Feia molt goig amb les parets pintades d'ultramar i el taulell atapeït
de caixes amb gel tan ben assortides. Generació rere generació havia
estat al capdavant del negoci familiar i segur que cap d'ells hauria
imaginat aquell enfilall de successos.
Fou a mesura que les autoritats sanitàries aprovaren reials decrets que
el gris de l'acer inoxidable anava quedant cada cop més al descobert.
Que si la prohibició de venda dels de closca per això dels
microplàstics, que la dels tentacles per tenir massa colesterol, que la
dels massa grans pel tema del mercuri, que la dels massa petits... Un
degoteig que semblava no tenir aturador.
Alguns pensaven que l'omnipresent forta olor de peix que últimament
emanava la família era deguda al fet que havien aconseguit nedar a
contracorrent i havien trobat la manera d'entrar al mercat tèrbol de
vendes il·legals. Però no, ells eren gent de bona mena, i per
descomptat, el negoci acabà fent aigües. Així i tot, continuarien
anomenant-se Cal Peix. Just, un trist motiu, masses rebuts d'aigua
retornats.
Iona
Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Febrer 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada