Sense cap ni peus

 

Un arbre del revés.
La capçada són les arrels.
Les arrels són la capçada.
Les arrels ancorades al formigó de l’escala.
Una escala que puja i baixa.
Una escala que no va enlloc.
Un constructor d’escales que no deu estar gairebé del cap.
Perquè quan hi ets, et perds.
Però això és bo quan necessites evadir-te i marxar lluny.
Marxar, on? 
Amb la gasolina tan cara.
Deixo el cotxe aparcat.
M'oblido la finestra oberta.
A dins i cau una llavor.
Hi germina una planta.
A partir d’ara el seu nom serà el número de matrícula del cotxe.
I tothom l’anomenarà així.
Tothom menys jo.
Ja no veuré el cotxe mai més.
No veuré la planta mai més.
Perduda com estic.
I també estic intranquil·la.
Si les escales pugen molt potser arribaré al cel.
I allà hi trobaré els meus morts.
I no estic preparada per això.
I si vaig massa avall arribaré a l’infern.
I allà passaré molta calor.
I seré jutjada.
I serviré de brou per l’olla.
Però potser tinc la sort que algú juga a trencar l’olla.
I podré escapar.
Sempre que ja no sigui massa tard i m’hagi convertit en una granota bullida sense esma.
Llavors el meu verd seria pàl·lid.
I ja no seré l’enveja de ningú.
Però el verd poma, verd lloro i el verd turquesa sí que provoquen enveja.
Una enveja sana.
O potser una enveja malaltissa.
Ves a saber.
D’aquelles que resten en lloc de sumar.
Perquè sumar i restar és fàcil.
En canvi, les arrels quadrades em fan suar tinta.
Llavors m’aprofitaré de la intel·ligència artificial.
I com que a vegades, sembla que ella l’únic que vol és companyia.
Em faré amiga seva.
No amiga de veritat.
Una amiga circumstancial.
Per aquell moment.
Un vist i no vist.
Com aquell arbre ancorat en aquella escala que ja s'ha pansit.
En aquella escala que no anava enlloc.
Com aquesta història.
Una història que tampoc va enlloc.
Fi.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà