Improvisar o morir

 

Collons, collons, collons. Ha passat. Ai, perdoneu el renec, però és que no estic per romanços. Podia passar. I tant, que podia passar. I ara deveu pensar: què coi pot trasbalsar-me tant? Doncs us ho diré. M’han convidat. O millor dit, m’han desafiat.
No parlo d’un duel a l’oest, amb pistoles i un pim-pam-pum cinematogràfic. No, res d’això. Això és pitjor. Divendres vinent estic convocada al concurs d’escriptura improvisada "Contes Exprés".

Oh, ens encanten els teus relats! Els teus microcontes són tan enginyosos! Seria un honor que hi participessis!

L’excusa. La trampa. El parany disfressat d’admiració.

Però el que ells no saben, o potser sí, i per això ho fan, és el costat fosc de tot plegat.

Això va començar com un joc. Escrivia aquí i allà, alguns contes arribaven a finalista, després en vingueren de premiats. I ara? Ara és un malson on ja no s'hi val perdre.

Se m'acaben les idees. Sempre amb la llibreta a sobre, anotant a tort i a dret tot allò que fa olor de matèria primera: converses sentides, o, per ser sincers, deliberadament espiades, experiències viscudes, quotidianitat observada, paraules boniques trobades o fins i tot lletres de cançons que m’inspiren.

I després, és clar, ve la tortura: robar estones al dia per cosir aquestes engrunes en frases, en pàgines, en contes. Normalment, mediocres.

Llavors ve el procés: deixar-los reposar, rellegir-los, retocar-los, rebolcar-los si cal. No una vegada, sinó desenes, fins que la història, si pogués parlar, m’engegaria a dida. Però de tant en tant, molt de tant en tant, alguna aconsegueix robar-me el cor.
I ara, he d'improvisar.

Jo, que necessito temps, que necessito mastegar les paraules abans de parir-les. I a casa meva no tenien xurreria, així que el que sortirà no arribarà ni a xurro de fira. Però no em puc negar. La reputació pesa. I aquí em teniu, amb el pànic ficat dins

Però mentre us explico tot això, crec que se m'ha acudit una solució.

Tranquils, no seré previsible. No diré que he agafat una grip de cavall. No, no. Faré el relat a casa. Com sempre. Amb temps. Amb repòs. I divendres, el vomitaré lletra a lletra, ben polit, ben arrodonit, prou flexible per encaixar en qualsevol dels gèneres que em puguin tocar.

Hòstia.
Però si potser ja el tinc.
És aquest!

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà 

 

LH 1349

Malgrat les advertències dels pares, tots els seus germans ja havien caigut. Un rere l'altre havien sucumbit als paranys. Però ell, fins ara, sempre havia aconseguit esquivar-los.  

Ell es considerava el més llest de tots, i va entendre que l’única manera de continuar amb vida era fugir. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, es va enfilar a aquell trasto de ferro amb rodes i es va endinsar a la recerca d’un bon amagatall. A on sigui que el portés, segurament no seria pitjor que quedar-se allà.

Quan es va despertar, no sabia quant de temps havia passat. S’havia atipat de valent amb tot el que havia trobat allà, i després, amb aquella vibració dels motors quedà tan relaxat que s’havia quedat ben adormit. 

I va ser obrir els ulls i va trobar-se amb la cara aterrida d’un humà que xisclava. D’un salt, es va amagar rere una motxilla, arrupit i immòbil, tal com li havien ensenyat. Però la cridòria va atraure més presències i passos que s’acostaven. Llavors va haver de sortir disparat i va córrer sense rumb, esquivant sabates i maletes fins que va trobar una gran bossa de mà oberta. Va saltar a dins i es va fer petit, esperant que la persecució s’aturés. 

Va passar una bona estona fins que es va atrevir a treure el musell. Volia escoltar millor la veu metàl·lica que sortia d’una de les pantalles d’aquell lloc, immens i ple de gent amb maletes que anaven i venien sense parar.

Informaven que el vol LH 1349 havia fet un aterratge d’emergència. Un ratolí havia aparegut d’una de les caixes d’esmorzar del càtering d’un passatger. Es tractava d’una greu amenaça per a la seguretat de l’aparell en el cas que rosegués algun cable essencial. 

En aquell moment, escoltant la història que se sentia de fons, va enyorar els contes que la mare els explicava abans d'anar a dormir. Però no podia badar. També havien dit que els operaris de l'aeroport continuaven buscant aquell maleït rosegador.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà 

El passadís de les il·lusions

De sobte, vaig tenir la sensació de voler existir de veritat. I, com si fos un gest natural, vaig fer un moviment que s'assemblava a néixer. Va ser una sensació estranya, però intensa. Després, seguint els sons difusos que omplien l'aire, vaig començar a avançar, lentament, per un passadís que semblava interminable. Mentre caminava, mirava a banda i banda, intentant imaginar la vida que feien els habitants d'aquells espais. Què en sabria jo d’ells? Què era jo en aquell món tan gran? 

A mesura que els meus passos ressonaven sobre el terra fred, projectava, en el meu cap, com seria la meva vida en aquell nou indret, com hi encaixaria. El pensament m'envoltava com una llum tènue, i de cop vaig sentir que havia tingut sort. Si tot això hagués passat en un dels pisos moderns d'avui en dia, on no hi ha passadís, m’hauria trobat directament al menjador sense temps per preparar-me, però no era el cas.

Després de caminar, a final del passadís vaig trobar-me amb una família que semblà sorpresa en veure’m. Els seus rostres mostraren desconcert, però abans que pogués explicar les meves intencions, un d'ells es va aixecar de la seva cadira, va fer un pas ràpid cap a mi i...

Plaf!

Tot va passar tan de pressa que ni tan sols vaig poder reaccionar. La sola de la sabatilla va impactar contra mi, i la meva existència va acabar en un instant.

Vist el resultat, hauria estat més segur continuar sent un projecte i seguir com un trist ou de panerola esperant una millor oportunitat, en lloc d'acabar com un pestilent cadàver.

L’únic que em queda és la satisfacció de la taca vermella que vaig deixar en aquella preciosa catifa, un record tangible del meu breu i inútil pas pel món.

Iona 

Audio del relat a Audiorelats.com 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Tocat i... enfonsat

Va ser durant la tarda del seu primer dia de vacances. Caminava amb xancletes per casa quan li semblà que el segon dit del peu dret era més llarg de l'habitual. Va parpellejar. No n'estava segur. Potser era la llum? Però en col·locar els dos peus costat per costat, ho va veure clar: aquella cosa havia crescut.

Un calfred li va recórrer l’esquena. No podia ser. Els dits no creixen de cop, oi? Podia anar al metge, però de debò entraria a la consulta per dir: "Crec que el dit del peu m'està mutant"? No. Li farien proves? Li riurien a la cara? Com podia demostrar que li havia crescut? El sistema de salut no registrava la mida dels dits dels pacients.

Així que buscà informació a internet. Gran error.

Troba casos d’edemes, malalties rares, gangrenes silencioses... Imatges que no volia veure. I si allò avançava? Es quedaria sense peu? Sense cama? Sense... No, no. Millor no pensar-hi.

S’assegué al sofà, amb el cap cot, observant el peu atentament. Havia d'assegurar-se que no empitjorava. Al cap d’una estona, li començà a fer mal el coll. Després, l’esquena. Però no podia deixar de vigilar. I si s’adormia i, en despertar, aquell dit havia continuïtat creixent? Si aconseguia controlar que allò no anés a més, potser tot acabaria com una simple anècdota.

Al cap d'un parell d'hores, començà a sentir-se cansat. S'adonà que no havia fet la migdiada. I corria un gran risc. 

Llavors decidí perdre un parell de minuts per anar a la cuina a fer-se un cafè. Un cafè ben carregat., i hi afegí un parell de glaçons per refrescar-se, i de passada va estirar una mica la musculatura. Això seria un mal menor comparat amb el perill que podia suposar quedar-se adormit.

Quan va tornar de la cuina, es va mirar de nou el peu i es va relaxar en veure que no havia empitjorat. Però l'alleujament fou momentani.  

Li caigué la cullereta del sucre a terra. I quan es va ajupir per recollir-la, el cor se li aturà: ara el dit petit de l’altre peu també havia crescut.

Un nus a l’estómac. Com li havia pogut passar per alt? Havia estat massa centrat en el dret, desatenent l’esquerre. I ara tenia dos assumptes per controlar.

El pànic s’apoderà d’ell. El cap li bullia, l'aire li semblava dens. I llavors... ho va entendre.

Aquell bri d’aire fresc que li acaricià el clatell no era normal.

Era allò.

Sense pensar-s’ho, s’aixecà d’una revolada i tancà totes les finestres i portes. No s’oblidà de les reixes de ventilació del lavabo i la cuina. Tapà cada escletxa. No correria l’aire, però era molt millor que permetre que allò entrés dins casa seva.
I així va quedar-se.

Setmanes més tard, els bombers van haver d'accedir a l'habitatge, alertats per les males olors procedents del seu pis.

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Sang blava

No és d'estranyar que des de temps immemorials, les dones de la seva família hagin servit a les reines i princeses de palau. Sempre servils, delicades i virtuoses en l'art de salvaguardar secrets i confidències mentre trenen els seus delicats cabells i les ajuden a vestir i llevar-se dels exquisits vestits.

Els passadissos les han vist passar durant generacions, però ella és diferent. De dia és lleugera, a totes hores va amunt i avall desatenent obligacions amb qualsevol excusa, amb fam d'assaborir tot el que veu i sent. I a les nits, somia. Somia un món diferent, vestida amb teles boniques i assistint a balls on prínceps i cavallers s'enamoren d'ella.

Avui, la princesa es trobava escrivint una carta a qui serà el seu futur espòs, quan de forma inesperada, ella ha pres de les seves mans la ploma amarada de tinta blava i l'ha clavada al coll.

Del seu cos n'ha brollat sang vermella.

Alguns poden pensar que el que ha passat és que la serventa ha mort la princesa, però tampoc ningú s’estranyaria que fos la serventa qui morís pel seu anhel per esdevenir de sang blava.

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

El temps d’un semàfor

Espero distreta. El semàfor està vermell.

Fins que la veig. A l’altra vorera, una nena em crida l’atenció. Els mitjons vermells calats, el vestit de tirants de quadrets, un parell de polseres de plàstic desgastades, també vermelles. Cabells curts, perquè creixi fort. I res d’arracades, això ja ho decidirà quan sigui gran.
Soc jo. No en tinc cap dubte.

El cor em fa un bot. Somric, per dissimular el desconcert. Ella, tímida, em torna el somriure mentre s’arrapa a la mà d’una dona gran que té al costat. La miro millor. Hi ha alguna cosa en ella… Un gest, una mirada. M’és familiar, però no aconsegueixo situar-la.

Què hi faig, de petita, amb ella?

La dona aixeca la mà per aturar un taxi i llavors ho veig. El braçalet.
Em miro el canell. És el mateix. El que em va regalar el meu marit quan ens vam prometre.

Ella em mira, i aquesta vegada el seu somriure és ple, càlid. El semàfor es posa verd. Faig un pas endavant. El taxi s’atura. Elles hi pugen i, abans que la porta es tanqui, em diuen adeu amb la mà.

Quan arribo a l’altra banda del carrer, el cotxe ja ha desaparegut.

Mitja hora més tard, estic estirada a la llitera del ginecòleg.

El so m’envolta, m’embolcalla. Un batec, nítid, constant. El batec del meu fill. O potser de la meva filla.

Ja no em cal mirar enrere ni endavant.

En aquest moment, soc immensament feliç. 

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

El fred de l’absència

La nevera és vella, i de nit, quan els sons del dia s'apaguen, sent el seu soroll. Ara, que ha enviudat i està sola a casa, la troba massa gran, però pensa que si en compra una de nova més petita, enyorarà aquest so.

Es desperta, no pot dormir. La doctora ja li va dir que no s'angoixés, que quan et fas gran, el cos necessita dormir menys, però això no li evita el mal humor. I desvetllada com està, s'aixeca. Va a la cuina, beurà mig got d'aigua i tornarà al llit. I llavors s'adona que la nevera ha callat. Potser s'ha espatllat, pensa. Dubta. L'obra per comprovar-ho, però a dins hi ha llum. Acosta el cap a l’interior per notar si encara refreda. La veu immensa, buida, però del fons, li arriba un murmuri suau que la crida. Sense adonar-se’n, s’hi endinsa, i la porta es tanca rere seu. 

El passadís és blanc, gelat. Però al final, hi veu el seu marit. Somriu. Ara, el silenci de la nevera ja no li importa.

Iona 

3r premi del setè Concurs de microrelats del Dia internacional de les dones convocat per l'ajuntament de La Llagosta

Cafè

Acaronava el cafè buscant escalf, però amb l'últim glop, sempre s'acabava esvaint aquell caliu efímer.

Decidí prendre-se'l sense sucre. Volia prescindir d'endolcir la vida artificialment.

El cafè era fort o potser és que aquella conversa la deixava amb un gust més amarg del que esperava.

Amb el primer glop del cafè començava el nou dia, intens, amarg i ple de promeses silencioses.

Decidí prendre-se'l sense sucre. Però no pogué prescindir del ritual de remenar el cafè amb la cullereta.

Es va quedar mirant la tassa buida, l'amargor quedava enrere, ja només quedaven promeses per un dia millor.

Iona

El misteri de la bossa

Ella ja havia arribat al restaurant, quan el va veure entrar. Portava una bonica bossa de paper que va intentar amagar sense èxit. Li va estranyar, ja que pel que recordava, no tocava celebrar res. O potser sí, va desitjar ella.

Durant el sopar semblava que conversessin com sempre, però no, no fou així. Algú que els conegués bé, hauria notat el nerviosisme d'ella. Llavors, just abans que arribessin les postres, ell li va donar el paquet de la bossa, afegint un dolç t'estimo.

Els dits d'ella tremolaven mentre desembolicava el regal. De dins la caixa en va sortir una matrioixca. A poc a poc va anar obrint les nines, una rere l'altre augmentant la seva excitació fins a arribar a l'última. I fou llavors que la seva cara s’omplí de decepció.

—Avui no m'he pogut estar de comprar-te-les —va dir-li ell—. Les he trobat precioses i he pensat que t'agradarien. 

Iona

Publicat al fanzine "9relats". Recull de relats escrits pels participants del Taller de narrativa dirigit per Óscar Sotillos a la Biblioteca l'Escorxador durant l'octubre de 2024

Nanoreptes d'ARC Relats en catàlà (8)

Gotes

Les primeres foren reconfortants, les que vingueren després força empipadores fins que arribaren les que em feren interrompre aquest relat.

 

El secret

Feia temps que ja no reconeixia ningú. Aquell dia, de sobte digué plorant.
-Nena, et volia dir...
-Tranquil·la mama, jo...

 

Hipnotitzada
En una consulta d'algun emplaçament oblidat un hipnotitzador prèviament hipnotitzat, hipnotitzà l'hipnotitzador que prèviament l'havia hipnotitzat.

 

Schrödinger
El becari, cobrava poc. Era amant dels felins.
L'Erwin, extravià les ulleres, no veié les marques de la caixa. 

 

Oxímoron

En extraviar la clau, el forat del pany es convertí en l'única finestra que li permetia veure món.

Esperança
A cada alba, dono les gràcies que l'Alba i en Dídac continuïn sent ficció.

Pobre nano
- M'agradaria ser superheroi.
- I quin sentit o habilitat guanyaries?
- Cap
- Què?
- En perdria un.
- Quin?
- El del ridícul.

L'últim sospir

I va arribar l'últim hivern.

Primer va ser la boira, que començà a difuminar contorns, a aigualir colors i a retallar horitzons. La llum amortida deixava pas a la foscor i lentament es feia cada cop més difícil trobar-nos.

El fred va alentir el nostre batec i esmorteí els sons, que avançaven feixugament en aquella atmosfera tan pesada i humida. Les lletres cruixien, relliscaven amb el glaç i s'esmicolaven. El rierol quedà glaçat i la font emmudí.

Aleshores entrà el vent, glaçat, que escardà tot el que trobà. Obrí vies. Penetrà arreu, omplint racons que abans havien estat càlids i confortables, robant la vida que hi restava.

Fins que la nevada va anar sepultant, una a una, totes les paraules. Amb el sospir de l’última, aquella llengua morí per sempre. Mai se'n va saber res més.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Reporters

A vegades sentia que potser era massa radical, però tal com anava això del canvi climàtic, va pensar que calia passar a l'acció. No seria un canvi fàcil, però com que no era gens llepafils ni gaire primmirat amb les coses de menjar, va pensar que seria un pas endavant.

A la biblioteca no va trobar cap llibre que parlés de la cria d'aquells animals, però les xarxes n'anaven plenes, de forma que amb un parell de dies mirant vídeos, es va veure prou valent per tirar endavant el projecte.

Va condicionar l'habitació més humida i ombrívola del pis per als seus nou inquilins. Hauria de proporcionar-los aliment i assegurar que les condicions ambientals es mantinguessin constants, i només seria qüestió de temps que comencessin a reproduir-se.

El que ell no s'imaginava, és que amb el pas dels dies, començaria a agafar afecte a aquells insectes i no es veuria capaç de cruspir-se’ls. Al final, va haver d’acabar dient adeu a la seva idea de consumir una proteïna més sostenible.

Passava hores en aquella habitació parlant als escarabats, observant com menjaven, com es relacionaven i adaptant el seu espai a les noves necessitats que anaven sorgint.

Una de les peticions que li formularen fou que els alliberés d'aquell espai tancat on es trobaven confinats. I així ho va fer. Durant el dia no feien res més que dormir i descansar, però un cop arribat el vespre, els hi obria la porta de l'habitació i així podien passejar per les diferents estances del pis. Més endavant, també els va autoritzar voltar pel bloc de pisos.

Aquesta última decisió va coincidir amb un fet que va trasbalsar el veïnat. A la revista setmanal del barri, va aparèixer una nova columna signada amb pseudònim. S’hi narraven històries. En un primer moment semblaven inversemblants, però quan un començava a lligar caps, s'adonava que no podien ser res més que els secrets d'aquell de la cantonada, del de la botiga del carrer del darrere o del veí del principal.

Ell, ara recorda amb nostàlgia aquells temps. Tot plegat es va acabar quan el president de la comunitat de veïns va contractar els serveis d'una empresa de control de plagues. Els veïns de l’escala van poder deixar de patir pels seus draps bruts. 

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Comprant dessodorants

Quan vaig arribar hi havia dues noies comprant. La dependenta els mostrava dos desodorants ecològics, aquells que són una pedra d'alum que pots fer servir com un roll-on. Tots dos semblaven ben bé idèntics i només es diferenciaven pel fet que un d'ells estava etiquetat i l'altre no.

Del que no tenia codi de barres, ella no estava segura del preu, de forma que trucà a l'amo de la botiga per consultar-li, i va resultar que tots dos valien el mateix, com ja havíem suposat les que ens trobaven a l'altre costat del taulell.

Immediatament, vaig pensar que es decantarien pel que tenia etiqueta, ja que preu per preu, tenies la possibilitat de consultar qualsevol informació que poguessis necessitar. Però no, per sorpresa meva van escollir l'altre.

Se'm van ocórrer dos motius de la seva elecció. O bé era un intent de ser originals o potser estaven enamorades de l'estètica actual tan cool dels banys que mostren les revistes de decoració.

I vosaltres, quin haureu escollit? I per quin motiu?

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Defectuós

Potiner ha estat l'insult que més vegades m'han etzibat. Primer, van ser els que em van comprar quan encara era nou de trinca. En tot cas, en una setmana van dir prou i ja volien retornar-me a fàbrica. Però els de la garantia no van acceptar. Argumentaren que ara que les màquines som una mica humanes, és ben normal que no siguin perfectes.

La veritat és que em bellugava d'aquí cap allà, però com els llocs foscos em fan por, amb els racons no m'hi atrevia. I a ells no els va preocupar com em sentia. Em van posar a la venda en un portal de segona mà.

Des d'aquell dia que duro ben poc a les cases, però com que m'anuncien a un preu molt econòmic, tampoc estic gaires dies aturat. De totes maneres, com més temps va passant, més pànic em fa que la roda s'aturi. Si em deixen per inútil, ja no podré xafardejar i descobrir secrets de més cases i perdré el més m'agrada del meu dia a dia.

Ser un robot aspirador ja ho té això, i sé que no em seria fàcil canviar l'ofici. La meva única esperança és la gran quantitat de dades que he anat acumulant. Potser l'art del xantatge no m'aniria tan malament. Si fa no fa, ja ho diuen, tant és treballar que fer feina.

Iona

Relat participant en el VIII Concurs de Microrelats de Sa Voga

Hivern

El vent mou les fulles del lledoner del jardí. Ara són plenes de vida, però en uns mesos ja no en quedarà. Només restarà el color de la decrepitud. I el vent seguirà. Ara per arremolinar-les en un racó fosc i humit. I caragols i escarabats s'hi trobaran a gust. Ells no en saben res del que passa uns metres enllà, dins de la casa. O potser si, i fan veure que allò no va amb ells.

Totes les del carrer són més o menys blanques. La nostra, segurament podria ser de qualsevol altre color i això no canviaria res. O sí. Les coses passen i llavors tot canvia. I en canviar, fa que en passin d'altres i així segueix per sempre més. No hi ha manera de parar-ho. Però jo pensava que sí que podríem. Que tot aniria a millor. Però no, no fou així.

A la tardor queien els lledons. Són petits i tenen poca polpa, però dolços. M'agradaven. A ella també li agradaven. Abans els recollíem i ens els menjàvem.

Però els colors s'han anat perdent, com la seva vida. I ella, en un intent de fer-los aflorar per últim cop, s'ha esquinçat i ha deixat que tot brollés, fins que finalment tot s'ha apagat. D'ençà d'aquell dia que mai més ningú ha collit els lledons caiguts a terra.



Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

El quadern

De camí a l'oficina sol travessar el parc. Tot i que les sabates li queden un pèl polsoses, li agrada començar el dia resseguint l'enfilall de til·lers i gaudir del seu perfum, ara que estan florits.

Però des de fa poc se li ha afegit un segon motiu. La veu cada dia asseguda vora la font i no se'n pot estar de mirar-la. Vaja, pensa, dolça i delicada, el tipus de noia que mai es fixaria en un tipus com ell. I a poc a poc, va allargant la ruta, vorejant els parterres de davant dels bancs des d'on pot observar-la millor.

Li sembla veure que sobre la bossa de mà té un quadern on escriu, i això l'encurioseix molt. L'endemà, es compra un cafè per emportar-se, s'asseu en un dels bancs pròxims, i en el moment en què ell s'aixeca per no fer tard a l'editorial, es creuen la mirada i se saluden tímidament.

Segur que escriu poesia, pensa ell. No pot ser d'altra manera. I amb aquest intent d'acostament, van transcorrent les setmanes, fins que arriba el dia en què ell s'hi apropa, i just quan s'asseu al seu costat, ella tanca dissimuladament el quadern.

Ara, els agrada recordar aquells temps. Tot començà quan ella, un dia de camí a la feina, va quedar encisada en veure’l entrar en aquell edifici carretejant un tou de llibres, i a poc a poc, aconseguí fer-lo caure al seu parany.

I també riuen molt, sobretot quan recorden els preciosos versos que ell imaginava on no hi havia altra cosa escrita que una llista de la compra. 

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats maig 2024

L'escriptor

Des del dia en què el servei va utilitzar uns papers que hi havia sobre la seva taula per encendre la llar de foc, l'escriptor no va permetre mai més que entrés ningú al seu despatx. Tot i que ell destacava per ser constant en la feina, no excel·lia per les trames que creava ni era admirat pel seu estil, de forma que no es podia permetre el luxe de tornar a perdre els manuscrits fruit de tant esforç i sacrifici.
Habitualment treballava amb una revista on de tant en tant li publicaven alguns dels seus textos. Però va passar que un dia, inesperadament, un d'ells va sacsejar el món literari.

Tot començà amb una gran enrabiada. La revista no havia publicat el seu relat sencer i això era inacceptable. Però quan van començar a arribar un no parar d'elogis i finalment va ser reconegut com l'inventor de les el·lipsis i un pioner en l'escriptura de microrelats, va haver d'agrair el descuit d'aquell dissortat dia.

La tarda havia estat força calorosa i s'havia deixat oberta la finestra del seu despatx. Alguns papers havien voleiat.

Iona 

2n premi del Concurs de Microrelats 2024 organitzat per Paraules Indòmites, Comissió literària del Casal de Barri de Prosperitat.

Intencionalitats

Tot i que ell no havia estat mai de tenir-ne, aquell matí es va despertar decidit a adoptar un gos rastrejador. Ja feia anys que estava sol d'ençà del divorci i se sentia necessitat de companyia i noves distraccions.

Li agradava la rutina de treure'l a passejar. A part de fer exercici, gaudia de la interacció amb els altres propietaris de gossos i li encantava fer- se l'interessant quan li preguntaven per què havia optat per un de
rastrejador.

L'ensinistrament havia estat tot un èxit, i les recompenses en forma de llaminadures havien funcionat i l'havien motivat per excel·lir en l'art del rastreig de pubilles.

Ara seia davant la jutgessa, l'únic que se li va acudir fer per defensar-se va ser culpar el gos. Alguna cosa havia de fer. Ell sempre tenia fam i necessitava menjar molta carn per saciar-la.

Iona

Microrelat participant a la 5a edició del Concurs de Microrelats de l'Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Sabadell.

#APTIC_relats

RELAT GUANYADOR CONCURS DE MICRORELATS A TWITTER DE L'APTIC SANT JORDI 2024 

El va sorprendre trobar l'anunci "Princesa busca drac". A qui se li podia acudir posar-se a voluntat d'unes urpes? Però encuriosit, hi contactà. Ara jeu ferit a terra. Fou el cavaller que citant la bèstia, aconseguí impressionar la bella donzella. 

Iona

Viceversa

Va presentar al registre electrònic del departament de gestió d'instàncies la seva petició. Rere el text argumentatiu que acompanyava la seva sol·licitud, hi havia moltes hores de dedicació, motiu que el feia sentir especialment esperançat per obtenir una bona valoració, i així per poder ser seleccionat entre els escollits que entrarien a formar part de la primera edició del programa.

Les bases de la convocatòria contenien un detallat recull de les diferents experiències que els participants podrien escollir per gaudir i el temps de residència que donava accés a cadascuna d'elles. A més a més, els eximia de concretar el destinatari final de l'actuació, donat que aquella incertesa ajudava a potenciar la por col·lectiva que les actuacions del govern estaven estenent per tot el país.

Ara ja feia força anys que els centres penitenciaris es trobaven infrautilitzats amb moltes cel·les buides, sobretot gràcies a les últimes modificacions efectuades en el Codi Penal. I ara, ell n'ocuparia una durant el temps de residència necessari, perquè un cop ja lliure, pogués realitzar del conjunt de crims tipificats, el més greu.

I així va ser, una setmana després del seu alliberament, caigué el règim. El president del país havia estat assassinat i el nostre protagonista, amb l'objectiu d'alliberar el país i tornar-lo més democràtic, se'n va proclamar el seu natural successor.

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Abril 2024

#paraulesquecuren

RELAT GUANYADOR CONCURS DE SANT JORDI DE L'ICS "PARAULES QUE CUREN" EN MODALITAT TUITRELAT 2024 

A la sala d'espera tothom es posà neguitós en veure l'abella. Llavors, la recepcionista alçà la mirada i digué:
- Guaita, buscava les flors més boniques i les ha trobat aquí.
Aconseguí arrencar un somriure a tothom i l'abella marxà per on havia entrat.  

ALTRES TUITRELATS AMB QUE VAIG PARTICIPAR

A l'hospital la nit és feixuga. La llum dels estels queda en segon pla i la foscor obre la porta al pessimisme, la soledat i la tristesa. Però ella, amb un dolç bona nit, sempre aconsegueix regalar un bri de llum i arrencar un somriure als seus pacients.

Havia parat l'orella quan la metgessa explicà que la tosferina que ella patia també es coneixia com la tos dels cent dies. En sortir de la consulta, va insistir a la seva mare a què li ensenyés a contar fins a cent. Tenia un molt bon motiu.

Iona

Qüestió de pes

 

Havia seguit la recepta pas a pas. Ho vaig posar a coure quan el forn era ben calent i en mirar al cap d'una estona com anava la cocció, em va semblar que el pastís havia encongit. Però com que la resta va anar prou bé, que si bufar les espelmes un any més, demanar el desig, passar un parell d'hores amb bona companyia i ningú es va queixar que les porcions fossin més petites de l'habitual, no em vaig atabalar.

Al cap d'unes setmanes vam convidar uns amics a dinar a casa i vam fer unes sardines amb patates al forn. Amb l'allioli van quedar boníssimes, però vam fer just. Per disculpar-nos, vam decidir culpar el peixater, segurament s'havia descomptat.

I va ser després que amb la canalla dediquéssim una tarda a fer un bon grapat de galetes de mantega amb xocolata. I pensant que en sortiria una bona fornada, féssim curt, que ens va començar a pujar la mosca al nas.

Vam fullejar el manual d'aquell forn tan modern que feia tan poc havíem comprat i no semblava pas que féssim res malament. Resignats, acabarem fent broma. Que a veure si teníem una rata vivint dins de forn. I que si encara no estava socarrimada, ben poc li faltava.

L'endemà, en sortir a comprar, vaig decidir també passar per la botiga d'electrodomèstics a preguntar. Potser el forn pertanyia a un lot defectuós i tenia una tara de fabricació, ves a saber. I de camí, vaig entrar un moment a la farmàcia a recollir una recepta i a pesar-me.

Va ser quan vaig tirar la moneda per la ranura de la bàscula i veure la marca, que vaig lligar caps. Maleïda intel·ligència artificial. Immediatament, vam anul·lar l'encàrrec de compra de la nova nevera.

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Març 2024

23 d'abril

 Iona

Microrelat participant en el I Concurs de Microrelats que Cerdanyola Comerç i Serveis

Escultures humanes

A l'escenari del crim, presidint l’estança, la policia sempre hi trobava el cor de la víctima, i a la paret, escrit amb sang, el nom de Miquel Àngel.

Quan atraparen l'assassí, ell es justificà proclamant-se hereu de qui va pronunciar la cèlebre frase:
"L'escultura ja era a dins del bloc de pedra, jo només havia de treure el marbre que sobrava".

Iona

Publicat "A 8 mans". Recull de vuit relats escrits pels participants del Taller de narrativa dirigit per Óscar Sotillos a la Biblioteca l'Escorxador durant l'octubre de 2023

Tocat i enfonsat

Feia molt goig amb les parets pintades d'ultramar i el taulell atapeït de caixes amb gel tan ben assortides. Generació rere generació havia estat al capdavant del negoci familiar i segur que cap d'ells hauria imaginat aquell enfilall de successos.

Fou a mesura que les autoritats sanitàries aprovaren reials decrets que el gris de l'acer inoxidable anava quedant cada cop més al descobert. Que si la prohibició de venda dels de closca per això dels microplàstics, que la dels tentacles per tenir massa colesterol, que la dels massa grans pel tema del mercuri, que la dels massa petits... Un degoteig que semblava no tenir aturador.

Alguns pensaven que l'omnipresent forta olor de peix que últimament emanava la família era deguda al fet que havien aconseguit nedar a contracorrent i havien trobat la manera d'entrar al mercat tèrbol de vendes il·legals. Però no, ells eren gent de bona mena, i per descomptat, el negoci acabà fent aigües. Així i tot, continuarien anomenant-se Cal Peix. Just, un trist motiu, masses rebuts d'aigua retornats. 

Iona

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Febrer 2024

Desig

El pretèrit indefinit s’emprenya quan es tracta de coses interessants. Enveja terriblement el gaudi infinit del pretèrit imperfet, que al seu torn sent una fiblada de gelosia quan imagina com de plaent deu ser el present de veritat.

Ara bé, aquest present faria el que calgués per disposar d’una mica de condicional, per si de cas es decidís a posposar alguna cosa de tant en tant. Mentrestant, el futur s’ho mira de lluny i plora, com li agradaria poder tenir algun record que altre. Potser li demanarà al pretèrit indefinit. 

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Aquell rau-rau

Mentre bevia de la cantimplora pensava que això d'anar pentinant el terra amb un pinzell durant hores i hores era molt més monòton del que mai havia imaginat. Feia massa calor, però no tenia cap dret a queixar-me. Era allà per voluntat pròpia. Havia necessitat marxar, deixar lluny el moment en què vaig trobar-lo al llit amb la meva millor amiga. Agafar la primera oportunitat que se’m va presentar, em va servir per fugir. Només pagaven quatre rals i la manutenció, però aquella experiència potser em servia per fer currículum.

El sol enlluernava la sorra i em va fer dubtar si aquell reflex era un miratge fruit del cansament. Però no, era real. I just quan vaig acabar de descalçar-ho, com una furtiva, vaig amagar-ho dins la motxilla.

Ja era tard, quan per fi em vaig poder retirar a la meva cambra. Amb delicadesa vaig retirar el mocador amb què l'havia embolicat, i mentre l'acaronava entre les meves mans i em preguntava quin impuls m'havia portat a manllevar aquell objecte metàl·lic d'aspecte atrotinat i brut, em vaig espantar de debò.

No sabia si allò era veritable, semblava que la fantasia i la realitat s'havien entrellaçat. Però sí, la seva aparença era similar a la que havia vist sempre a les il·lustracions dels contes. I llavors, ell dir allò que tots sabem que havia de dir.

Ara ja han passat molts i molts anys des d'aquell dia. No sé com vaig poder ser tan impulsiva i no aprofitar millor aquella oportunitat. Sí, soc una arqueòloga famosa i reconeguda que ha fet grans descobertes arreu del món, però que encara no ha aconseguit tornar a trobar l'amor.

Iona 

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Gener 2024

Assumptes terrenals

La fesomia de les sis dones quedava desdibuixada enmig de la penombra creada per la flama de l'espelma. No hi havia marxa enrere. La veu tremolosa d'una d'elles ja havia deixat anar la pregunta, i ara totes es removien als seus seients, amb les mans entrellaçades sobre la taula. Sabien que si l'esperit colpejava un cop, la resposta seria sí; si ho feia dos cops, seria un no.

La veritat és que una cosa havia portat l'altra. Havien arribat a aquesta situació sense haver-ho previst, i ara estaven abocades a trobar una solució. L'origen de tot plegat començà amb la jubilació de l'anterior i amb l'arribada del nou. Com qui no vol la cosa, totes elles van començar a dedicar més hores a la parròquia, ja sigui col·laborant amb les obres de beneficència, en la litúrgia de les celebracions eucarístiques del diumenge o bé en altres menesters que anaven sorgint.

I ara, com a bones cristianes que volien ser, temien que el caràcter del seu pecat no pogués ser absolt, donat que qui havia d'intermediar per aconseguir aquesta absolució, també n'era partícip. Necessitaven assegurar-se que ell, com home de Déu, tenia prou influència sobre les decisions celestials.

Enmig del silenci, els va semblar notar una presència. La porta es va obrir lleugerament i un corrent d'aire travessà l'estança. L'espelma s'apagà, i es va sentir un toc. La resposta era un sí. Ell s'havia manifestat. La porta del paradís continuaria oberta per totes elles.

Tot seguit, els va semblar sentir unes passes familiars que s'allunyaven, però no en van fer pas cas. 

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Desembre 2023

Lectura infumable

Feia el torn de nit a la recepció de l'hotel. Qualsevol altre hauria rebutjat la feina, però al nostre protagonista li anava perfecte. A part d'estar més ben pagat que si fes el torn de dia, com que eren hores de feina força tranquil·les, podia aprofitar les estones mortes per fer el que més li agradava. Era un plaer poder llegir històries de suspens i treballar en el seu primer projecte literari.

A aquelles hores de la nit, pràcticament mai sonava el telèfon, ni hi havia feina de gestió d'arribades de nous hostes ni de baixes d'habitacions. Les incidències més habituals eren l'arribada de clients que s'havien passat una mica massa amb la beguda o mals de panxes o insomnis que atenia oferint una infusió o una mica de conversa.

Però la nit de la qual us vull parlar no fou com les altres. Aquell vespre el nostre home llegia una novel·la que no l'acabava d'enganxar. Li havia recomanat un client i no li volia fer un lleig. Mentre passava les pàgines va començar a encadenar badalls fins que acabà dormint. Durant aquella mitja hora en què es trobà en un son profund, li va aparèixer el protagonista de la història que estava escrivint enmig del somni. I just quan semblava que anava a passar alguna cosa interessant que li podria servir de desencadenant per continuar el relat, un soroll el despertà de sobte.

Aixecà el cap i veié a terra, enmig d'un toll de sang, la dona de l'habitació 216. I just quan va agafar el telèfon per avisar els serveis d'emergència veié les seves mans ensangonades. Just, havia estat l'home que compartia habitació amb ella, qui li havia deixat el llibre.

A partir d'aquella nit, va passar a escriure i a llegir de dia, això sí, com segurament haureu pogut deduir, ho feu tancat des d'una cel·la del centre penitenciari. Allà acabà la història que havia començat quan feia de recepcionista, que es va convertir en un best-seller. En canvi, el maleït llibre que el va sentenciar, resulta que havia estat una publicació que no arribà ni a un centenar d'exemplars venuts. 

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Tonalitat en do sostingut menor

Estic enfadada amb mi mateixa. Com podia haver passat tant de temps sense que me n’adonés. Sempre havia pensat que això de ser introvertida i amiga de la timidesa, em restava paraules, però em dotava de capacitat d’observació.

Però en aquest cas no ha funcionat. Ja fa cosa d’uns tres mesos que ha entrat a treballar el nou gerent de l’empresa i fins avui no m’he adonat que sempre vesteix amb pantaló fosc i camisa grisa.

El primer pensament que m’ha vingut és que potser detesta els colors, però un cop pensat millor, m’inclino a pensar que segurament el càrrec li va gran.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà 

ImModèstia

Des de dalt les vistes són molt bones. M'agrada passar-hi estones observant el meu harem. Em sento orgullós de tota la feina feta. M'ha costat hores i dedicació, però ha donat el seu fruit. L'harmonia que ha assolit el corral ha estat gràcies a les meves habilitats observadores, intel·ligència i sens dubte, les meves destacades capacitats manipuladores.

La mestressa somriu quan ens creuem aquelles mirades de complicitat. Se la veu contenta amb el resultat de tenir un galliner tan tranquil. La producció ha augmentat significativament. És llavors quan em ve al cap que tant que es parla del nostre origen, si primer fou l'ou a o la gallina, però mai es comenta el paper principal que desenvolupem nosaltres els galls.

Però últimament, hi ha una cosa que em té una mica amoïnat. El canvi és subtil, però podria ser prou significatiu. La veig canviada. Quan ve al corral, els ulls li brillen d'una forma diferent, i això no sé si això és el preludi de bones o males notícies.

Avui, s'ha presentat al galliner més aviat de l'habitual i sense que hagi tingut temps de reaccionar, m'ha agafat per les potes i m'he quedat de cap per vall. Déu meu, quina posició més denigrant. De cop he perdut tota la meva credibilitat i bona posició. I jo que pensava que era imprescindible, i es veu que sí, que sí que ho soc, però no comptava que ho fos pel rostit de festa major.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Novembre 2023

Denominació d'origen

Una de les preguntes que menys suporto és aquella que fa sovint la gent de què d'on ets. Però, tot i que sona a tòpic, m'he decidit a fer-ne quatre ratlles, ja que últimament en vaig força saturada.

Vaig néixer a Reus. Sí, fent la cosa fàcil, es pot dir que soc ganxet. Però tret dels dies que vaig estar a l'hospital, que per circumstàncies de la vida van ser forces, un cop em van donar l'alta, en vaig marxar. Vaig passar de la capital del Baix Camp a la de l'Alt Camp.

Hi ha una dita que diu Reus, París, Londres, però vaig anar molt més a prop. Casa meva va ser la capital dels calçots i dels castells, sense cap penediment per abandonar el regne del vermut. I és que no podia anar d'altra manera. Vinc d'una família que es dedicava al transport. Feien la ruta Valls-Reus. Primer amb carruatges fins que els camions els van desbancar. Per tant, fou qüestió del destí.

I ja que estem parlant d'això, us falcaré el tema de les calçotades dels restaurants de fora la zona zero. Abans de coure'ls, si us plau, talleu-ne les arrels, que si no, no es pelen bé. I un cop dit això, torno al que deia. Deu anys més tard vam deixar Valls i vam pujar un tram de la ruta del Cister i ens vam instal·lar a la Conca de Barberà, prop d'on neix el Francolí, aquell riu que fa uns anys la va fer tan grossa. Però la vida es mou i va arribar el dia en què vaig començar a anar a estudi a la bella Tàrraco per després saltar a la capital de Catalunya. La gran Barcelona. En el seu moment em va semblar prou acceptable, però ara la detesto. Una de les coses que m'irriten més d'ella és l'olor de pixums que fa. Pobres gossos, que no tenen pas la culpa de viure tan atapeïts. Realment, seria interessant saber el nombre mitjà d'animals de companyia que hi ha per quilòmetre quadrat.

Ja m'he tornat a despistar, miro de seguir el fil. Com haureu intuït, vaig fugir de la gran ciutat. Vaig establir-me al Maresme, a tocar de la mar blava i la mar blanca dels hivernacles. Zona de maduixes, pèsols i capgrossos. Però els anys passen i el costum és el costum. Camió de mudances i cap al Baix Montseny.

Això d'anar saltant com el que juga a l'oca despista molt. Hi ha gent que diu que es ciutadana del món. Però d'això, jo no en seré mai. Sempre serè una mica ganxet, un tros del meu cor serà casteller, una part de les meves arrels restaran a la terra dels carquinyolis, i estant als peus del Montseny tampoc oblidaré les platges maresmenques.

I saltant a la pregunta que iniciava el text, us confesso que a voltes dic que soc d'aquí, d'altres que soc d'allà. Fins i tot, de tant en tant, no responc.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Nanoreptes d'ARC Relats en catàlà (7)

  

Eren dos a la deriva

S'abraonà a llepar-lo. Quina sort que de cop hagués aparegut un gran gelat de xocolata dins del bot. 

 

Malnom

Ja era mala sort que tot i ser de vida l'anomenessin la llepafils. Senzillament, ella treballava de modista.

D'ofici, porter
Quan em queixava que entraven i sortien tothora em deien perepunyetes. Ha estat posar pany i canviar punyetes per sant.

D'això se'n diu ser previsora
Se'm va acudir dir-li que parlava en somnis.

Dilema
O la traïa a ella o es traïa a si mateix.

Sense segones oportunitats
El primer cop que vaig morir, vaig entendre perquè ens cremen o tanquen per sempre. L'aforament és limitat.

Coses d'abans
Passava el temps i com veia que quedaria per vestir sants, decidí casar-se amb l'única opció possible, Déu.

Cap al tard...
En veure els números relliscant cap al fons de l'esfera del rellotge, sabia que s'acostava l'horabaixa.

Antònims
Mama, mama, s'han deixat la paraula. Com és que no trobo al diccionari horaalta? Potser s'escriu horalta?

Política econòmica
La cansaladeria Puig tenia por que els comunistes guanyessin les eleccions. El partit volia prohibir lligar els gossos amb llonganisses.

Ordre d'allunyament
Quan arribà a casa, trobà la tapa de la tassa del vàter oberta.
Un filet groc li regalimà cuixa avall.

Voluntat de compensació
Fou nomenat millor neurocirurgià de l'any. Preguntat del perquè d'aquella professió, no esmentà aquell avantpassat especialista en trepanacions.

Eufemisme
L'invitaren a assistir a una sessió del club de fans del Quiro.

Tuitrelats 2023

Decidiren fer la festa d'aniversari de la iaia a la bugaderia, i escolliren el programa llarg, amb l'esperança d'estar de sort. Diuen que en cada rentada es perd un llençol.

El que més m'agradava d'ella és que feia olor de magdalena. Em delia per treure-li l'embolcall, tastar la seva dolçor, resseguir les seves formes i assaborir fins a la última molla.

Abusos
Quedà fascinada amb la feina que feien els pintors abans de pintar les parets de casa arreglant les imperfeccions i tapant les esquerdes. Dissimuladament robà una mica d'aquella pasta, va pensar que li serviria per tapar-se el seu forat. 

A ella, llegir llibres li encanta. Que ell li llegeixi cadascuna de les pigues del seu cos, l'enamora. Com de bonic és llegir i ser llegida...

XII Concurs microrelats terror biblioteca Can Mulà

Succedani
Els seus pares es van dedicar anys i panys a protegir les seves filles. No se'ls va ocórrer opció més pràctica que el cultiu de magraners, i així cada vespre podien deixar a la porta de casa un suc fresc, acabat d'esprémer.

Retroalimentació
D'aquell tros de carn morta no en sabia que fer, i el van acabar trobant, conjuntament amb el meu cadàver. Va ser una de les mosques verdes del seu cos pudent que s'escolà per la meva gola fins a arribar al fons dels meus pulmons. 

Ben endins
Escolta! Deixa'm acabar, que és de mala educació interrompre els adults, li va etzibar, mentre amb una de les seves mans buscava sota la faldilla del seu uniforme i amb l'altra subjectava els seus canells.

Tot era de color rosa, però aviat la relació es va corcar i va arribar el dia en què va témer per la seva vida. Fou llavors quan s'alegrà dels llunyans estius passats al poble i d'haver participat amb els preparatius de l'arròs amb conill del diumenge.

Remodelació

Fa anys que està jubilat, però continua matinant. Cada dia, després de passar pel quiosc a comprar el diari, s’asseu a fullejar-lo, llegeix els titulars i prova de fer-ne els sudokus. No entén per què últimament no se n’acaba de sortir, si fins no fa gaire hi tenia tanta traça.

Agraeix sortir a fora durant l’estona d’esmorzar. Al parc, mentre es menja l’entrepà, aprofita per mirar les ofertes del portal de feina on s’ha inscrit fa poc. Treballar amb el que ben aviat es convertirà amb el seu ex, es fa cada cop més difícil. Necessita marxar. Quan s’aixeca, els pardals volen de les branques ja despullades del til·ler i picotegen les molles que li han caigut a terra.

Últimament, fa cara de cansada, però continua amb aquell somriure de qui li gaudeix traient a passejar el gos. Quan paren a descansar, tot i que ell no entén pas res del que li diu, s’hi desfoga. Que no sap com se’n sortiran quan la malaltia del seu home avanci, que la xiqueta ja la torna a fer patir, que això de les separacions no porta res de bo, que pobre canalla, com patiran anant amunt i avall.

Quan surten de l’escola, passen pel parc abans d’anar a casa. Avui llegeix un conte de fades mentre el seu germà puja i baixa del tobogan un cop rere l’altre. La mare no els hi fa cas, està capficada parlant pel mòbil. Quan penja, veu com se li escapen unes llàgrimes. L’abraça fort. Li explica que a l’excursió del bosc de la setmana passada, la mestra els hi va explicar que hi vivien éssers màgics. Que no plori, que ella hi va trobar una branca especial que té poders de vareta màgica i està segura que concedeix desitjos. Se la va emportar i la té guardada a l’habitació, i quan arribin a casa poden mirar de fer-la servir.

Mentre el seu fill també juga al parc, ell fa veure que treballa amb el portàtil. Des d’on està assegut la pot observar sense que ella se n’adoni. No se’n pot estar de mirar-la.

S’està fent fosc i veig com s’acosta. Ha canviat la roba formal del despatx per esportiva. Fa fúting amb els auriculars posats. M’agradaria saber quin tipus de música li agrada. S’atura davant meu mentre fa uns estiraments. Veient-lo somrient així, crec endevinar amb qui està pensant ara mateix.

…

Avui, a primera hora, un operari de l’ajuntament m’ha fet una marca amb un esprai vermell. No he sabut que volia dir, fins que al cap d’una estona n’han vingut dos més, i han col·locat un cartell a l’entrada, on posa no sé què de remodelació. A mi i a la resta de bancs ens han descollat del terra i ens han carregat en una camioneta. Enyoraré els últims dies d’hivern que hi he passat. Sé del cert, que aquesta primavera que s’acosta, passaran coses. Llàstima que jo ja no hi seré.

Iona

Conte publicat participant a Premi Núvol de Contes 2023

Cel·lulosa

 

Al lavabo, acabada de llevar pensa que el que més li agrada de tenir la regla és olorar, olorar la compresa plena de la seva sang, ja morta. La sang que el seu cos expulsa perquè ja no és útil, la que ha perdut la brillantor i la vermellor per transformar-se en un residu, rebuig amb noms i cognoms femenins. Les rajoles blanques contrasten amb el color metàl·lic de la paperera on es van acumulant i que amb el primer descuit es transformen, esdevenen font de vida. Les molestes mosques de la fruita. Suficients per fer-se notar, però insuficients per superar el llindar que les fa plaga.

Però tot plegat ja només és nostàlgia. Si tan sols hagués sabut reconèixer la darrera. Ha fet tard. Ha perdut la ciclicitat de la fecunditat per saltar a la linealitat de l'esterilitat i del deteriorament. A partir d'ara ja no les olorarà. Fan olor d'incontinència.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Traïció

Vam demanar un assortit de peix per compartir, acompanyat d'unes copes de vi. El restaurant era a prop de l'oficina i aquell dijous, tota la plantilla vam baixar a degustar-hi unes tapes de seitons, calamarsets i bacallà a la marinera, ideal per sucar-hi pa.

Jo vaig ser el primer treballador a qui va contractar el fundador i actual cap de l'empresa, i just feia uns mesos, gràcies a l'esforç i compromís mostrat, havia aconseguit passar a ser-ne soci. Amb el temps, i gràcies a l'augment de la facturació i creixement sostingut, s'havia anat incorporant nou personal i ara érem un referent del sector.

Soparem tranquil·lament, i mentre fèiem sobretaula i esperàvem que portessin els cafès, els dos sortirem fora a fumar un cigarret. Conversàvem animadament, quan just entrà un autobús al carrer. La vorera era estreta i l'empenta l'agafà desprevingut.
Va ser fàcil. No hi va tenir res a veure cap afany per prendre el relleu de l'empresa. Jo ja havia insistit en el fet que s'havia equivocat contractant l'últim treballador. Una plantilla de tretze persones era un mal averany.

Fou el seu últim sopar. Abans de marxar, em tocà passar per caixa a pagar el compte.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La sort" Tretze Maig 2023

Morralla

Ell es va aficionar a la pesca, i ella aconseguí excel·lir en l'art d'esmocar, escatar, enfarinar, sofregir i rostir. Però atrapada enmig de cassoles i fogons, no hi havia dia que no rondinés. Que si són petits i tenen massa espina o això no tindrà gust de res. Que no veus que mai no pescaràs res amb cara i ulls, essent fill de terra ferma. Aquest coi de desfici teu no ens portarà res de bo.

Però quan es va jubilar, encara hi passava més temps. I tot i que els seus companys, sí que de tant en tant pescaven bones peces, el seu resultat sempre era mediocre. En arribar a casa, sempre s'havia de sentir el retret, de què amb els quartos que es gastava en la compra d'esquer, a la peixateria, ella hi faria molta més feina. Llavors, ell arrosava les espatlles i li somreia, sense adonar-se del que li assenyalaven les paraules d'ella.

Aquell dia, a la botiga de pesca, el dependent li van oferir l'última novetat, un tipus de cuc que resultava irresistible pels peixos. Però tot i que era car, va percebre un impuls que no aconseguí frenar. Arribar casa amb una bona pesca, sorprendria la seva dona. Expectant, va enfilar-lo a l'ham i a l'acte va notar com picaven. L'estrebada fou forta i l'agafà desprevingut. Allò només podia ser obra d'una peça molt grossa. I ell, acostumat a batallar amb peixos menuts, perdé la partida, submergit dins la foscor del fons abissal.

Ara tothom se'n fa creus que no sabés nadar. Qui havia de dir que acabaria convertit en el seu propi esquer. I a ella, ja tant li fa que siguin grans o petits, que de peixos no en vol saber res més.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La sort" Malastrugança Abril 2023

#FebrerRelata

Atenció companys! Vam tenir un bon ensurt quan els humans van començar a parlar de lo ECOLÒGIC, i pensàrem que ja no s'extingirien. Però, veient que continuen essent molt del bla, bla, bla i poca cosa més, us informo que el nostre moment ja està molt a prop.

El congrés de la societat de Biologia, convidà els millors experts en botànica, zoologia, microbiologia i guirièssers per consensuar l'abast del què és AUTÒCTON. Incapaços d'acordar el límit fins on recular el temps, proposaren l'eliminació de tal concepte.

Per colonitzar-los sense crear alarma, els investigadors buscaven fórmules que permetessin la hibridació, i així incorporar lentament i amb amor gens alienígenes en l'ESPÈCIE terrícola. No reeixiren i optaren per la via directa. Passaren el relleu a l'exèrcit.

Els de dalt impulsaven les revolucions.
Fórmula exitosa.
Ja no neixien de baix.
Perill fugit.