La nevera és vella, i de nit, quan els sons del dia s'apaguen, sent el seu soroll. Ara, que ha enviudat i està sola a casa, la troba massa gran, però pensa que si en compra una de nova més petita, enyorarà aquest so.
Es desperta, no pot dormir. La doctora ja li va dir que no s'angoixés, que quan et fas gran, el cos necessita dormir menys, però això no li evita el mal humor. I desvetllada com està, s'aixeca. Va a la cuina, beurà mig got d'aigua i tornarà al llit. I llavors s'adona que la nevera ha callat. Potser s'ha espatllat, pensa. Dubta. L'obra per comprovar-ho, però a dins hi ha llum. Acosta el cap a l’interior per notar si encara refreda. La veu immensa, buida, però del fons, li arriba un murmuri suau que la crida. Sense adonar-se’n, s’hi endinsa, i la porta es tanca rere seu.
El passadís és blanc, gelat. Però al final, hi veu el seu marit. Somriu. Ara, el silenci de la nevera ja no li importa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada