A vegades, no sabem ben bé perquè el nostre cervell recorda flaixos passats amb tot detall, tot i ser moments realment poc destacables, que fins i tot podríem considerar banals.
Aquí en teniu un.
Era un dia laborable d'estiu al migdia. A aquella hora no hi havia gairebé ningú pel carrer, i amb la meva mare ens dirigíem a dinar al restaurant que hi havia a prop de casa.
Jo era una nena i d'aquells dies recordo que per la televisió del restaurant feien els dibuixos animats del mundial de futbol del 1982 protagonitzats pel "Narajito", que al menú del dia, a l'hamburguesa l'anomenaven bistec rus, que en aquell moment em va semblar un nom molt exòtic i que, tal com va explicar-me la filla dels amos de l'establiment, si et volies posar malalta per no anar a escola, podies aconseguir-ho menjant molt de formatge.
Però el record principal que em transporta a aquell moment és el que em va contar la mare mentre anàvem a dinar. Aquell dia no havia agafat moneder com era habitual en ella, sinó que amb les preses s'havia guardat alguns diners del calaix fet durant el matí, a la butxaca dels texans. I tot caminant, mentre burxava dins les butxaques per mirar si realment portava prou quartos per pagar els dos menús, em va dir que el dia de demà, mai goses posar els diners als texans, que allà sempre es perdien.
Em vaig passar anys imaginant com s'hi feien forats i com les monedes o bitllets s'hi podien escolar, i encara ara, quan guardo la moneda del carro de la compra a la butxaca dels texans, penso en la mare en aquell calorós migdia d'estiu.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada