LH 1349

Malgrat les advertències dels pares, tots els seus germans ja havien caigut. Un rere l'altre havien sucumbit als paranys. Però ell, fins ara, sempre havia aconseguit esquivar-los.  

Ell es considerava el més llest de tots, i va entendre que l’única manera de continuar amb vida era fugir. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, es va enfilar a aquell trasto de ferro amb rodes i es va endinsar a la recerca d’un bon amagatall. A on sigui que el portés, segurament no seria pitjor que quedar-se allà.

Quan es va despertar, no sabia quant de temps havia passat. S’havia atipat de valent amb tot el que havia trobat allà, i després, amb aquella vibració dels motors quedà tan relaxat que s’havia quedat ben adormit. 

I va ser obrir els ulls i va trobar-se amb la cara aterrida d’un humà que xisclava. D’un salt, es va amagar rere una motxilla, arrupit i immòbil, tal com li havien ensenyat. Però la cridòria va atraure més presències i passos que s’acostaven. Llavors va haver de sortir disparat i va córrer sense rumb, esquivant sabates i maletes fins que va trobar una gran bossa de mà oberta. Va saltar a dins i es va fer petit, esperant que la persecució s’aturés. 

Va passar una bona estona fins que es va atrevir a treure el musell. Volia escoltar millor la veu metàl·lica que sortia d’una de les pantalles d’aquell lloc, immens i ple de gent amb maletes que anaven i venien sense parar.

Informaven que el vol LH 1349 havia fet un aterratge d’emergència. Un ratolí havia aparegut d’una de les caixes d’esmorzar del càtering d’un passatger. Es tractava d’una greu amenaça per a la seguretat de l’aparell en el cas que rosegués algun cable essencial. 

En aquell moment, escoltant la història que se sentia de fons, va enyorar els contes que la mare els explicava abans d'anar a dormir. Però no podia badar. També havien dit que els operaris de l'aeroport continuaven buscant aquell maleït rosegador.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà