Mentre bevia de la cantimplora pensava que això d'anar pentinant el
terra amb un pinzell durant hores i hores era molt més monòton del que
mai havia imaginat. Feia massa calor, però no tenia cap dret a
queixar-me. Era allà per voluntat pròpia. Havia necessitat marxar,
deixar lluny el moment en què vaig trobar-lo al llit amb la meva millor
amiga. Agafar la primera oportunitat que se’m va presentar, em va servir
per fugir. Només pagaven quatre rals i la manutenció, però aquella
experiència potser em servia per fer currículum.
El sol
enlluernava la sorra i em va fer dubtar si aquell reflex era un miratge
fruit del cansament. Però no, era real. I just quan vaig acabar de
descalçar-ho, com una furtiva, vaig amagar-ho dins la motxilla.
Ja era tard, quan per fi em vaig poder retirar a la meva cambra. Amb
delicadesa vaig retirar el mocador amb què l'havia embolicat, i mentre
l'acaronava entre les meves mans i em preguntava quin impuls m'havia
portat a manllevar aquell objecte metàl·lic d'aspecte atrotinat i brut,
em vaig espantar de debò.
No sabia si allò era veritable,
semblava que la fantasia i la realitat s'havien entrellaçat. Però sí, la
seva aparença era similar a la que havia vist sempre a les
il·lustracions dels contes. I llavors, ell dir allò que tots sabem que
havia de dir.
Ara ja han passat molts i molts anys des d'aquell
dia. No sé com vaig poder ser tan impulsiva i no aprofitar millor
aquella oportunitat. Sí, soc una arqueòloga famosa i reconeguda que ha
fet grans descobertes arreu del món, però que encara no ha aconseguit
tornar a trobar l'amor.
Iona
Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Gener 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada