M’encantaven les rutines.
De bon matí, escalfava la llet, l’endolcia amb una pisca de mel i omplia els dos plats que custodiaven la porta. Llavors, era l’hora dels pregadeus, arribaven a desenes i absorbien el líquid. Ja tips, s’encarregaven de reconstruir els desperfectes produïts durant la nit.
Les onades, encoratjades per la lluna, s’esforçaven en entrar terra endins per trobar bassals on reposar per sempre més. La força que empraven, erosionava les arrels de les columnes que donaven suport al meu palau.
L’ovella, havia estat un valuós regal. Una nit d’insomni de fa molt, la lluna em va fer descomptar i la número quinze va poder escapar. Ara vivia amb mi, l’alimentava amb els brots verds de blat i em subministrava la llet que necessitava.
Sota l’ombra del llit anava dipositant els grans de blat que em portaven cada tarda els pardals, i el regalim de la rosada els proporcionava la humitat necessària per germinar.
Però aquell hivern, l’equilibri va trontollar. El caçador de papallones es va tornar més ambiciós i va decidir començar a caçar pardals. Ells, bons per naturalesa, van sucumbir a l’encant de les seves dolces melodies i es deixaven atrapar.
Sense pardals, sense blat, amb l’ovella morta i sense llet, els pregadeus ja no vindrien i em quedaria sense el palau. I el més trist, a l’escola havia suspès l’assignatura d’encanteris i només em quedava el meu pobre enginy per trobar una solució.
El vaig convidar a casa a caçar pardals i va acceptar encantat. Instal·lats a la terrassa, mentre ell pensava com engalipar-los, vaig fingir una ensopegada i el vaig empènyer avall. Un cop ja pensava que m’havia desfet d’ell, va passar l’inesperat. Els pardals van acudir a salvar-lo.
Com agraïment, el caçador va prometre no caçar-ne més i el meu fràgil equilibri va tornar.
Iona
El primer relat a ARCrelatsencatala
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada