Però és que el dia no donava treva a la nit

Vaig decorar el sostre de l'habitació amb adhesius brillants amb forma d'estels. Quan em ficava al llit, m'entretenia mirant-les, traçant línies imaginàries i unint-les formant constel·lacions. Però la seva fosforescència sempre s'acabava esgotant, i les ombres sempre acabaven donant pas a la foscor de la nit.

Sempre el mateix. Una mena de bola. Jo sobre ella. No una bola qualsevol. Una bola que a poc a poc es fa petita. Jo sobre ella. Jo mirant-me els peus. Jo veient-me els peus cada cop més grans. Jo veient la bola cada cop més petita. Jo sobre ella. Jo veient com els peus ja no hi caben. I caic, i xisclo, i em desperto.

Em deien, tranquil·la, aquests malsons ja marxaran. Ja veuràs. Pensa en coses boniques.

Van passar els anys, els estels perderen brillantor, s'anaren desenganxant, vaig créixer, vaig abraçar nous horitzons. Potser un dia podré deixar definitivament enrere el malson dels abusos dels quals va ser víctima la nena que un dia vaig ser.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà