Ja feia cinc anys que el pare havia marxat i no n’havíem sabut res més. I amb el pas del temps, la mare i jo ens havíem anat acostumant a la seva absència. Amb els pocs records que en tenia omplia buits i inventava relats. I a les estones mortes, els escrivia , pensant que potser un dia, el pare els llegiria. I així va ser com va començar la meva afició a escriure.
El pis de la porteria on vivíem la mare i jo era molt petit, però per les dues ja feia. Jo ajudava la mare amb les tasques de la porteria, classificant i repartint la correspondència. De la mateixa manera que per Nadal m’entretenia pensant quin devia ser el regal que contenien els paquets que veia pel carrer, també m’agradava imaginar quines històries contenien aquelles cartes que repartia. Inventava històries d’amor, noticies familiars i moltes altres.
Un dia, mentre repartia el correu, vaig extraviar una carta. Just abans de trucar al Principal primera per entregar la carta que anava dirigida a la senyoreta Eulàlia, hem vaig adonar que ja no la tenia. Cames ajudeu-me, vaig baixar a la porteria per buscar-la, però no vaig aconseguir trobar-la. Va ser al cap d’una setmana, al escombrar rere el taulell, que la vaig veure i recuperar.
El remitent era el senyoret Ferran, que havia començat a festejar l’Eulàlia. Ell venia tots els dissabtes per la tarda a visitar la senyoreta, però ara, al veure la carta, em vaig adonar que feia ja alguns dissabtes que no el vèiem. La carta se’m va fer molt temptadora, i vaig pensar en obrir-la, llegir-la i tancar-la de nou. Podia considerar-la extraviada, i en el cas que el procés no funcionés, podia no entregar-la.
De la mateixa manera que la mare no sabia res de les històries que escrivia en secret, tampoc s’havia d’assabentar d’això. I així va ser com la vaig obrir. A la carta, el senyoret Ferran demanava disculpes pel malentès, sol·licitava poder tornar a visitar la senyoreta com abans i declarava la voluntat de demanar-li matrimoni. Acabava la carta amb la indicació que si no rebia resposta, ho entendria com una negativa i no tornaria a molestar-la.
Llavors va ser, quan hem vaig adonar de les conseqüències de no haver frenat la meva xafarderia. No sabia que fer. Per un costat tenia l’opció de tancar la carta i en la següent entrega de correspondència, repartir-la com si res hagués passat. Però per altra banda, em feia llàstima que la senyoreta Eulàlia trenqués la relació. I així va ser com, copiant la cal·ligrafia de la senyoreta, vaig escriure una bonica carta d’amor, on l’Eulàlia acceptava les disculpes i declarava la voluntat d’acceptar el matrimoni.
El següent dissabte per la tarda, vam veure entrar per la porteria el senyoret Ferran. En una mà portava un bonic ram de roses vermelles, en l’altre una petita capsa, i amb un gran somriure, va pujar escales amunt i va prémer el timbre.
La meva mare em va fer l’ullet i em va dir que estàvem a punt de viure un bonic esdeveniment. Però jo estava molt nerviosa, les cames em tremolaven i era molt fàcil que la senyoreta Eulàlia, no volgués saber res d’ell, l’engegués escales avall i ningú entengués res de res.
Vam sentir com s’obria la porta del principal primera i com al cap d’uns segons es tancava, i tot seguit, un gran silenci. La meva intromissió podia portar a un gran malentès i que ningú pogués acabar traient l’aigua clara del que realment havia passat.
Al cap d’una hora vam sentir com la porta s’obria de nou, com el senyoret Ferran baixava les escales alegrament, i amb les mans a la butxaca i un bonic somriure, es va acomiadar.
Iona
Conte publicat participant a Premi Núvol de Contes 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada