Morralla

Ell es va aficionar a la pesca, i ella aconseguí excel·lir en l'art d'esmocar, escatar, enfarinar, sofregir i rostir. Però atrapada enmig de cassoles i fogons, no hi havia dia que no rondinés. Que si són petits i tenen massa espina o això no tindrà gust de res. Que no veus que mai no pescaràs res amb cara i ulls, essent fill de terra ferma. Aquest coi de desfici teu no ens portarà res de bo.

Però quan es va jubilar, encara hi passava més temps. I tot i que els seus companys, sí que de tant en tant pescaven bones peces, el seu resultat sempre era mediocre. En arribar a casa, sempre s'havia de sentir el retret, de què amb els quartos que es gastava en la compra d'esquer, a la peixateria, ella hi faria molta més feina. Llavors, ell arrosava les espatlles i li somreia, sense adonar-se del que li assenyalaven les paraules d'ella.

Aquell dia, a la botiga de pesca, el dependent li van oferir l'última novetat, un tipus de cuc que resultava irresistible pels peixos. Però tot i que era car, va percebre un impuls que no aconseguí frenar. Arribar casa amb una bona pesca, sorprendria la seva dona. Expectant, va enfilar-lo a l'ham i a l'acte va notar com picaven. L'estrebada fou forta i l'agafà desprevingut. Allò només podia ser obra d'una peça molt grossa. I ell, acostumat a batallar amb peixos menuts, perdé la partida, submergit dins la foscor del fons abissal.

Ara tothom se'n fa creus que no sabés nadar. Qui havia de dir que acabaria convertit en el seu propi esquer. I a ella, ja tant li fa que siguin grans o petits, que de peixos no en vol saber res més.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La sort" Malastrugança Abril 2023