Nit rere nit, sempre el mateix somni, angoixant i asfixiant. Enterrada sota terra. Aquella olor de bosc embriagant que hem matava. Però de cop, als meus ulls arribà el blau intens del cel. Germinava. Vaig créixer deixant enrere pors i malsons. La vida es movia i nous horitzons arribaven.
Amb els peus clavats a terra, vaig notar com arrelava, els dits esdevenien arrels, buscaven la frescor de la terra. Ja no els distingia, i poc a poc, es va dissipar tot allò que els altres reconeixien en mi. Formava part d’aquell immens bosc. Era el meu destí. M’havia empoderat.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada