Coses del Nadal

No m'agraden les històries que parlen de desgràcia, però quan a un li arriba la tristesa, li suposa un alleujament poder explicar-la. I això és el que penso fer. Si no us ve de gust seguir llegint, ho entendré, ara que arriba Nadal, el que molts voleu és esbandir penes i passar-ho bé.

Fa anys, tenia una bona vida. Era una successió de temporades tranquil·les amb altres mogudes. Tot i que tot plegat era molt previsible, saber en tot moment el que m'esperava, em feia sentir còmode. Durant l'etapa calmada em sentia com un os hivernant, i l'aprofitava per gaudir del descans i la pau. Llavors, d'un dia per l'altre tot canviava i entrava en acció, reprenent les rutines que havien quedat suspeses, per a poc a poc, anar-me preparant per al dia de la posada en escena.

Avui dia alguns denuncien el maltractament que sofrim i d'altres ens canvien el gènere, però si us dic que tot això em semblen bajanades comparat amb el que ara és la meva vida, m'entendreu. Que pot ser pitjor que ser abandonat en un soterrani, que ja ningú t'ofereixi mandarines i que el dia de Nadal no et facin cagar, perquè la canalla ja s'ha fet gran.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Un tió diferent

A ca la tieta no tenien un tió com el de casa. El tió era la llar de foc.

Mentre els petits resàvem amb els ulls tancats, tal com ens havien dit els grans, sentíem l’aroma i l’escalfor de les espelmes.

A l’obrir-los, no ens podíem creure el que veiem, una plata enorme de massapans, de mil colors. Era impactant i espectacular, semblaven pedres precioses. El meu germà i jo vam quedar amb la boca oberta d’admiració.

N’hi havia molts, eren llisos, brillants i de formes diferents. Eren tan bonics que feia llàstima menjar-los. Però va ser tastar-los i no poder parar de menjar-ne.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà