Vivíem al mateix carrer i ens creuàvem sovint. Ella era una xiqueta alegre i bonica. Aquells somriures que m'oferia i les passes acompanyades de saltirons que feia en caminar, em tenien enamorat. M'agradava pensar que potser un dia ella seria la meva muller. I del cant, que voleu que us digui? Era una gran passió, el meu altre amor. Tothom deia que tenia molt talent i que segurament arribaria molt lluny.
Ara, el que em fa entristir de debò, és no saber del cert, si hagués pogut escollir, quin destí hauria triat.
Tot va començar amb aquell malson que es tornà recurrent. Quan em despertava, em sentia marejat com si encara estès mig submergit dins del barril, xisclant de dolor. Vaig trigar temps a adonar-me del que en realitat m’havia passat, i sentí una gran impotència quan vaig saber que tothom n’estava al cas i mai ningú havia gosat parlar-me'n.
Avui, ella es troba entre el públic, acompanyada del seu marit, per veure l’estrena de l’òpera. En uns minuts, jo sortiré a l'escenari, i l’auditori gaudirà de la preuada i potent veu que sortirà de les meves cordes vocals. Unes notes agudes, sorgides d'un cos adult en el qual encara perduren uns atributs sexuals infantils.
Si, soc un admirat "castrato", terriblement ric i desconsoladament sol.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada