Em presentava a molts premis literaris que mai guanyava, les editorials
sempre em rebutjaven els originals. Vaig veure que això de ser
escriptora no anava enlloc, i com que no podia viure de l'aire, vaig
decidir donar un tomb a la meva vida.
Una bola de vidre fou l'alternativa escollida. Ella, almenys, em
permetria deixar anar la imaginació que m'havia empès a escriure.
Embolcallada d'un aire de misteri, anava de poble en poble, i gràcies a
la fama d'endevinadora que vaig agafar, davant la meva carpa, a les
festes majors es feien llargues cues de persones que volien atrapar
vides millors.
Durant un temps fou una feina ideal, no estava tan lluny del somni
perseguit, em pagaven per inventar-me històries, fins que un dia
s'acabà.
Un client, després que l'abandonés l'amor de la seva vida, va
denunciar-me per impostora. I a partir d'aquella primera demanda, va ser
un no parar i van començar a arribar-ne a grapats.
El jutge em van condemnar a compensar els somnis fallits d'aquelles
vides que havia frustrat mitjançant serveis, que eren escollits pels
demandants. Resultaren molt variats: tastadora d'un estudiant de
pastisseria fracassat, cosa que em va reportar uns quilos no desitjats,
espiar una muller que el seu gelós marit creia infidel com ell o fer de
blanc d'un professional escopidor de pinyols d'oliva.
Amb la bola de vidre abandonada, i amb el temps que anava trobant entre
serveis, vaig anar recopilant totes aquestes experiències viscudes.
Que m'editessin els relats fou una sorpresa, i que arribés a ser èxit de vendes, encara no m’ho acabo de creure.
Això sí, sempre m'ha quedat el neguit de no ser denunciada de nou, ara, per revelació de secrets.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada