De camí a la facultat, cada dia hi passava per davant. Davant l'església
del barri. Tota una infància i adolescència en escola religiosa, que si
pregàries, dimecres de cendra, mes de Maria ... L'únic que trobava
engrescador de tot plegat era el so de les guitarres acompanyant les
animades cançons que cantàvem a les misses.
La religió semblava que ja quedava lluny de mi, hi havia altres
horitzons nous a conquerir. Però realment no sempre era ben bé així.
Aquelles persones que estimava i que ja no hi eren, tot i saber que ja
no en quedava res d'elles, sempre buscava la forma de creure que encara
seguien aquí.
I així va ser com aquell dia, en veure les portes obertes, vaig
entrar-hi i em vaig asseure a l'últim banc. Els records van anar
reflotant, ressorgint. M'agradava pensar en la idea que d'alguna manera
els que ja havien marxat, encara hi eren, en algun lloc, acompanyant,
cuidant, observant, gaudint del nostre dia a dia. Potser avaluant-nos?
El pare estaria orgullós, patint, emprenyat? Desitjava que els meus
actes i pensaments el fessin sentir un pare feliç. Però només eren
desigs.
La mort sempre s'ha emportat les persones massa aviat. Però en alguns
casos excessivament aviat. Privar un pare de poder gaudir de la infància
i adolescència dels seus fills havia d'estar prohibit.
I des d'aquell primer dia, de tant en tant, hi entrava 10 minuts. El
silenci, la sobrietat de l'indret i aquella soledat em permetien viatjar
en el temps i recordar. Records com quan vaig preguntar a la meva mare,
com era que el pare se n'havia anat al cel i no s'havia emportat les
seves sabates amb ell.
Ara fa temps que no hi he tornat a entrar buscant refugi. Però qui sap si algun dia hi tornaré.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada