#FGCrelats

Junts vam descobrir rutes meravelloses. Tu guiaves, eres la locomotora i jo em deixava portar, m'agradava viatjar. Però amb el temps la conducció es tornà ràpida i brusca, i el viatge acabà el dia en què el tren del nostre amor descarrilava.

Va asseure's davant meu. Tan mudat i nerviós, semblava que anava a una entrevista de feina. Els meus ulls no deixaven de mirar-lo. Ell se n'adonà i es posà vermell. Vaig somriure. Sempre m'ha sabut greu no haver-me atrevit a dir-li que portava la camisa mal cordada.

#LletresDeRàdio d'Ona Digital

 

El disgust que vaig tenir, quan em vaig adonar que la nova casa on havia d'anar a passar una temporada per recuperar-me, i de la que tan bé em parlaven els meus fills, era una residència d'avis. I de temporal no en tenia res.

Fou el nou escrivent encarregat de custodiar les paraules, que cansat de no acabar de trobar el seu lloc i de sentir els petits demanar ser grans i a aquests, no ser-ho tant, s'empescà la paraula "jove" per incorporar al diccionari.

El temor que sentí en trobar tots aquells ninos amputats i decapitats, no fou res comparat amb el pànic que precedí la seva mort uns anys més tard. El temps passa, els fills creixen.

PROTAGONISTES
Una poma cau.
Per poc, estaborneix l'Isaac.
Gravetat.
Pedres.
Valentes, planten cara a la gravetat.
Conxa, una tartera.
Pedres.
Aigua, butxaques, plenes.
Rendició.

#RelatsTMB2023

TUITRELAT GUANYADOR EDICIÓ 2023

Avui, a la classe de matemàtiques, es veu que l'he feta bona quan en preguntar-me pel significat de Paral·lel, he respost que és el punt d'encontre entre dues línies. A més, tothom ha rigut quan he afegit allò dels colors verd i lila.

ALTRES TUITRELATS AMB QUE VAIG PARTICIPAR

Mercè Rodoreda
Com eren d'efímeres les flors. Com de ràpid es fonia la seva bellesa. Eren fugisseres com el pas dels vagons i l'anar i venir dels viatgers. Tot s'esdevenia amb el pas de les estacions.

No era decorós, però no vaig frenar-ho. En pocs segons, el vagó sencer flairava i tothom començà a escrutar al seu voltant, fins que les mirades se centraren en l'avi del meu davant. Tot i que no era el meu destí, vaig baixar a la següent parada.

Hivern...
Els vagons s'endinsen en el túnel fosc destí a l'animació de l'andana. S'obren les portes i en omplir-se de vida, puja la temperatura i arriba la xafogor. Finalment, de camí cap al nostre destí, somniem amb nostàlgia.

Concurs
Durant la primavera, entrava per la primera porta i tot passejant, viatjava al llarg del tren, esmunyint-se entre la gent i travessant vagons fins a arribar al final. Era la font d'inspiració pels seus relats.

A hora punta
L'Hercule Poirot va tenir una gran sort que l'Agatha Chistrie hagués situat la novel·la a l'Orient exprés i no al metro de Barcelona. A hores d'ara, encara estaria ben enfeinat.

Estació d'enllaç
Fruit d'un malentès les línies de metro començaren a discutir. Que si tinc l'estació més bonica, que si soc la més llarga. I així haurien seguit si de cop, no s'haguessin adonat d'allò que les feia poderoses, allò que compartien. 

Iona

La noia de la botiga 24 hores

 

Ha estat la proposta del club de lectura d'aquest mes d'abril. L'autora ens explica com la Keiko, la protagonista del llibre, pressionada pel seu entorn, renuncia al que configura el seu dia a dia, i les conseqüències que això li comporta. Una interessant mirada crítica de la societat, que ens empeny a l'homogeneïtzació i les dificultats i la falta d'encaix que comporta voler mantenir la nostra singularitat.

A mesura que la lectura avançava, he anat empatitzant amb la protagonista, amb el que també se m'ha evidenciat la pressió social que m'empeny cap a aquesta mal anomenada normalitat.

Publicat per Editorial Empúries, escrit per Sayara Mukata i traduït per Albert Nolla.

Nou mot que hi he descobert: Onigiris.

Iona

Bon dia, qui és l'últim?

Vaig darrere teu. I tant. No sé si l'estaven buscant o s'hi ha quedat de rebot. Se la veu molt guapa. L'embaràs li està provant. Ja fa bona panxa. No li veig rodona. Més aviat punxeguda. Diuen que és senyal que serà un nen. Es veu que la inflor dels peus la porta pel camí de l'amargura. Sí, ja li queda poc. Crec que en un parell de setmanes surt de comptes.

Pensava que no hi hauria cua, però tinc la nevera buida. Em quedo igualment. Ah! Fa uns dies la vaig veure amb el cotxet. La nena ja li té tres mesos. Sí, notícies fresques. M'han comentat que torna a estar en estat. Això de la quarantena, el seu home ni cas. Han anat per feina. Segur que busquen el nen. Sí, voldran la parelleta.

Tu deus ser l'última. Ai nena! Sí, i tant, el marit sol amb tanta dona a casa, no sé pas com ho suporta. L'altre dia la vaig trobar passejant amb les dues petites. La vaig felicitar. Torna a estar embarassada. A veure si la tercera és la bona, em va dir amb veu cansada. Volen un noi. Sí, els sogres collen. Que segueixi al capdavant del negoci familiar. Estan ben bé fets a l'antiga. No m'agradaria pas estar a la seva pell.

Ei! També n'estic al cas. Es veu que porta un nen. Sí, el metge els hi ha confirmat. Tothom els felicita. Alleujada, segur que està. Però fa dies que no la veig. He sentit dir que aquest últim mes ha de fer repòs.

Vas rere meu. Saps la notícia? Si, vaja. Diuen que el part es presentava complicat i al final no va anar bé. Que va perdre molta sang. Pobrissona, no se n'ha sortit. Estan desolats. Quin greu. Ja ho pots ben dir. Al final, tenen l'hereu tan esperat, però a quin preu. Ben bé la fortuna els ha arribat ben enverinada.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" La fortuna Març 2023

Visc, i visc, i visc

 

Ha estat la proposta del club de lectura d'aquest mes de març. L'autora, que també n'és la protagonista, hi relata disset episodis on la seva vida va córrer perill.

La seva lectura interpel·la el lector. Et convida a ser conscient de la nostra vulnerabilitat i a mirar enrere per buscar moments on la mateixa mort o la dels que estimem s'haig acostat massa. I a qüestionar-nos quanta prudència necessitem per tirar endavant, i si aquesta, ens retalla vida o realment ens en dona.

Llibre ple de vida i fàcil de llegir. Publicat per L'altra editorial, escrit per Maggie O'Farrel i traduït per Marc Rubió.

Iona

Enmig de pots de laca i revistes del cor

Quan va acabar l'escola, la van posar d'aprenenta de perruquera. Deien que feia per ella, i bona raó van tenir. Ben ràpid va passar de ser la noia dels encàrrecs, fer anar l'escombra amunt i avall i rentar caps, fins a dominar l'art de les estisores.

Però quan per fi va agafar una perruqueria que es traspassava, pensant que el camí seria fàcil, s'adonà que els compliments i les propines rebudes fins aleshores no eren cap garantia d'èxit. Aconseguir una clientela fixa i fer-se un nom, tan jove com era, resultava complicat. I durant anys, el negoci va anar resistint, fins que un bon matí, mentre s'arreglava davant del mirall de casa, va tenir una bona pensada.

De la remodelació de la perruqueria tothom en va fer safareig. Que si era massa moderna, massa extravagant, però la veritat és que a poc a poc el volum de feina va anar augmentant, fins al punt que va haver d'agafar dues ajudantes.

Però sabeu? No fou qüestió de sort que un cop acabades de pentinar, elles es miressin al mirall, es trobessin esplèndides i somriguessin. El responsable de fidelitzar les clientes fou el seu marit, i no malpenseu pas. Era un brillant cristaller, molt bo en el seu ofici i excel·lent coneixedor dels trucs i efectes que es poden aconseguir amb els miralls.  

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" El mirall Febrer 2023

"Venite ad me et ego dabo vobis omnia bona"

Un dels records que tinc de ca la iaia són les figures que tenia al bufet del menjador. Recordo bé la de Santa Rita, tota ella blanca i negre, i la d'un Sant Crist, que feia por de veure. Per això se'm va escapar un somriure, quan una alumna va presentar-se a fer l'examen amb un Sant Pancraç.

La meva àvia me l'ha regalat. Diu que em portarà sort. Abans el tenia a la botiga, però com que s'ha jubilat, ja no el necessita. Diu que ara em fa més falta a mi. Si molesta el guardo, però si puc tenir-lo, millor.

Tot i que es va fer estrany tenir aquella figura sobre el pupitre, no vaig ser capaç de negar-m'hi. Això sí, el primer a corregir va ser el seu. O havia estudiat molt o realment la figureta funcionava, perquè va treure la millor nota de la classe.

En repartir els exàmens ja corregits, vaig aprofitar per explicar una mica d'història i creences sobre Sant Pancraç, tot i que no tenien res a veure amb el tema de física i química que havíem de començar. Fet del qual em vaig penedir. Perquè en següent examen, mitja classe va demanar fer-lo amb la figureta sobre la taula. Volem sort, deien.

Aquesta història dels sants s'ha acabat avui quan avui m'ha cridat la cap d'estudis al seu despatx. A part de recordar-me que treballem en un centre laic, m'ha retret que fos tan confiada. En realitat, l'únic responsable de les altes notes de l’assignatura, havia estat el llibret que porta el Sant a la mà, ideal per encabir-hi unes quantes fórmules. 

Iona

Microrelat finalista XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" L'amulet. Gener 2023

La venedora d'ous

Lectura que mai hauria escollit, però que gràcies al club de lectura he pogut gaudir. Senzilla i tendre, ens explica la història d'una dona, i de com les circumstàncies i decisions que pren transformen la seva vida.

Llibre curt i fàcil de llegir. D'edicions la Magrana, escrit per Linda D. Cirino i traduït per Rosa Maria Calonge i Fontcuberta.

Iona

La trena

Un llibre sempre és un bon regal. En aquest cas, m'ha enamorat i ha resultat un preciós present d'aniversari. Ens explica la història de tres dones de diferents indrets del món. I a mesura que la trama avança, ens descobreix les seves lluites, que acabaran compartint l'element que dona títol al llibre.

D'edicions Salamandra, escrit per Laetitia Colombani i traduït per Anna Casassas.

Iona

Enxampat

Aquest matí m'he despertat amb una sensació estranya al cos, i quan m'he buscat al mirall, no m'ha acabat de convèncer el que he vist, però tampoc us sabria dir ben bé que era el que no rutllava. I sense trobar res concret on agafar-me, he marxat a treballar.

En entrar a la feina, la recepcionista m'ha comentat que la pell se'm veia com verdosa, que feia cara d'estar malalt. Com que ella no sol parlar de temes personals, m'ha agafat desprevingut, i a correcuita he anat cap a l'ascensor mentre negava amb el cap trobar-me malament.

Un cop a dins, m'he entretingut a mirar-me les mans i també m'ha semblat que havien variat lleugerament de color, però era tan subtil que he decidit no preocupar-me'n, el dia era llarg i tenia molta feina per despatxar. Tot i això, la intensitat del verd ha anat augmentant amb el pas de les hores, i al migdia, en lloc d'anar a dinar, vist com pintava el tema, m'he decidit per apropar-me a l'ambulatori.

Al metge només li ha calgut preguntar-me si el diumenge havia menjat tortell. I quan, un pèl irritat, li he dit que sí, s'ha posat a riure. Es veu que avui ja n'havia visitat uns quants com jo, d'aquells que es pensen que poden anar de llestos per la vida.

En sortir, he hagut d'anar directe a ca la sogra a pagar-li el deute. Es veu que aquest any els pastissers han innovat utilitzant faves transgèniques, dissenyades per germinar dins dels budells i expandir-se pel cos, buscant la llum. 

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Polisèmia

En Siset, en Paco, en Pep i el servidor que us parla, sempre passàvem les tardes al casal del poble. Entre el cafè i que xerres amb la mestressa, amb aquest o l'altre, fèiem les tardes. Amb el pas del temps, ja ningú gosava ocupar la nostra taula i havíem esdevingut una institució del local.

Però com ja sabeu, per molt que t'agradi una cosa, quan la rutina se t'apodera, malament rai. I exactament això és el que va fer que ens aficionéssim a participar en les partides de la quina. Amb el temps, ens vam passar al dominó. Després, amb la baralla espanyola vam aprendre a jugar al siset i a la brisca. Fins que va arribar l'hora de la baralla francesa i ens vam aficionar al pòquer. En Paco va portar un pot de cigrons i amb aquests fèiem les apostes. Però tant llegum ens va acabar empatxant i ens vam passar als cèntims d'euro.

De cop i volta, en Siset ens va començar a fer el salt, tot i que ell era qui més calaix feia. I una setmana més tard, vam saber que era mort. Es veu que el cor li va fallar. Vam passar el dol ràpid i va ser en Pep qui el va substituir en això de guanyar, fins que unes setmanes més tard, un patinet elèctric l'atropellà fatalment. Però com que la vida continua, ni en Paco ni jo vam voler renunciar a seguir amb les nostres partides, tot i que jo continuava perdent-les totes.

Dies més tard, a l'enterrament d'en Paco, corria la veu que havien detingut la mestressa del casal. L'acusaven de gravar com uns jubilats passaven la tarda al casal del poble, d'organitzar apostes il·legals per internet sobre els resultats de les partides que jugaven, i estaven estudiant si tenia res a veure amb la mort de tres d'ells.

Per part meva, vaig descobrir que a part d'un rèptil, el caiman també és el nom d'unes illes de l'oceà Atlàntic.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" La rifa. Desembre 2022

La piscina buida

La Masia Miró

En Joan de Cal Gat no portava ni quatre dies enterrat, que el seu fill ja havia demanat llicència a l'ajuntament per fer obres a la masia, ara que n'era propietari.

Al Casal del poble tothom en parlava. Que si des que havia marxat a estudi a Barcelona, poques vegades s'havia deixat veure. Que no és que la masia fos un palau, però tot plegat encara feia prou goig. O que no calia tanta parafernàlia per venir a passar quatre dies a l'estiu. Mentrestant, les obres progressaven.

Però, amb l'última actuació, de tala la vella figuera, que amb la seva capçada feia ombra a la bassa, ara convertida en piscina, tot es precipità. Sense figues per picotejar i granotes sense raucar, arribà el silenci i la tristesa i el pou, de tant plorar, s'acabà assecant. La masia de Cal Gat moria. 

Iona

Microrelat guanyador de la 41a edició dels Premis Literaris Vila de Mont-roig 2022

Eficàcia provada

 

 

Aquell vespre miràvem la televisió esperant que arribes l’hora de posar a dormir la canalla, quan vam sentir miols rere la porta de l'entrada. Els dos petits de casa ja l’anaven a obrir quan els vaig aturar. No. Res d’obrir. No vull cap gat a casa. Ves a saber si el seu pèl ens provocaria al·lèrgia o ens quedaríem sense el peix.

Tot el que vaig deixar anar no fou gaire convincent, però el meu to desesperat va frenar-los.

Al matí, en sortir fora, vaig veure de passada una cua fosca que s’escolava rere la tanca de xiprer. Quin problema, s’havia quedat. No podem deixar entrar un gat negre a casa, vaig dir a la canalla.

A la tarda, en arribar de la feina, vaig donar una ullada al jardí i no vaig trobar cap rastre del gat. Vaig respirar tranquil·la. Ja dins de casa, mentre els nanos miraven dibuixos animats, em vaig posar a fer endreça i com que hi havia força roba bruta vaig mirar de posar una rentadora. Però no funcionava. Maleït bitxo, vaig pensar, només unes hores de rondar-nos i ja ens ha portat mala sort.

El tècnic va venir l’endemà, i només li va caldre revisar el filtre de la rentadora per saber que havia passat. I és clar, una cosa així no la cobria la garantia.

Però si us dic la veritat, se’m va escapar un somriure en pensar en aquell anunci de detergent blanquejant que últimament passen per la tele.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" El gat negre Novembre 2022

XI Concurs microrelats terror biblioteca Can Mulà

Autoconeixement 

Després que el metge em diagnostiques fotofòbia, vaig entendre perquè els meus pares m'havien posat de nom Vladímir. 

A partir d'aquí, vaig descobrir la resta.
 

Contractació de personal de servei 

El senyor Ramon 

empaita les criades. 

El senyor Ramon enganya tot el món. 

Les pobres criades 

quan se'n va al llit. 

Tururut, tururut, 

queixalada i xucladeta i en Ramon ja l'ha begut.

Un forat a la butxaca

A vegades, no sabem ben bé perquè el nostre cervell recorda flaixos passats amb tot detall, tot i ser moments realment poc destacables, que fins i tot podríem considerar banals.

Aquí en teniu un.

Era un dia laborable d'estiu al migdia. A aquella hora no hi havia gairebé ningú pel carrer, i amb la meva mare ens dirigíem a dinar al restaurant que hi havia a prop de casa.

Jo era una nena i d'aquells dies recordo que per la televisió del restaurant feien els dibuixos animats del mundial de futbol del 1982 protagonitzats pel "Narajito", que al menú del dia, a l'hamburguesa l'anomenaven bistec rus, que en aquell moment em va semblar un nom molt exòtic i que, tal com va explicar-me la filla dels amos de l'establiment, si et volies posar malalta per no anar a escola, podies aconseguir-ho menjant molt de formatge.

Però el record principal que em transporta a aquell moment és el que em va contar la mare mentre anàvem a dinar. Aquell dia no havia agafat moneder com era habitual en ella, sinó que amb les preses s'havia guardat alguns diners del calaix fet durant el matí, a la butxaca dels texans. I tot caminant, mentre burxava dins les butxaques per mirar si realment portava prou quartos per pagar els dos menús, em va dir que el dia de demà, mai goses posar els diners als texans, que allà sempre es perdien.

Em vaig passar anys imaginant com s'hi feien forats i com les monedes o bitllets s'hi podien escolar, i encara ara, quan guardo la moneda del carro de la compra a la butxaca dels texans, penso en la mare en aquell calorós migdia d'estiu. 

 

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Nanoreptes d'ARC Relats en catàlà (6)

 

Ensinistrament
Els gossos baixaven embogits perseguint la síndria. Finalment, xocava, s'esberlava i ells en devoraven el seu saborós suc vermell.

Països catalans
- Hola, soc meló. Tu, deus ser meló de moro.
- Ei, no m'insultis, racista de merda.
- Millor calla, síndria ignorant.

Prescripció mèdica
Sempre caminava arrossegant una maleta plena de cebes. Preguntada pel motiu, respongué que eren bones per la circulació.

Nova entrada a l'IEC
Emmaletar: Estar de mala hòstia en haver de jugar al tetris amb les mides dictatorials imposades per les aerolínies.

Saltaparets
Preguntat pel jutge, explicà que amb el sol de mitjanit no s'atrevia, que la culpable és la nit polar.

Eva
Encara ara forma part del jurat que premia la varietat amb l'equilibri òptim d'acidesa, dolçor, color i textura. 

Pas a pas
Aquella esquerda no reparada generà una important escletxa i la desídia la transformà en un profund esvoranc. Acabaren divorciant-se.

Iona

Atenció als últims viatgers...

Mentre esperava en aquell aeroport llunyà, aguaitant que anunciessin la porta d'embarcament, m'entretingué observant la gent que anava amunt i avall amb el seu equipatge. Algú em podria titllar de cotilla, però el que passava era que buscava patrons. Durant el viatge m'havia pujat la mosca al nas. Com podia ser que endevinessin tan fàcilment la meva procedència, sense tan sols sentir-me parlar?

Però per molt que m'hi esforcés, no em veia pas en cort d'endevinar per res els llocs d'origen de tots aquells viatgers. Suposo que és falta de pràctica. Però com que l'aeroport es trobava en un país àrab, em vaig poder entretenir a distingir els diferents tipus de mocadors i robes que vestien les noies i dones musulmanes que traginaven amunt i avall les seves maletes. 

Una de les coses que més em va cridar l'atenció és com moltes d'elles embelleixen la cara i els peus, els petits trams de cos que ensenyen, o porten orgulloses complements com ulleres de sol i bosses de mà boniques, en canvi, la resta de cos, embolcallat amb les llargues túniques, amagat de les mirades, no se'l solen cuidar. La majoria tenien sobrepès o obesitat.

Això fa pensar, que a part l'impacte social que té aquesta forma de vestir, també té importants implicacions respecte a la salut, com les malalties relacionades amb l'excés de pes. Però també, privada la seva pell del sol, molt fàcilment poden tenir mancança de vitamina D, el qual els pot comportar problemes més severs d'osteoporosi.

En fi, ara que per xarxes socials se'n parla tant de la forma de vestir de la religió musulmana, tenia ganes de compartir aquest punt de vista.

Bon estiu!   

Iona

Tons i semitons

Al Mi no li agradava tenir el Fa tan a prop d'ell. Se sentia incòmode. En canvi, no tenia res en contra del Re. Ell sí que sabia mantenir les distàncies.

Un dia aparegueren els sostinguts i el Mi proposà al Fa que n'agafés un. Per sorpresa pel Mi, ell acceptà. Però l'alliberació fou momentània. El que ell no havia calculat, era que el Re també descobrís els sostinguts i faltat de companyia com estava, decidís adoptar-ne un.

A la fi. Tot tan diferent, però tan igual.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Instantànies

L'àlbum de fotografies era el testimoni dels diferents reptes que es van anar succeint els primers anys de vida. El pas del biberó a les farinetes, l'adéu als bolquers, els primers passos, aprendre a punxar el menjar amb forquilla o a fer-se la llaçada de les sabates. I d'altres que s'escapen de la màquina de fotografiar com el primer "mama" que va dir.

Ara s'adona que tots foren reptes efímers, en veure com l'autonomia se li està escapant. Hi ha dies que ja no aconsegueix encertar la cullera dins la boca i el regalim que rellisca taca aquella peça de roba tan horrorosa amb què l'han vestit i ja s'ha oblidat del renec que sempre engegava quan s'emprenyava.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà