refrescar-se, i de passada va estirar una mica la musculatura. Això seria un mal menor comparat amb el perill que podia suposar quedar-se adormit.
Quan va tornar de la cuina, es va mirar de nou el peu i es va relaxar en veure que no havia empitjorat. Però l'alleujament fou momentani.
Li caigué la cullereta del sucre a terra. I quan es va ajupir per recollir-la, el cor se li aturà: ara el dit petit de l’altre peu també havia crescut.
Un nus a l’estómac. Com li havia pogut passar per alt? Havia estat massa centrat en el dret, desatenent l’esquerre. I ara tenia dos assumptes per controlar.
El pànic s’apoderà d’ell. El cap li bullia, l'aire li semblava dens. I llavors... ho va entendre.
Aquell bri d’aire fresc que li acaricià el clatell no era normal.
Era allò.
Sense pensar-s’ho, s’aixecà d’una revolada i tancà totes les finestres i portes. No s’oblidà de les reixes de ventilació del lavabo i la cuina. Tapà cada escletxa. No correria l’aire, però era molt millor que permetre que allò entrés dins casa seva.
I així va quedar-se.
Setmanes més tard, els bombers van haver d'accedir a l'habitatge, alertats per les males olors procedents del seu pis.
Iona
Publicat a ARCrelatsencatalà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada