Milà, 1723

Ella i el cant foren els meus amors d'infantesa, però el destí feu que només un dels dos perdurés en el temps.

Vivíem al mateix carrer i ens creuàvem sovint. Ella era una xiqueta alegre i bonica. Aquells somriures que m'oferia i les passes acompanyades de saltirons que feia en caminar, em tenien enamorat. M'agradava pensar que potser un dia ella seria la meva muller. I del cant, que voleu que us digui? Era una gran passió, el meu altre amor. Tothom deia que tenia molt talent i que segurament arribaria molt lluny.

Ara, el que em fa entristir de debò, és no saber del cert, si hagués pogut escollir, quin destí hauria triat.

Tot va començar amb aquell malson que es tornà recurrent. Quan em despertava, em sentia marejat com si encara estès mig submergit dins del barril, xisclant de dolor. Vaig trigar temps a adonar-me del que en realitat m’havia passat, i sentí una gran impotència quan vaig saber que tothom n’estava al cas i mai ningú havia gosat parlar-me'n.

Avui, ella es troba entre el públic, acompanyada del seu marit, per veure l’estrena de l’òpera. En uns minuts, jo sortiré a l'escenari, i l’auditori gaudirà de la preuada i potent veu que sortirà de les meves cordes vocals. Unes notes agudes, sorgides d'un cos adult en el qual encara perduren uns atributs sexuals infantils.

Si, soc un admirat "castrato", terriblement ric i desconsoladament sol.

Iona

Relat finalista del XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla"  El virtuós, novembre 2021

Audio del microrelat emés per Punt 7 Ràdio Sant Celoni

Esmolades

Els seus rínxols eren admirats per tothom. Creixien sedosos i brillants, eren espectaculars. Ella n'era conscient, i els hi va permetre ser cada cop més llargs.

Però el seu orgull, la va distreure del que era important. I no es va adonar a temps, dels petits i constants canvis que s'anaven succeint.

Ells, lentament prengueren vida pròpia, i ja empoderats, deixaren de respondre a les seves ordres. Començaren a entortolligar-se arreu, fent habituals les ensopegades, els cops i els blaus, així com les dificultats de moviment, que feren incrementar les renúncies.

Desesperada, intentà agafar les tisores per aniquilar-los, però ells foren més forts. El seu malson acabà, però ella ja no va despertar.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Cues de pansa

Anava de poble a poble amb la seva tartana. Era un xarlatà, es dedicava a vendre esperança i il·lusions i encolomava elixirs, pólvores i ungüents, tot per un bon pessic.

Dominava l'art de l'oratòria. Primer, durant la presentació, donava una ullada ràpida a l'audiència. Després, mentre explicava per què servia cadascun dels productes, alentia el ritme del discurs, fixant la mirada en alguns dels assistents. Escollia el més lleig, quan del que es tractava era de vendre un potent atraient de damisel·les, al que feina més mala cara, quan explicava com alleujar el mal de queixal, a la jove més bella, pels remeis que evitaven embarassos, i així amb cadascun dels remeis miraculosos del seu carregament.

Però l'esperança i il·lusió venuda sempre s'acabava truncant. Tot el que encolomava al veïnat no servia absolutament per res, i és per això que seguia la norma de no tornar a trepitjar mai els camins i pobles que ja havia visitat.

Fins que un dia, mentre recorria la comarca del sud, el començaren a reconèixer, tothom començà a parlar del retorn de l'estafador d'esperances. No disposar d'un remei eficient per la falta de memòria, fou la seva fi.

No hauria d'haver portat al límit el poder de la mirada. Ara, tothom es recordava d'ell.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà 

Correspondència

Avui endreçant, he retrobat una capsa on hi guardo cartes antigues, i he passat una bona estona rellegint-les i recordant vells moments.

Enmig de tanta nostàlgia, he anat pensant. Quants cops hem vist en una pel·lícula cremar una carta sense llegir? Quantes n'hi deu haver d'extraviades que mai han arribat al destí? Per no parlar també de les interceptades maliciosament. Quants destins han canviat per cartes arribades massa tard? I aquelles que l'autor mai han gosat enviar.

Avui dia ja no mirem la bústia amb il·lusió, les cartes ja no acostume
n a donar-nos bones notícies. Només algunes postals despistades encara perduren.

Les noves maneres de comunicar-nos han suposat la mort de les cartes, però també d'aquell romanticisme i saber esperar que ens regalaven.

Sempre ens quedarà la carta com a gènere literari. Qui no ha fruit llegint la carta que Franz Kafka va escriure al seu pare i la seva mare va interceptar o L'emotiva carta d'una desconeguda d'Stefan Zweig.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Mòmies i animals sagrats

Després de fer un petó a la mare i una carícia a la mixina, he agafat la motxilla per anar a l'escola. Avui és un dia especial, anem d'excursió al museu egipci de Barcelona, per conèixer més coses sobre els egipcis, ara que a classe hem acabat el tema.

La visita m'ha agradat i el que he trobat més interessant ha estat descobrir com s'ho feien els egipcis per transformar els morts en mòmies i conèixer més coses sobre les seves creences màgiques. Però...

A la tarda ha passat que no hem trobat per enlloc la mixina. L'hem buscat i hem preguntat als veïns, però res de res. I hem anat a dormir angoixats, pensant que potser un cotxe l'ha pogut atropellar.

Però l'angoixa ha anat en augment. La mixina es trobava en una mena de granja amb molts altres gats. Un senyor que en classificava, l'ha posat amb uns altres dins un sac i els ha col·locat en un carretó que han entrat dins d'una sala on no m'han deixat entrar.

Miols desesperats.

Llavors m'he despertat xisclant, davant de les vitrines del museu que contenen les mòmies de gat.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Fa uns anys, vaig plantar uns bulbs de narcisos al jardí

La major part del temps resten amagats sota terra, i quan ja m'oblido que hi són, arriba la primavera i llavors esclaten. Dels bulbs en broten unes fulles d'un verd difícil de definir, que a mi em semblen d'una tonalitat tirant a glauca. Mentrestant, saps que aviat arribarà la cosa més esperada, la preciosa flor, d'una forma i groc únics. Però de bellesa efímera, que a poc a poc s'anirà esvaint, arribant el dia en què ja no li quedarà res del que havia estat. Llavors li haurà arribat el seu final, i la tallaré perquè no desmereixi el conjunt.Tan normal que em sembla tallar aquests narcisos, m'he adonat dels paral·lelismes que podem imaginar amb la vida de les persones i com la societat promociona la bellesa i la joventut, amagant, sempre que pot, la vellesa.

Aquests esdeveniments que van passant davant dels meus ulls, no són els únics. Sota terra els bulbs es dividiran i brotaran la propera primavera, i llavors serà quan els ulls podran gaudir d'un nombre encara més gran de narcisos. Uns narcisos, que quan admiro, em transporten a un dels mites més coneguts de la mitologia grega.

La natura és bella i la bellesa de naturalesa efímera.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Micologia aplicada

Es van fer grans cues per veure'l. Les notícies explicaven que era un fet inversemblant que sortís un rovelló enmig de l'asfalt, sense haver cap pineda a prop. Amb el pas de les hores sorgiren tota mena d'especialistes formulant hipòtesis sobre el seu possible origen i els tertulians de ràdio i televisió seguien en la seva línia, opinant sense disposar de suficients coneixements sobre el tema, sense deixar de banda els periodistes, que quan es tracta de temes científics, encadenen errors un rere l'altra. La major part de tècnics havien arribat al consens de què potser l'origen es trobava en una mutació del rovelló, que li facilites a partir d'ara, digerir derivats del petroli com ara l'asfalt, i que gràcies a la variació del pH de l'aigua de la pluja amb motiu de l'entrada de partícules subsaharianes, poguessin hidrolitzar les cadenes d'hidrocarburs contingudes dins del seu entramat cristal·lí.

L'endemà no quedava cap rastre del rovelló, i en un parell de dies cap mitjà de comunicació ja no en parlava.

Per la família de Cal Cisteret fou un alliberament. Mai van gosar a explicar que l'avi Joan, tornant del bosc, amb el cistell lligat a la seva mobilet, va perdre l'únic rovelló que havia trobat.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Lleuger i dolç com el cotó de sucre

La formiga vivia fastiguejada, tot el dia anant amunt i avall, carregant llavors i altres coses de la llista d'essencials per l'hivern. De tant en tant, els seus ulls miraven amunt, quedant atrapats per les originals formes dels núvols o les tonalitats amb què el del sol tenyia el cel. Però de seguida, la companya de darrere seu, l'empenyia per tal que la fila no s'aturés.

El primer dia que veié un arc de Sant Martí, va entendre que la seva vida seguiria essent mediocre, mentre no pogués alçar la vista i gaudir tranquil·lament dels seus colors. Se sentia captiva dins de tant ordre i disciplina, i els seus pensaments sempre giraven al votant de trobar allò que un dia l'ajudaria a fugir.

I el dia menys pensat, es va presentar l'ocasió. Era un dia ventós com mai havia vist. De cop i volta, les llavors de la dent de lleó del costat del seu cau començaren a voleiar, i ella, enfilada sobre una pedra, aconseguí abraçar-se a una que començava a enlairar-se, i a poc a poc, va anar guanyant alçada.

Mentre les seves companyes la miraven desconcertades, ella començava un nou viatge on descobriria nous paisatges, formes i colors.

Com ja sabeu, el que és habitual, és que qualsevol cosa que aixeca el vol, en algun moment o altre torna a terra. El vent se suavitzà i a poc a poc, la parella que formaven ella i l'angelet, va anar perdent alçada, fins a aterrar.

A partir d'ara no sé pas com voldríeu que acabés la història.

En tornar a terra, podria trobar-se de nou a casa seva. Allà podria explicar l'experiència viscuda a les seves companyes i convertir-se en una heroïna per uns dies, dies que a poc a poc deixarien pas a la monotonia de la qual havia volgut fugir.

També hi hauria la possibilitat d'anar a parar a un formiguer desconegut, on podria començar una nova etapa, però on aviat descobriria massa similituds amb l'anterior vida.

Però el que possiblement el lector desitjaria és que la nostra protagonista pogués complir el seu somni. Així i tot, com que la vida no és de color de rosa, ni la felicitat dura per sempre, això és el que va passar.

La tecnologia ha anat acompanyant la història de la humanitat. El foc, la roda, l'agricultura, el salt de la revolució industrial i finalment tot el que anomenem noves tecnologies. Però tot només ha perseguit un únic fi, el domini de la natura.

Doncs la nostra formiga es va trobar dins un món desconegut. Va notar-se envoltada d'una pols dolça de color rosa, i ella, habituada a recol·lectar per poder menjar, va considerar un regal caigut del cel poder disposar del que semblava una delicatessen. I va menjar sense fre, com si no hi hagués un demà.

El verí actuà impecablement, no hi hagué un demà.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

No ha de ser bo pensar tant

L'altre dia, endreçant l'armari pensava en les peces de roba que tot i que fa temps que no em poso, encara guardo. Potser algun dia me les tornaré a posar, o potser no, però segur que si encara no els ha arribat el seu últim cop, algun dia els hi arribarà. I de les coses que m'importen, quines seran les últimes?

Quin serà l'últim cop que escoltem junts aquella cançó que tant ens agrada?
Quin serà l'últim cop que li robo un petó?
Quin serà l'últim cop que riem plegats?
Quin serà l'últim cop que ens tirem els plats pel cap?
Quin serà l'últim cop que farem les paus?
Quin serà l'últim cop que el contemplaré i pensaré en quina sort tinc d'haver-lo conegut?

Cada acte de la nostra vida és un candidat per ser l'últim. L'atzar, el destí, la malaltia, la mort... són alguns dels motius que ho decideixen.

Si ho sabéssim, potser faríem que aquest últim cop fos meravellós o potser la tristesa no ens el deixaria gaudir.

Realment, la incertesa que acompanya aquest últim, és un preciós regal que ens fa la vida. Gaudim-lo.

PD: Potser aquest és el meu últim relat que publicarà la web de Relats en Català. Mai se sap.

Iona

Notícia morbosa

Normalment no paro gaire atenció a la secció de successos de les notícies, però avui, sigui per morbo o per les hores de tranquil·litat que ens regala les vacances d'estiu, les he escoltat.Explicaven que ahir, al poble veí, la dona de fer feines havia descobert el cadàver de l'home a qui setmanalment li feia la neteja del pis. Es veu que l'han trobat de bocaterrosa atrapat sobre una nina inflable; i que després de consultar amb especialistes en andròmines d'aquest tipus, aquests han informat que no es tractava d'una nina qualsevol, sinó que era un prototip antic d'una empresa japonesa.

Respecte al motiu de la seva mort, han explicat que la policia i els forenses estan mirant de determinar si es tracta d'una mort per aturada cardiorespiratòria o el motiu és una avaria del motoret de gasolina de la nina inflable.

De cop i volta m'he recordat de la feina d'estiu en la que vaig conèixer el peculiar client que després de cada servei, es feia omplir la petaca de gasolina. Segur que el que havia intuït durant tots aquells anys era encertat i ara acabava de confirmar la identitat de la famosa xica. El motiu de la mort quedava en mans dels tècnics. 

Iona
 

Segona part del relat "Feina d’estiu".

Feina d'estiu

Una substitució a la gasolinera del poble fou la meva primera feina. Potser no us semblarà gran cosa, però em causà tal impacte, que mai l'oblidaré.

Encara no havíem fet les presentacions, que la primera cosa que em van explicar els nous companys, va ser la història del client especial. Pel que es veu, tots els divendres a la tarda, un client que no era del poble, venia a omplir el dipòsit del seu cotxe. Un cop acabada l'operació, demanava que li emplenessin una petaca, com les que surten a les pel·lícules, i un cop plena, se la guardava a la butxaca de la camisa. Pagava i marxava, i passats set dies, un altre cop, el mateix.

Tothom estava encuriosit, però ningú s'atrevia a preguntar-li que coi en feia de la gasolina de la petaca. I així anaven passant les setmanes.

L'últim divendres de feina, abans que se m'acabés el contracte, em vaig prometre que no plegaria, sense com a mínim  intentar esbrinar el misteri. Mentre ell pagava, jo, feta un sac de nervis, li vaig preguntar amb veu tremolosa que en feia de la gasolina de la petaca. I ell, mirant-me tot somrient, em va respondre:
- Doncs per què serà! Per la meva xica.
- Què? – vaig preguntar amb cara de no entendre res.
- Vaja! - va respondre amb cara de passar-s'ho bé. Es veu que als joves se us ha d'explicar tot!
I deixant-me amb la paraula a la boca, va marxar.

Mai més el van tornar a veure per la gasolinera. Es veu que va començar a anar a la d'un altre poble de la comarca.

Després d'una pila d'anys i interpretacions vàries, la xica encara és tema de conversa als bars. Seria tan extens explica-les que les guardo per un nou relat.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Punxes

La il·lusió en convertir-se en faquir s'esgotà el dia que ensopegà amb la figuera de moro que hi havia al voral del camí.

Aquesta i altres foren algunes de les situacions que es van succeir durant el temps, en què tots els seus somnis s'esvaïen.

Un dia, arribà el punt i a part i a partir d'aquell moment, s'atreví a no aturar-se en al primer entrebanc. Podem dir que llavors fou quan la vida es tornà meravellosa i ja mai més voldria tirar enrere.

També descobrí que la figuera de moro, entre les seves punxes, ofereix uns sucosos i refrescants fruits.

Iona

Metàfores d'un dia d'estiu

Com ja ens va saber mostrar Van Gogh, els gira-sols són plantes d'una gran bellesa. A més, tenen la particularitat d'anar seguint el sol al llarg del dia.A casa, per fer broma, sempre diem que la veïna del replà de casa, que a l'estiu es passa hores i hores al terrat de l'edifici prenent el sol, en deu ser família llunyana.

Just ahir, quan sortíem de casa, vam coincidir amb ella a l'ascensor i el meu fill es va posar a xerrar, i sense anar al cas, va preguntar-li si era veritat que estava emparentada amb els gira-sols. En aquell moment, el meu marit i jo desitjarem fondre'ns i ho vam intentar arreglar, amb el típic comentari, de ja se sap, coses de nens. La veïna, amb un somriure forçat, va fer veure que donava l'incident per tancat.

Quan vam tornar, ens vam trobar un paquet davant la porta de casa. Dins hi havia una bossa de pipes de gira-sol i una nota manuscrita on posava: "Aliment per cotorres".

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Penitència

Ser una persona de principis m'havia ajudat a no desviar-me d'allò en el que creia. Des de sempre, havia deixat fluir la vida suaument, tot i les ingerències que he hagut de suportar dels que m'envolten.

Em titllaven de mandrosa, però jo senzillament els explicava que es confonien, que realment era una persona ociosa. Que el temps és preciós i no tenia pas previst malgastar-lo en coses que no m'interessaven.

Llavors passava que em retreien que si no complia amb les meves obligacions, els altres havien de treballar més per culpa meva. Doncs feu com jo, és el que sempre els responia.
Però tot el que us he explicat, formava part de la meva existència fins al dia d'ahir.

Avui tot ha canviat. A casa he sofert una caiguda de telefonia i internet, i m'he quedat incomunicada. Tot esperant que tornés, la gana m'ha començat a vèncer. No he pogut demanar menjar a domicili com faig sempre i la nevera la tenia buida com és habitual. He hagut de baixar al carrer a comprar al supermercat, i just quan travessava el carrer, per culpa de la mandra de girar el cap per mirar si venien cotxes, m'han atropellat.

Tot això us ho explico des de l'infern. Es veu que he comès un dels set pecats capitals, la peresa, i ara estic al purgatori fent treballs forçosos.

El que no he treballat en vida, es veu que ara ho hauré de compensar.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Una forma de vida com qualsevol altre

Sota el tou de fulles acumulades, en un racó fosc i humit del jardí, avui hi he descobert luxúria en estat pur. Una orgia de caragols, sense gens de vergonya i a la vista del que seran els seus futurs fills, ara encara en forma d'ous.

A ells, de protecció no els manca, tenen closques dures i fortes. Casa seva. I quan les condicions són adverses, s'hi confinen, esperant que el món exterior torni a ser amable amb ells. Tancar-se forma part de la seva existència, perquè a diferència dels humans, ells encara formen part de la natura, no se n'han separat com hem fet nosaltres.

Mentre tornava a entrar a casa, he decidit que en la propera vida, si és que és cert això de les reencarnacions, vull ser caragol. Una vida plena, sense angoixa al confinament i altres coses sobre el sexe que no em cal comentar.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Benvingut al club

Ell sabia que només era una superstició, que no n'havia de tenir por. Però no hi podia fer res, s'estenia dins seu com la boira, hi estava atrapat. Quan els ho explicava als seus companys del grup, ells sempre se'n reien. Un dia va deixar de parlar-ne, però sempre més ho va tenir present. Sonaven bé, o això els deien. 

Fou a partir de quedar finalistes en el premi de grup revelació, que començaren a encadenar concerts aquí i allà. S'hi van sumar entrevistes, fer de taloners en un important festival d'estiu, alguna col·laboració amb altres artistes, i en uns anys, ja eren un grup de referència

Fins que va arribar el dia en què la seva superstició es va complir. Al seu enterrament hi van sonar cançons de Jimi Hendrix, Janis Joplin, The Doors, Nirvana i Amy Winehouse.

Ningú sap si fou un somni perseguit o només mala sort. Morí a l'edat de vint-i-set anys.

El grup es dissolgué.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Apostes de futur

Imaginar com serà d’encantador el noi que s’enamorarà de tu i es delirà per compartir la seva vida amb una noia com jo, amb el temps, s’ha transformat, un cop resolta aquesta qüestió personal, en pensar com serà l’amor de les meves filles.A mesura que van creixent, també veus com ho fan les seves amistats i companys de classe, i una, va apostant per quins podrien ser els futurs candidats a gendre.

Hi ha aquell noiet que trobava encantador, espavilat, educat, però que amb el pas dels cursos ja no et fa la patxoca, el trobes massa consentit, materialista i superflu. I després hi ha aquell que ni fa ni fum, però que amb els anys, com qui no vol la cosa, va guanyant punts. Qui ho hagués dit, oi?

I així és la vida. No em mal interpreteu, però com a mare, una imagina i projecta futurs. Però qui soc jo per dictar el futur de les meves filles? Elles aniran trobant el seu camí. I d’aquí a uns anys, segurament tot serà tan diferent de com ho he imaginat, que quan ho miri amb perspectiva, em faré un tip de riure.

Cap dels candidats o candidates escollits durant anys, haurà passat finalment pel càsting definitiu.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Fahrenheit 451 bis

Recordo que a casa teníem ben aviat pocs llibres. Arrenglerats al moble del menjador, s'hi trobaven els que regalaven bancs i caixes, alguns contes infantils i una gran enciclopèdia, tot ben cobert per una bona capa de pols. I així va ser com em vaig acostumar a anar a la biblioteca a buscar lectures que em poguessin interessar més.

La biblioteca del poble es trobava en un primer pis i tenia un balcó ple de geranis. La primera sala era d'accés lliure, a excepció d'unes estanteries que es trobaven dins d'armaris emportats, tancats amb clau per unes boniques portes amb vitralls. La segona sala, era plena de llibres, i també estava sempre tancada.

Com que a la zona lliure hi havia els llibres que m'agradaven, mai em vaig embolicar a preguntar a la bibliotecària el perquè hi havia llibres tancats. I així va ser com em vaig construir la història que eren llibres prohibits.

I just, aquell matí, després del malson, em van tornar a la memòria aquests records infantils. Havia somiat que les autoritats demanaven a la xarxa de biblioteques tots els registres de préstec dels usuaris. Una desagradable sensació es va apoderar de mi. I si el somni esdevenia real?

I si utilitzaven aquelles dades per violar la intimitat de tots nosaltres? Amb aquests registres podien conèixer interessos, aficions, somnis, ideologies. Allò

no havia d'esdevenir real. Seria la fi de l'accés gratuït als llibres i a la cultura per les persones no riques. Ja ningú voldria anar a les biblioteques. Això si, ningú que volgués ser controlat.

Podrien fer llistes. Llistes d'aficionats a viatjar, de nostàlgics d'en Rafael, d'obsessius a fer dieta, de fans d'en Leo Mesi ... I moltes altres que no em voldria ni imaginar. I així va ser com em vaig dedicar en cos i ànima a pensar estratègies per minimitzar, obstaculitzar o evitar aquesta fiscalització.

Era clar que hi havia hagut un canvi d'estratègia en el control. Abans la tendència de les autoritats era prohibir llibres. Ara no. Ens deixarien llegir, però controlant el que llegíem.

Per defugir aquest control vaig pensar en l'opció de crear un servei secret de cerca i entrega de carnets de biblioteca de persones ja mortes. Podia funcionar. Ningú informava les biblioteques de les baixes d'usuaris per defunció. A més, moltes biblioteques funcionaven amb un sistema automàtic de préstec i retorn. Ningú s'adonaria dels préstecs fets amb carnets de difunts. Si buscaven rere un historial de préstec que els interessés, hi trobarien un fantasma.

També hi havia la possibilitat de convertir-se en un usuari compulsiu, i intercalar entre els llibres prestats, altres de temes contraris als nostres interessos, per despistar, i així crear usuaris inclassificables.

Contractar hackers podia ser una alternativa. Entrar a les entranyes més profundes dels programaris de les biblioteques i dinamitar els historials de préstecs. És una acció que es podia convertir en una gran escalada. Un no parar de crear sistemes de protecció cada cop millors i destinar cada cop més temps i recursos en trobar aquelles portes o finestres per on entrar i destruir les dades.

Finalment vaig arribar a l'alternativa més trista. Prescindir de les biblioteques. Això exigia diners, inversió. Si al cap de l'any compraves pocs llibres, ja fos per poder incorporar-los a la teva llibreria o per reglar, a partir d'ara hauries de comprar totes les lectures. I això sí, en efectiu, per no deixar rastre. I si no t'ho podies permetre? No imagino tenir set de llibres, però no tenir diners per comprar tots els que un vol llegir. Calia trobar una nova opció.

Vaig pensar com últim recurs organitzar una gran xarxa d'intercanvi de llibres. Un sistema clandestí, solidari i generós, que permetés l'accés de qualsevol a tota mena de lectures. Un sistema paral·lel a la xarxa de biblioteques. No obstant això, tenia l'inconvenient que era un sistema difícil de protegir, davant de possibles espies que treballessin al servei d'aquestes autoritats que ens volien fiscalitzar.

Després de donar-hi tantes voltes a tot plegat, vaig pensar. I si aquest control ja estès en funcionament sense que ho sabéssim? Avui dia, tot carnet de biblioteca té associat l'històric de préstecs.

Potser seria millor optar per oblidar el somni. Relaxar-me i gaudir d'una vegada per totes, de l'última lectura que havia manllevat de la biblioteca.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Vida

Vaig sortir de casa amb la meva mascareta. Tothom em preguntava on n’aconseguia de tan originals, i jo els contestava que era un secret.

Però com a bons lectors que sou, faré una excepció i us el revelaré.

Una tarda de confinament, mentre observava l'esclat de la primavera, se'm va acudir una idea esbojarrada. Sembraria una mascareta. A casa em van titllar d'agosarada, però van haver de reconèixer l'èxit de l'experiment. En va brotar una planta que ens oferia mascaretes com a fruits.

Vam organitzar-nos perquè sempre tingués l'aigua necessària per créixer sana i pogués seguir produint. Però un dia vam oblidar-nos de regar-la. L'endemà la trobarem morta.

Mai sabrem si fou el destí, però aquell mateix vespre, el telenotícies va informar, que inesperadament els contagis s'havien aturat i anunciaven la fi de la pandèmia. 

Iona

Relat participant al concurs de microrelats de Sant Andreu de la Barca 2021

Sense pena ni glòria

Li acabaven de dir, que a la vida, si volia ser algú, caldria que s'esforcés molt. I com va veure que era una recomanació amb molt de sentit, decidí prendre-s'ho seriosament i començar tan aviat com li fos possible.

Però llavors li sorgí el dubte d'amb què li caldria esforçar-se. Si s'esforçava en tot, potser acabaria sense destacar en res concret. En canvi, si es concentrava en una única fita, potser podria arribar a ser algú, sempre amb el perill de no endevinar amb què, i acabar sent irrellevant.

La cosa es complicava, i davant de tant de dubte, decidí deixar aquesta decisió per la propera vida, esforçar-se a decidir en què esforçar-se era extremadament difícil, i ell, amb això d'anar fent, ja li anava prou bé.

En la següent vida es reencarnà en una formiga obrera. Tots els dubtes s'esvaïren.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà