Al migdia, tornant de la facultat, vaig veure
l'anunci on buscaven personal. Necessitava els diners per pagar l'habitació i
la feina a la cafeteria va ser un regal caigut del cel.
Ell sempre demanava un cafè. No el suportava, desprenia una superioritat que no
era capaç de pair. Mai cap propina. I vaig decidir jugar amb foc, jugar la meva
partida.
La pastilla, un cop triturada, la guardava i just la col·locava dins el seu
cafè. Dia rere dia sempre el mateix. Fins que un dia va deixar de venir. No en
vaig saber mai més res. No vaig gosar preguntar.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada