Última parada, Vladivostok

Fa molts anys, quan era jove de debò, vaig pujar sobre les rodes del transsiberià. Van ser uns dies de travessar fusos horaris enmig dels boscos, pobles i ciutats de la gran Rússia. Tot i ser un una mica un "coitus interrumptus", donat que no vam fer la totalitat del recorregut fins a Vladivostok, arribar fins Irkutsk va valdre molt la pena.

Gràcies a les bones crítiques rebudes, i a la bona dosi de nostàlgia que m'ha suggerit el títol, ha fet que em decidís a llegir Vladisvostok de Lluís Oliván.

Tot i que el llibre és un encadenat de coses més o menys habituals que li poden passar a qualsevol, té un estil i un ritme que enamora i provoca addició. Una mirada crítica del protagonista a allò que ha estat la vida i com això el torna cada cop més desacomplexat, i el fa fruir de les coses noves a què l'empeny la vellesa.

Vladivostok, dos finals de línia, ja sigui l'última parada del tren transsiberià o la del camí cap on ens porta la vellesa.

Iona