Feia mesos que no em venia al cap. Intento no recordar aquells anys, negres com nits sense lluna. I jo, un estel que ja no brilla ... Tothom passa, però ningú s’atura, tothom em veu, però ningú em mira, tothom em sent, però ningú m’escolta.
Ningú es va a donar del que passava, o potser si. Potser no es van atrevir. Potser no eren valents. I jo no vaig alçar la veu.
Tot va quedar amagat, un record que semblava esborrat, i que de cop, un dia despertà. Veure créixer la meva filla, hem va retornar cadascuna del les sensacions i moments. El fàstic i la por. Ja no tenir intimitat. Els moments a soles amb ell, allò que hem va fer i tot allò que vaig haver de fer. I no saber si allò era normal o no.
He lluitat per poder tornar a brillar com un estel. I perquè la meva filla i les que venen darrera brillin sempre més.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada