El meu germà petit va agafar dèria pels caragols. Li fascinava que sempre
portessin la casa a sobre i que mai es quedessin sense refugi. Els dies
de pluja, un cop el cel s'aclaria, sortia a rondar pels voltants i es
dedicava a recollir-ne. Els ficava dins un sac de ràfia i els guardava
al corral. Però la seva obsessió no acabava aquí. Els dies sense pluja
també sortia, però llavors no en buscava de vius, sinó closques buides,
les restes d’aquells que ja havien mort. Les col·leccionava amb devoció,
les netejava i les guardava dins de capses de sabates a la seva
habitació, apilades en un racó cada cop més ple.
La mare, cada cop que el veia arribar amb més caragols, l'advertia que
era una feina inútil, que què en faria de tantes closques, que ella no
tenia previst cuinar-ne i que millor els deixés tranquils al camp. Però
ell res. Com més li dèiem que allò no tenia sentit, més desfici tenia
per sortir a buscar-ne.
Quan va tenir el primer sac ple, en va començar un altre. Jo, seguint
les paraules de l'àvia, li repetia que no es podien tenir purgant
indefinidament perquè acabaven morint i llavors ja no servien per
cuinar. Però semblava que el que li deia li entrava per una orella i li
sortia per l’altra.
Va continuar així durant setmanes. Fins que un matí de diumenge, de
sobte vam sentir un crit esgarrifós del pare. Vam córrer cap al lavabo i
ens vam trobar un espectacle grotesc: el meu germà havia omplert la
banyera amb un parell de dits d’aigua i hi havia abocat els dos sacs
plens de caragols. En qüestió de mitja hora, el terra, les parets i fins
i tot el sostre s’havien omplert de caragols que s’arrossegaven
lentament, deixant un rastre de bava relliscosa. I allà, al mig del
lavabo, enfilat dalt d’una escala, el meu germà intentava arreplegar-los
de nou amb paciència meticulosa.
El pare es va posar fet una fúria. El lavabo feia una pudor horrorosa,
una barreja de fang, humitat i vida en descomposició. L'esbroncada va
ser monumental. Després d'obligar-lo a recollir-los tots, el van
castigar a passar la tarda netejant cada centímetre de les rajoles amb
aigua i sabó.
Quan li vaig preguntar per què ho havia fet, va contestar, ofès, que era
culpa meva. Que després del que jo li havia dit sobre els caragols
purgant-se massa temps, havia de comprovar si encara eren vius o ja
s’havien mort.
Després d'aquell episodi, els pares, li van ordenar que els tornés al
camp. Però ell va fer el ploricó, i va jurar i perjurar que no els
tornaria a ficar a la banyera, i al final van acabar cedint. Va
continuar recollint caragols i closques, però cada cop amb menys
freqüència, com si, a poc a poc, alguna cosa dins seu es refredés. Fins
que un dia, sense que ningú li digués res, va deixar de sortir a
buscar-ne.
Allò va preocupar el pare i la mare. Li preguntaven per què ja no en
recollia, i ell només responia que primer l’atabalaven perquè en sortia a
buscar i que ara haurien d’estar contents, ja que ho havia deixat de
fer. I quan li preguntaven què pensava fer amb els que tenia al corral i
amb les capses de closques, que cada vegada eren més, ell responia amb
evasives.
Va ser un matí fred d’hivern quan la nostra vida va canviar. La mare va
entrar a la seva habitació per despertar-lo per anar a l’escola, però el
llit era buit. Al principi, van pensar que havia baixat a esmorzar,
però no era a la cuina. Vam mirar sota el llit, vam buscar-lo per totes
les habitacions, vam revisar el corral. I res.
Llavors la inquietud es va convertir en pànic. Ens vam escampar pel
camp, pels marges humits on abans recollia els caragols. I aleshores, el
vam trobar. Estava a la feixa de baix, al costat de la barraca vella.
Encongit, amb els braços al voltant de les cames, i el cap ajupit. I al
seu voltant, les closques s'havien disposat en una forma gairebé
perfecta, una espiral gegant que l’embolcallava. I la seva pell... la
seva pell semblava humida, coberta d’un rastre de bava translúcida.
El meu germà ara era un caragol.
Iona
