Metàfores d'un dia d'estiu

Com ja ens va saber mostrar Van Gogh, els gira-sols són plantes d'una gran bellesa. A més, tenen la particularitat d'anar seguint el sol al llarg del dia.A casa, per fer broma, sempre diem que la veïna del replà de casa, que a l'estiu es passa hores i hores al terrat de l'edifici prenent el sol, en deu ser família llunyana.

Just ahir, quan sortíem de casa, vam coincidir amb ella a l'ascensor i el meu fill es va posar a xerrar, i sense anar al cas, va preguntar-li si era veritat que estava emparentada amb els gira-sols. En aquell moment, el meu marit i jo desitjarem fondre'ns i ho vam intentar arreglar, amb el típic comentari, de ja se sap, coses de nens. La veïna, amb un somriure forçat, va fer veure que donava l'incident per tancat.

Quan vam tornar, ens vam trobar un paquet davant la porta de casa. Dins hi havia una bossa de pipes de gira-sol i una nota manuscrita on posava: "Aliment per cotorres".

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Penitència

Ser una persona de principis m'havia ajudat a no desviar-me d'allò en el que creia. Des de sempre, havia deixat fluir la vida suaument, tot i les ingerències que he hagut de suportar dels que m'envolten.

Em titllaven de mandrosa, però jo senzillament els explicava que es confonien, que realment era una persona ociosa. Que el temps és preciós i no tenia pas previst malgastar-lo en coses que no m'interessaven.

Llavors passava que em retreien que si no complia amb les meves obligacions, els altres havien de treballar més per culpa meva. Doncs feu com jo, és el que sempre els responia.
Però tot el que us he explicat, formava part de la meva existència fins al dia d'ahir.

Avui tot ha canviat. A casa he sofert una caiguda de telefonia i internet, i m'he quedat incomunicada. Tot esperant que tornés, la gana m'ha començat a vèncer. No he pogut demanar menjar a domicili com faig sempre i la nevera la tenia buida com és habitual. He hagut de baixar al carrer a comprar al supermercat, i just quan travessava el carrer, per culpa de la mandra de girar el cap per mirar si venien cotxes, m'han atropellat.

Tot això us ho explico des de l'infern. Es veu que he comès un dels set pecats capitals, la peresa, i ara estic al purgatori fent treballs forçosos.

El que no he treballat en vida, es veu que ara ho hauré de compensar.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Una forma de vida com qualsevol altre

Sota el tou de fulles acumulades, en un racó fosc i humit del jardí, avui hi he descobert luxúria en estat pur. Una orgia de caragols, sense gens de vergonya i a la vista del que seran els seus futurs fills, ara encara en forma d'ous.

A ells, de protecció no els manca, tenen closques dures i fortes. Casa seva. I quan les condicions són adverses, s'hi confinen, esperant que el món exterior torni a ser amable amb ells. Tancar-se forma part de la seva existència, perquè a diferència dels humans, ells encara formen part de la natura, no se n'han separat com hem fet nosaltres.

Mentre tornava a entrar a casa, he decidit que en la propera vida, si és que és cert això de les reencarnacions, vull ser caragol. Una vida plena, sense angoixa al confinament i altres coses sobre el sexe que no em cal comentar.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

I tu, de quins ets?

Per anar pel carrer, ara ja no és obligatori portar mascareta, de forma que un gruix important de la població ja no la porta. Això no obstant, a l'aire lliure encara podem trobar moltes persones que la segueixen portant.

Per què? Jo he trobat dues possibles respostes:

Per una banda hi ha persones que ho consideren pràctic. Com que en els espais interiors encara és obligatori, s'estalvien haver-se-la d'anar posant i traient. Aquests són pocs.

I després trobem els cautelosos. Els que no acaben d'entendre el motiu pel qual, si encara estem amb pandèmia, la mascareta ja no és obligatòria. Són persones tirant a sofertes, que prioritzen aquesta seguretat complementària, a la comoditat d'anar sense.

PD: No sé si us heu fixat, però pel carrer ja no es troben individus dels que deixaven respirar el nas fora la mascareta. Segurament aquests són uns dels primers que es van apuntar a donar compliment a la retirada de la normativa.

Iona

Benvingut al club

Ell sabia que només era una superstició, que no n'havia de tenir por. Però no hi podia fer res, s'estenia dins seu com la boira, hi estava atrapat. Quan els ho explicava als seus companys del grup, ells sempre se'n reien. Un dia va deixar de parlar-ne, però sempre més ho va tenir present. Sonaven bé, o això els deien. 

Fou a partir de quedar finalistes en el premi de grup revelació, que començaren a encadenar concerts aquí i allà. S'hi van sumar entrevistes, fer de taloners en un important festival d'estiu, alguna col·laboració amb altres artistes, i en uns anys, ja eren un grup de referència

Fins que va arribar el dia en què la seva superstició es va complir. Al seu enterrament hi van sonar cançons de Jimi Hendrix, Janis Joplin, The Doors, Nirvana i Amy Winehouse.

Ningú sap si fou un somni perseguit o només mala sort. Morí a l'edat de vint-i-set anys.

El grup es dissolgué.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Nanoreptes d'ARC Relats en catàlà (1)

Versionant cançons

Ton pare ja no hi és, ta mare és mala mare i el teu germà petit, potser no voldrà ser pare.

Tenia el costum de no incorporar nous costums.
L'única excepció fou que s'acostumà a no acostumar-se.

Clic!
Necessitada d'un amagatall, s'hi refugià.
Allò la va transformar, i ja dalt del trampolí, aixecà el vol i fugí.

Mentida consentida
Aquests dies tots desitgem la mentida que sap enganyar el nostre cos i el prepara per defensar-se. Se'n diu vacuna.

Salvatge
Quan l'aire li embullava els cabells, els rínxols dibuixaven les paraules que després ell musicava.

 
Infiltrada
Li deien poetessa tot i que mai escrivia versos. Passava que a totes hores la seva cara era un poema.

El llibre protector
Enganxadíssima a llibre, llegia tot caminant. De cop, les lletres desaparegueren. A l'aixecar els ulls veié el semàfor en vermell.

Metamorfosi
Era un barret anònim.
Avui m'han doblegat l'ala en tres puntes, i ara em miren burleta.
M'anomenen tricorni.

Frankenstein
M'agradava tant la sang i fetge que em vetaren estudiar medicina.
Això no obstant, tothom ja m'anomena Mary Shelley versió.2

Sempre anava amb el cor a la mà
Avui li han robat.
S'ha tornat dolentota.
Està bojament enamorada.

M'anomenen mala herba. El motiu?
No els agrado i em consideren oportunista.
Ignorants! Com poden no admirar una senzilla verdolaga!

Porto un embaràs amb antulls a dojo. La setmana passada foren cireres. Decepció!
Aquesta setmana neu. Satisfacció total. Orgàsmic!

Apostes de futur

Imaginar com serà d’encantador el noi que s’enamorarà de tu i es delirà per compartir la seva vida amb una noia com jo, amb el temps, s’ha transformat, un cop resolta aquesta qüestió personal, en pensar com serà l’amor de les meves filles.A mesura que van creixent, també veus com ho fan les seves amistats i companys de classe, i una, va apostant per quins podrien ser els futurs candidats a gendre.

Hi ha aquell noiet que trobava encantador, espavilat, educat, però que amb el pas dels cursos ja no et fa la patxoca, el trobes massa consentit, materialista i superflu. I després hi ha aquell que ni fa ni fum, però que amb els anys, com qui no vol la cosa, va guanyant punts. Qui ho hagués dit, oi?

I així és la vida. No em mal interpreteu, però com a mare, una imagina i projecta futurs. Però qui soc jo per dictar el futur de les meves filles? Elles aniran trobant el seu camí. I d’aquí a uns anys, segurament tot serà tan diferent de com ho he imaginat, que quan ho miri amb perspectiva, em faré un tip de riure.

Cap dels candidats o candidates escollits durant anys, haurà passat finalment pel càsting definitiu.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Fahrenheit 451 bis

Recordo que a casa teníem ben aviat pocs llibres. Arrenglerats al moble del menjador, s'hi trobaven els que regalaven bancs i caixes, alguns contes infantils i una gran enciclopèdia, tot ben cobert per una bona capa de pols. I així va ser com em vaig acostumar a anar a la biblioteca a buscar lectures que em poguessin interessar més.

La biblioteca del poble es trobava en un primer pis i tenia un balcó ple de geranis. La primera sala era d'accés lliure, a excepció d'unes estanteries que es trobaven dins d'armaris emportats, tancats amb clau per unes boniques portes amb vitralls. La segona sala, era plena de llibres, i també estava sempre tancada.

Com que a la zona lliure hi havia els llibres que m'agradaven, mai em vaig embolicar a preguntar a la bibliotecària el perquè hi havia llibres tancats. I així va ser com em vaig construir la història que eren llibres prohibits.

I just, aquell matí, després del malson, em van tornar a la memòria aquests records infantils. Havia somiat que les autoritats demanaven a la xarxa de biblioteques tots els registres de préstec dels usuaris. Una desagradable sensació es va apoderar de mi. I si el somni esdevenia real?

I si utilitzaven aquelles dades per violar la intimitat de tots nosaltres? Amb aquests registres podien conèixer interessos, aficions, somnis, ideologies. Allò

no havia d'esdevenir real. Seria la fi de l'accés gratuït als llibres i a la cultura per les persones no riques. Ja ningú voldria anar a les biblioteques. Això si, ningú que volgués ser controlat.

Podrien fer llistes. Llistes d'aficionats a viatjar, de nostàlgics d'en Rafael, d'obsessius a fer dieta, de fans d'en Leo Mesi ... I moltes altres que no em voldria ni imaginar. I així va ser com em vaig dedicar en cos i ànima a pensar estratègies per minimitzar, obstaculitzar o evitar aquesta fiscalització.

Era clar que hi havia hagut un canvi d'estratègia en el control. Abans la tendència de les autoritats era prohibir llibres. Ara no. Ens deixarien llegir, però controlant el que llegíem.

Per defugir aquest control vaig pensar en l'opció de crear un servei secret de cerca i entrega de carnets de biblioteca de persones ja mortes. Podia funcionar. Ningú informava les biblioteques de les baixes d'usuaris per defunció. A més, moltes biblioteques funcionaven amb un sistema automàtic de préstec i retorn. Ningú s'adonaria dels préstecs fets amb carnets de difunts. Si buscaven rere un historial de préstec que els interessés, hi trobarien un fantasma.

També hi havia la possibilitat de convertir-se en un usuari compulsiu, i intercalar entre els llibres prestats, altres de temes contraris als nostres interessos, per despistar, i així crear usuaris inclassificables.

Contractar hackers podia ser una alternativa. Entrar a les entranyes més profundes dels programaris de les biblioteques i dinamitar els historials de préstecs. És una acció que es podia convertir en una gran escalada. Un no parar de crear sistemes de protecció cada cop millors i destinar cada cop més temps i recursos en trobar aquelles portes o finestres per on entrar i destruir les dades.

Finalment vaig arribar a l'alternativa més trista. Prescindir de les biblioteques. Això exigia diners, inversió. Si al cap de l'any compraves pocs llibres, ja fos per poder incorporar-los a la teva llibreria o per reglar, a partir d'ara hauries de comprar totes les lectures. I això sí, en efectiu, per no deixar rastre. I si no t'ho podies permetre? No imagino tenir set de llibres, però no tenir diners per comprar tots els que un vol llegir. Calia trobar una nova opció.

Vaig pensar com últim recurs organitzar una gran xarxa d'intercanvi de llibres. Un sistema clandestí, solidari i generós, que permetés l'accés de qualsevol a tota mena de lectures. Un sistema paral·lel a la xarxa de biblioteques. No obstant això, tenia l'inconvenient que era un sistema difícil de protegir, davant de possibles espies que treballessin al servei d'aquestes autoritats que ens volien fiscalitzar.

Després de donar-hi tantes voltes a tot plegat, vaig pensar. I si aquest control ja estès en funcionament sense que ho sabéssim? Avui dia, tot carnet de biblioteca té associat l'històric de préstecs.

Potser seria millor optar per oblidar el somni. Relaxar-me i gaudir d'una vegada per totes, de l'última lectura que havia manllevat de la biblioteca.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Microrelats participants "El Segre negre" 2021

Els dijous
El seu plat preferit eren els fideus a la cassola. Els hi exigia tots els dijous, i pobre d'ella que els fes amb poca costella.
L'últim dia que els cuinà, va canviar l'ingredient principal i va parar taula per ella sola.
El gust de la carn no reposada, li agradà.

Fracàs
Tancà els ulls, inspirà profundament i tragué el fre de mà del cotxe. No fou el seu millor dia, la sort no l'acompanyà. Es trobà la segona meitat de la seva vida asseguda en una cadira de rodes anhelant repetir amb èxit la maniobra. Ningú li donà un cop de mà.

Culpable
Llegir novel.la negra i, enlloc de navegar plàcidament per la lectura, dedicar-se a escodrinyar minuciosament cadascun dels personatges per mirar de trobar el culpable ben aviat. I al final no aconseguir fer diana.

Violència de gènere
Va acabar amb la seva pròpia vida, per què fou incapaç d'acabar amb la vida d'ell.

Onze
Semblava que ningú s'adonava del que li passava, i amb onze anys, ella no entenia pas per què les mans del seu padrastre li havien de resseguir l'entrecuix. L'ajuda arribà de lluny. Ara ell forma part de les estadístiques de morts per coronavirus.

Poc professional
D'amagatotis, entrà al correu electrònic del mòbil de la seva dona i va reenviar al seu compte, els missatges que semblaven sospitosos. Dies després, feia neteja de la safata de sortida, i a part d'emprenyar-se, va entendre el fracàs d'ell en ser investigador privat.

Vida

Vaig sortir de casa amb la meva mascareta. Tothom em preguntava on n’aconseguia de tan originals, i jo els contestava que era un secret.

Però com a bons lectors que sou, faré una excepció i us el revelaré.

Una tarda de confinament, mentre observava l'esclat de la primavera, se'm va acudir una idea esbojarrada. Sembraria una mascareta. A casa em van titllar d'agosarada, però van haver de reconèixer l'èxit de l'experiment. En va brotar una planta que ens oferia mascaretes com a fruits.

Vam organitzar-nos perquè sempre tingués l'aigua necessària per créixer sana i pogués seguir produint. Però un dia vam oblidar-nos de regar-la. L'endemà la trobarem morta.

Mai sabrem si fou el destí, però aquell mateix vespre, el telenotícies va informar, que inesperadament els contagis s'havien aturat i anunciaven la fi de la pandèmia. 

Iona

Relat participant al concurs de microrelats de Sant Andreu de la Barca 2021

El mètode i altres

 

Tuitrelat guanyador Concurs Microrelats Sergio Beser 2021

 

El mètode

Era el mètode que ens funcionava per estalviar i poder viatjar a l'estiu. Fer trencadissa i comptar els diners arreplegats. Però, aquest cop, ni amb martell en mà aconseguirem trencar el porquet. L'endemà decretaven confiament domiciliari. El virus quedà exempt.

Altres tuitrelats participants al concurs

Efectes secundaris 

Li agradà la seva forma triangular i estructurada, i començà a devorar-la. Per baix, per dalt, pels costats, fins a deixar-la totalment deformada. El protagonista de la història és el coronavirus. La víctima, la piràmide de Maslow.

De ciències

Segle XXI Tot i la dependència cada cop més gran de la humanitat envers la ciència, aquesta no aconseguia generar prou interès a la població. Va actuar i creà el protagonista d'una gran pandèmia. Fou tot un èxit, els supervivents aprengueren de virus i anticossos.

Sense pena ni glòria

Li acabaven de dir, que a la vida, si volia ser algú, caldria que s'esforcés molt. I com va veure que era una recomanació amb molt de sentit, decidí prendre-s'ho seriosament i començar tan aviat com li fos possible.

Però llavors li sorgí el dubte d'amb què li caldria esforçar-se. Si s'esforçava en tot, potser acabaria sense destacar en res concret. En canvi, si es concentrava en una única fita, potser podria arribar a ser algú, sempre amb el perill de no endevinar amb què, i acabar sent irrellevant.

La cosa es complicava, i davant de tant de dubte, decidí deixar aquesta decisió per la propera vida, esforçar-se a decidir en què esforçar-se era extremadament difícil, i ell, amb això d'anar fent, ja li anava prou bé.

En la següent vida es reencarnà en una formiga obrera. Tots els dubtes s'esvaïren.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

El gen de la moralitat

La natura no entén de moralitat, l'únic objectiu de qualsevol espècie és assegurar-se la descendència, la supervivència dels seus gens. I si per això cal matar, doncs endavant, ho fa.

Un exemple el tenim amb el trencalòs. Quan en lloc de néixer un únic poll, n'acaben essent dos, el gran no deixa menjar el petit, i aquest mor literalment de gana. I us podeu preguntar, per què en té dos, si només en sobreviurà un? Doncs es veu, que l'únic motiu de l'existència del segon és ser el recanvi per si el primer mor.

Si us explico això és per demostrar que és l'home qui ha inventat això de la moralitat, un concepte prou eteri, que ens serveix per poder brandar-lo com ens plau i així puguem justificar el que ens convingui.

I si, aquest relat ha de parlar sobre les mirades, i qualsevol que m'estigui llegint pensarà que m'he equivocat o m'estic sortint del tema. Però no patiu, això ja arriba.

És aquí on trobem el nostre home. Un científic mediocre que treballa amb maduixeres transgèniques, i que està intentant introduir-hi un gen perquè en el procés de maduració agafin color i dolçor com sempre, però no s'estovin i es mantinguin fortes per facilitar la seva comercialització.

És aquí on trobem la seva muller. Una dona forta, que mai mira enrere ni demostra debilitats, però que això la condemna a haver d'amagar els seus sentiments, i així evitar qualsevol cosa que pugui mostrar vulnerabilitat.

Quan ell la mira, ja no hi veu la seva dona, sinó que hi veu el gen de la fortalesa que necessiten les seves maduixeres. Llavors ella s'adona que ell la mira i el desafia amb la mirada, fins que ell baixa els ulls. És en aquest moment quan ell no dubta que ha fet una bona tria.

No us explicaré com va ser tot el procés tècnic que va tenir lloc, perquè seria massa llarg i us avorriria, però sí que us faré cinc cèntims del final.

Elles es convertiren en la nineta dels seus ulls, vermelles, dolces i fortes. Però quan les contemplava, hi veia els ulls de la seva difunta muller i llavors, desviava la mirada com havia fet sempre. Els remordiments soscavaven dia rere dia la seva consciència, mentre es preguntava si realment existia el gen de la moralitat.

Un dia qualsevol, quan tot es tornà prou insuportable, decidí tancar els ulls per sempre i no tornar a mirar mai més.

Les seves maduixeres esdevingueren orfes.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Bany fora de temporada

Aquell matí, un impuls irrefrenable em va guiar, i sense esmorzar, vaig arribar-me a baix a mar.  

Necessitava fer net, sentir la sorra fregant la planta dels peus, rebre la força de les onades i deixar que el fred insensibilitzés el meu cos.

Mentre entrava mar endins, em vaig adonar que ja hauria d’haver baixat la regla.

Vaig decidir seguir avançant fins que no hi hagués retorn possible.

Iona

Microrelat participant als Micro Jocs Florals Santa Jordina 2021 Cardedeu   

Desig

Vaig despertar-me amb la sensació que els dits de les mans m'havien crescut. Per comprovar si la percepció era real, vaig emprovar-me els guants, i sorprenentment, m'anaven petits.

Allò anava de debò, ja havia superat un dels esglaons que em portarien a ser una gran pianista.

Iona

Microrelat participant als Micro Jocs Florals Santa Jordina 2021 Cardedeu   

FI

Rarament em tallava les ungles, últimament deixava que aquesta feina la fessin les dents. Així que, quan vaig agafar les tisores, elles van saber que el destí seria un altre. 

Al cap d’una estona tot es tornà vermell.

Iona

Microrelat participant als Micro Jocs Florals Santa Jordina 2021 Cardedeu  

Oferta i demanda

Amb l'arribada de l'enèsima pandèmia, s'ocuparen els últims nínxols del cementiri i l'ajuntament va haver d'encarar amb urgència la seva amplicació. Però hi havia un gran entrebanc, les arques municipals estaven buides i els creditors, dia si dia també, trucaven a la porta.

Des del consistori, per trampejar la situació, pensaren a publicar un ban on donaven permís als veïns per cremar els cadàvers a la llar de foc o enterrar-los als horts. Però finalment no va caldre, just aquell dia, van rebre una interessant oferta econòmica.

A canvi d'una concessió per l'ús privat del Dolmen del municipi, aquells foresters pagarien l'ampliació del cementiri i eixugarien els deutes municipals. Votat en referèndum, el poble va acceptar, els diners són diners.

Els membres d'aquella societat s'instal·laren a la zona propera al dolmen. Desforestaren part del bosc per construir-hi cabanes on viure i obtenir terrenys per dedicar a la pagesia.

Ben aviat, els veïns del poble, vençuts per l'irresistible plaer de la xafarderia, miraren d'acostar-s'hi sense ser vistos. Però com ja sabeu, en aquesta vida ningú regala res.

Els nous nínxols mai foren estrenats, i les dades demogràfiques del poble, davallaren sense fre. Oficialment, els historiadors encara no s'han posat d'acord sobre quins foren els motius que van portar a tot un poble a desaparèixer. Extraoficialment s'especula en el gust pels sacrificis.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

No en recordo el nom

La meva filla no té nom. Va néixer un d’aquells dies que no surten al calendari, un dia extra amb què de tant en tant ens obsequia la natura. Va passar de camí a casa, quan caminava per una carretera secundària que no surt als mapes.  

Em vaig acaronar a les restes del que havia estat una parada de bus, i  arraulida en un racó, vaig prémer fort fins que vas sortir. Les punxades de dolor foren potents, però tu i jo vam ser valentes, vam fer-ho soles.  

Els pardals es van menjar les restes de cordó i de la placenta, i els llimacs varen resseguir els teus contorns, retirant les restes sanguinolentes i cobrint el teu menut cos d’una capa protectora.  

Del pare no en direm res, no en recordo el nom.

Iona

Microrelat guanyador del 7è concurs de microrelats 'Dones veu a les dones? de Montcada i Reixac

El destí

Tot un llarg any d'espera preparant la travessia que em portaria a conèixer món. Just l'endemà m'embarcava.

Foren hores, dies i setmanes de viatge, solcant el mar, amb la situació sota control. Però un dels dies, de cop i volta, vaig trobar-me arrossegada dins d'un corrent format per milers d'éssers, tots desplaçant-se diligents cap a un indret que en aquell moment em fou desconegut. A destí, vaig viure la mort dels meus acompanyants, i els meus ulls van poder gaudir d'una surrealista performance d'esferes blanques flotants, que a mesura que entraven en moviment, s'anaven transformant. Vaig decidir seguir-les durant dies i dies fins, que sense adonar-me, el paisatge es va tornar familiar. Havia tornat a casa.

Va ser més endavant, que vaig descobrir que el destí on l'atzar m'havia portat era el Mar dels Sargassos.

Iona

Microrelat participant al IX Concurs de Microrelats Marítims 

Microrelats de Iona amb imatges de @jjmunozrengel

Èxit
Es va sentir com flotant, després de saber que havia guanyat el premi de la nova campanya de promoció del museu de ciència de al ciutat.

Selecció natural
Al trobar-se fora del seu hàbitat natural, intentà mimetitzar-se amb l'entorn per tal de no ser descobert. Però descobrí massa tard, que tot i ser un gest simpàtic, el podien processar per desafiament a l'autoritat.

Amb reminiscències bíbliques
Van demanar ajuda a la família més catòlica de la contrada, donat que en Moisès ja feia anys que criava malves.
Les autoritats sabien que la fe mou muntanyes i per tant confiaren que també podrien fer retornar les aigües.

 

Perspectiva

Fotografiar posant en pràctica els estudis en perspectiva, va posar fi a la seva vida. Es veu que no tenia set vides com els gats.

 

Passar per quiròfan
Avesat com estava ell amb això de "cortar" i "pegar", ella li va proposar intercanviar les cames per la cua de peix. Ell, enamorat com estava, acceptà.

 

Sé que tinc la nit guanyada...
Per impressionar la seva promesa, el dia del casament va estrenar una loció capil·lar que havia comprat a un passavolant. L'endemà va denunciar al xarlatà venedor de fum.

 

Bluf!
La Barcelona de Cerdà i Gaudí és com un infant que arriba a l'adolescència.
Cauen les muralles que oprimeixen i comença un nou camí. Creus que estàs escollint el futur, però el que passa és que les normes han canviat.

Varen menjar anissos
A ella, mancada de dot, no li arribaven proposicions de matrimoni.
A ell, amb un físic fora dels estàndards, no el convidaven a esdeveniments socials on pogués mostrar el seu encant.
Trobar-se fou qüestió del destí. El seu prometatge fou l'esdeveniment social de l'any.