Vaig empenyent el carro de la compra i en passar per davant l'estand de
coses dolces, la vista se'n va cap als "Phoskitos", aquell record
d'infantesa, allò prohibit que de tant en tant em deixava comprar la
iaia. Menjar-me'l em feia sentir rebel. Era una oportunitat de trencar
les rígides normes imposades per la mare.
Una valentia que desperta quan no vull assemblar-me al que representa la
seva estàtua de les tres mones, la del no hi veig, no hi sento i no
parlo. Jo vull veure, sentir i parlar, no vull fer veure que no passa
res.
M'agrada recordar la iaia com una dona valenta, emprenedora,
negociadora, l'engranatge que feia que tot rutllés i alhora enyoro
sentir-la cantar "La mare", els bonics versos cantats d’en Dyango.
Just abans de pagar, giro cura i em compro un "Phoskitos". Avui deixaré
sortir la rebel·lia. He entrat sola al supermercat, però n'he sortit
acompanyada de la força de la iaia.
Iona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada