L'ÚLTIM SOSPIR

I va arribar l'últim hivern.

Primer va ser la boira, que començà a difuminar contorns, a aigualir colors i a retallar horitzons. La llum amortida deixava pas a la foscor i lentament es feia cada cop més difícil trobar-nos.

El fred va alentir el nostre batec i esmorteí els sons, que avançaven feixugament en aquella atmosfera tan pesada i humida. Les lletres cruixien, relliscaven amb el glaç i s'esmicolaven. El rierol quedà glaçat i la font emmudí.

Aleshores entrà el vent, glaçat, que escardà tot el que trobà. Obrí vies. Penetrà arreu, omplint racons que abans havien estat càlids i confortables, robant la vida que hi restava.

Fins que la nevada va anar sepultant, una a una, totes les paraules. Amb el sospir de l’última, aquella llengua morí per sempre. Mai se'n va saber res més. 

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Reporters

A vegades sentia que potser era massa radical, però tal com anava això del canvi climàtic, va pensar que calia passar a l'acció. No seria un canvi fàcil, però com que no era gens llepafils ni gaire primmirat amb les coses de menjar, va pensar que seria un pas endavant.

A la biblioteca no va trobar cap llibre que parlés de la cria d'aquells animals, però les xarxes n'anaven plenes, de forma que amb un parell de dies mirant vídeos, es va veure prou valent per tirar endavant el projecte.

Va condicionar l'habitació més humida i ombrívola del pis per als seus nou inquilins. Hauria de proporcionar-los aliment i assegurar que les condicions ambientals es mantinguessin constants, i només seria qüestió de temps que comencessin a reproduir-se.

El que ell no s'imaginava, és que amb el pas dels dies, començaria a agafar afecte a aquells insectes i no es veuria capaç de cruspir-se’ls. Al final, va haver d’acabar dient adeu a la seva idea de consumir una proteïna més sostenible.

Passava hores en aquella habitació parlant als escarabats, observant com menjaven, com es relacionaven i adaptant el seu espai a les noves necessitats que anaven sorgint.

Una de les peticions que li formularen fou que els alliberés d'aquell espai tancat on es trobaven confinats. I així ho va fer. Durant el dia no feien res més que dormir i descansar, però un cop arribat el vespre, els hi obria la porta de l'habitació i així podien passejar per les diferents estances del pis. Més endavant, també els va autoritzar voltar pel bloc de pisos.

Aquesta última decisió va coincidir amb un fet que va trasbalsar el veïnat. A la revista setmanal del barri, va aparèixer una nova columna signada amb pseudònim. S’hi narraven històries. En un primer moment semblaven inversemblants, però quan un començava a lligar caps, s'adonava que no podien ser res més que els secrets d'aquell de la cantonada, del de la botiga del carrer del darrere o del veí del principal.

Ell, ara recorda amb nostàlgia aquells temps. Tot plegat es va acabar quan el president de la comunitat de veïns va contractar els serveis d'una empresa de control de plagues. Els veïns de l’escala van poder deixar de patir pels seus draps bruts. 

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Comprant dessodorants

 

Quan vaig arribar hi havia dues noies comprant. La dependenta els mostrava dos desodorants ecològics, aquells que són una pedra d'alum que pots fer servir com un roll-on. Tots dos semblaven ben bé idèntics i només es diferenciaven pel fet que un d'ells estava etiquetat i l'altre no.

Del que no tenia codi de barres, ella no estava segura del preu, de forma que trucà a l'amo de la botiga per consultar-li, i va resultar que tots dos valien el mateix, com ja havíem suposat les que ens trobaven a l'altre costat del taulell.

Immediatament, vaig pensar que es decantarien pel que tenia etiqueta, ja que preu per preu, tenies la possibilitat de consultar qualsevol informació que poguessis necessitar. Però no, per sorpresa meva van escollir l'altre.

Se'm van ocórrer dos motius de la seva elecció. O bé era un intent de ser originals o potser estaven enamorades de l'estètica actual tan cool dels banys que mostren les revistes de decoració.

I vosaltres, quin haureu escollit? I per quin motiu?

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Defectuós

Potiner ha estat l'insult que més vegades m'han etzibat. Primer, van ser els que em van comprar quan encara era nou de trinca. En tot cas, en una setmana van dir prou i ja volien retornar-me a fàbrica. Però els de la garantia no van acceptar. Argumentaren que ara que les màquines som una mica humanes, és ben normal que no siguin perfectes.

La veritat és que em bellugava d'aquí cap allà, però com els llocs foscos em fan por, amb els racons no m'hi atrevia. I a ells no els va preocupar com em sentia. Em van posar a la venda en un portal de segona mà.

Des d'aquell dia que duro ben poc a les cases, però com que m'anuncien a un preu molt econòmic, tampoc estic gaires dies aturat. De totes maneres, com més temps va passant, més pànic em fa que la roda s'aturi. Si em deixen per inútil, ja no podré xafardejar i descobrir secrets de més cases i perdré el més m'agrada del meu dia a dia.

Ser un robot aspirador ja ho té això, i sé que no em seria fàcil canviar l'ofici. La meva única esperança és la gran quantitat de dades que he anat acumulant. Potser l'art del xantatge no m'aniria tan malament. Si fa no fa, ja ho diuen, tant és treballar que fer feina.

Iona

Relat participant en el VIII Concurs de Microrelats de Sa Voga

Hivern

El vent mou les fulles del lledoner del jardí. Ara són plenes de vida, però en uns mesos ja no en quedarà. Només restarà el color de la decrepitud. I el vent seguirà. Ara per arremolinar-les en un racó fosc i humit. I caragols i escarabats s'hi trobaran a gust. Ells no en saben res del que passa uns metres enllà, dins de la casa. O potser si, i fan veure que allò no va amb ells.

Totes les del carrer són més o menys blanques. La nostra, segurament podria ser de qualsevol altre color i això no canviaria res. O sí. Les coses passen i llavors tot canvia. I en canviar, fa que en passin d'altres i així segueix per sempre més. No hi ha manera de parar-ho. Però jo pensava que sí que podríem. Que tot aniria a millor. Però no, no fou així.

A la tardor queien els lledons. Són petits i tenen poca polpa, però dolços. M'agradaven. A ella també li agradaven. Abans els recollíem i ens els menjàvem.

Però els colors s'han anat perdent, com la seva vida. I ella, en un intent de fer-los aflorar per últim cop, s'ha esquinçat i ha deixat que tot brollés, fins que finalment tot s'ha apagat. D'ençà d'aquell dia que mai més ningú ha collit els lledons caiguts a terra.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

El quadern

De camí a l'oficina sol travessar el parc. Tot i que les sabates li queden un pèl polsoses, li agrada començar el dia resseguint l'enfilall de til·lers i gaudir del seu perfum, ara que estan florits.

Però des de fa poc se li ha afegit un segon motiu. La veu cada dia asseguda vora la font i no se'n pot estar de mirar-la. Vaja, pensa, dolça i delicada, el tipus de noia que mai es fixaria en un tipus com ell. I a poc a poc, va allargant la ruta, vorejant els parterres de davant dels bancs des d'on pot observar-la millor.

Li sembla veure que sobre la bossa de mà té un quadern on escriu, i això l'encurioseix molt. L'endemà, es compra un cafè per emportar-se, s'asseu en un dels bancs pròxims, i en el moment en què ell s'aixeca per no fer tard a l'editorial, es creuen la mirada i se saluden tímidament.

Segur que escriu poesia, pensa ell. No pot ser d'altra manera. I amb aquest intent d'acostament, van transcorrent les setmanes, fins que arriba el dia en què ell s'hi apropa, i just quan s'asseu al seu costat, ella tanca dissimuladament el quadern.

Ara, els agrada recordar aquells temps. Tot començà quan ella, un dia de camí a la feina, va quedar encisada en veure’l entrar en aquell edifici carretejant un tou de llibres, i a poc a poc, aconseguí fer-lo caure al seu parany.

I també riuen molt, sobretot quan recorden els preciosos versos que ell imaginava on no hi havia altra cosa escrita que una llista de la compra. 

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats maig 2024

L'escriptor

Des del dia en què el servei va utilitzar uns papers que hi havia sobre la seva taula per encendre la llar de foc, l'escriptor no va permetre mai més que entrés ningú al seu despatx. Tot i que ell destacava per ser constant en la feina, no excel·lia per les trames que creava ni era admirat pel seu estil, de forma que no es podia permetre el luxe de tornar a perdre els manuscrits fruit de tant esforç i sacrifici.
Habitualment treballava amb una revista on de tant en tant li publicaven alguns dels seus textos. Però va passar que un dia, inesperadament, un d'ells va sacsejar el món literari.

Tot començà amb una gran enrabiada. La revista no havia publicat el seu relat sencer i això era inacceptable. Però quan van començar a arribar un no parar d'elogis i finalment va ser reconegut com l'inventor de les el·lipsis i un pioner en l'escriptura de microrelats, va haver d'agrair el descuit d'aquell dissortat dia.

La tarda havia estat força calorosa i s'havia deixat oberta la finestra del seu despatx. Alguns papers havien voleiat.

Iona 

2n premi del Concurs de Microrelats 2024 organitzat per Paraules Indòmites, Comissió literària del Casal de Barri de Prosperitat.

Intencionalitats

Tot i que ell no havia estat mai de tenir-ne, aquell matí es va despertar decidit a adoptar un gos rastrejador. Ja feia anys que estava sol d'ençà del divorci i se sentia necessitat de companyia i noves distraccions.

Li agradava la rutina de treure'l a passejar. A part de fer exercici, gaudia de la interacció amb els altres propietaris de gossos i li encantava fer- se l'interessant quan li preguntaven per què havia optat per un de
rastrejador.

L'ensinistrament havia estat tot un èxit, i les recompenses en forma de llaminadures havien funcionat i l'havien motivat per excel·lir en l'art del rastreig de pubilles.

Ara seia davant la jutgessa, l'únic que se li va acudir fer per defensar-se va ser culpar el gos. Alguna cosa havia de fer. Ell sempre tenia fam i necessitava menjar molta carn per saciar-la.

Iona

Microrelat participant a la 5a edició del Concurs de Microrelats de l'Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Sabadell.

#APTIC_relats

RELAT GUANYADOR CONCURS DE MICRORELATS A TWITTER DE L'APTIC SANT JORDI 2024 

El va sorprendre trobar l'anunci "Princesa busca drac". A qui se li podia acudir posar-se a voluntat d'unes urpes? Però encuriosit, hi contactà. Ara jeu ferit a terra. Fou el cavaller que citant la bèstia, aconseguí impressionar la bella donzella. 

Iona

Viceversa

Va presentar al registre electrònic del departament de gestió d'instàncies la seva petició. Rere el text argumentatiu que acompanyava la seva sol·licitud, hi havia moltes hores de dedicació, motiu que el feia sentir especialment esperançat per obtenir una bona valoració, i així per poder ser seleccionat entre els escollits que entrarien a formar part de la primera edició del programa.

Les bases de la convocatòria contenien un detallat recull de les diferents experiències que els participants podrien escollir per gaudir i el temps de residència que donava accés a cadascuna d'elles. A més a més, els eximia de concretar el destinatari final de l'actuació, donat que aquella incertesa ajudava a potenciar la por col·lectiva que les actuacions del govern estaven estenent per tot el país.

Ara ja feia força anys que els centres penitenciaris es trobaven infrautilitzats amb moltes cel·les buides, sobretot gràcies a les últimes modificacions efectuades en el Codi Penal. I ara, ell n'ocuparia una durant el temps de residència necessari, perquè un cop ja lliure, pogués realitzar del conjunt de crims tipificats, el més greu.

I així va ser, una setmana després del seu alliberament, caigué el règim. El president del país havia estat assassinat i el nostre protagonista, amb l'objectiu d'alliberar el país i tornar-lo més democràtic, se'n va proclamar el seu natural successor.

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Abril 2024

#paraulesquecuren

RELAT GUANYADOR CONCURS DE SANT JORDI DE L'ICS "PARAULES QUE CUREN" EN MODALITAT TUITRELAT 2024 

A la sala d'espera tothom es posà neguitós en veure l'abella. Llavors, la recepcionista alçà la mirada i digué:
- Guaita, buscava les flors més boniques i les ha trobat aquí.
Aconseguí arrencar un somriure a tothom i l'abella marxà per on havia entrat.  

ALTRES TUITRELATS AMB QUE VAIG PARTICIPAR

A l'hospital la nit és feixuga. La llum dels estels queda en segon pla i la foscor obre la porta al pessimisme, la soledat i la tristesa. Però ella, amb un dolç bona nit, sempre aconsegueix regalar un bri de llum i arrencar un somriure als seus pacients.

Havia parat l'orella quan la metgessa explicà que la tosferina que ella patia també es coneixia com la tos dels cent dies. En sortir de la consulta, va insistir a la seva mare a què li ensenyés a contar fins a cent. Tenia un molt bon motiu.

Iona

Qüestió de pes

 

Havia seguit la recepta pas a pas. Ho vaig posar a coure quan el forn era ben calent i en mirar al cap d'una estona com anava la cocció, em va semblar que el pastís havia encongit. Però com que la resta va anar prou bé, que si bufar les espelmes un any més, demanar el desig, passar un parell d'hores amb bona companyia i ningú es va queixar que les porcions fossin més petites de l'habitual, no em vaig atabalar.

Al cap d'unes setmanes vam convidar uns amics a dinar a casa i vam fer unes sardines amb patates al forn. Amb l'allioli van quedar boníssimes, però vam fer just. Per disculpar-nos, vam decidir culpar el peixater, segurament s'havia descomptat.

I va ser després que amb la canalla dediquéssim una tarda a fer un bon grapat de galetes de mantega amb xocolata. I pensant que en sortiria una bona fornada, féssim curt, que ens va començar a pujar la mosca al nas.

Vam fullejar el manual d'aquell forn tan modern que feia tan poc havíem comprat i no semblava pas que féssim res malament. Resignats, acabarem fent broma. Que a veure si teníem una rata vivint dins de forn. I que si encara no estava socarrimada, ben poc li faltava.

L'endemà, en sortir a comprar, vaig decidir també passar per la botiga d'electrodomèstics a preguntar. Potser el forn pertanyia a un lot defectuós i tenia una tara de fabricació, ves a saber. I de camí, vaig entrar un moment a la farmàcia a recollir una recepta i a pesar-me.

Va ser quan vaig tirar la moneda per la ranura de la bàscula i veure la marca, que vaig lligar caps. Maleïda intel·ligència artificial. Immediatament, vam anul·lar l'encàrrec de compra de la nova nevera.

Iona 

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Març 2024

23 d'abril

 Iona

Microrelat participant en el I Concurs de Microrelats que Cerdanyola Comerç i Serveis

Escultures humanes

A l'escenari del crim, presidint l’estança, la policia sempre hi trobava el cor de la víctima, i a la paret, escrit amb sang, el nom de Miquel Àngel.

Quan atraparen l'assassí, ell es justificà proclamant-se hereu de qui va pronunciar la cèlebre frase:
"L'escultura ja era a dins del bloc de pedra, jo només havia de treure el marbre que sobrava".

Iona

Publicat "A 8 mans". Recull de vuit relats escrits pels participants del Taller de narrativa dirigit per Óscar Sotillos a la Biblioteca l'Escorxador durant l'octubre de 2023

Tocat i enfonsat

Feia molt goig amb les parets pintades d'ultramar i el taulell atapeït de caixes amb gel tan ben assortides. Generació rere generació havia estat al capdavant del negoci familiar i segur que cap d'ells hauria imaginat aquell enfilall de successos.

Fou a mesura que les autoritats sanitàries aprovaren reials decrets que el gris de l'acer inoxidable anava quedant cada cop més al descobert. Que si la prohibició de venda dels de closca per això dels microplàstics, que la dels tentacles per tenir massa colesterol, que la dels massa grans pel tema del mercuri, que la dels massa petits... Un degoteig que semblava no tenir aturador.

Alguns pensaven que l'omnipresent forta olor de peix que últimament emanava la família era deguda al fet que havien aconseguit nedar a contracorrent i havien trobat la manera d'entrar al mercat tèrbol de vendes il·legals. Però no, ells eren gent de bona mena, i per descomptat, el negoci acabà fent aigües. Així i tot, continuarien anomenant-se Cal Peix. Just, un trist motiu, masses rebuts d'aigua retornats. 

Iona

Relat participant al XIV Concurs ARC de Microrelats Febrer 2024

Desig

El pretèrit indefinit s’emprenya quan es tracta de coses interessants. Enveja terriblement el gaudi infinit del pretèrit imperfet, que al seu torn sent una fiblada de gelosia quan imagina com de plaent deu ser el present de veritat.

Ara bé, aquest present faria el que calgués per disposar d’una mica de condicional, per si de cas es decidís a posposar alguna cosa de tant en tant. Mentrestant, el futur s’ho mira de lluny i plora, com li agradaria poder tenir algun record que altre. Potser li demanarà al pretèrit indefinit. 

Iona 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Aquell rau-rau

Mentre bevia de la cantimplora pensava que això d'anar pentinant el terra amb un pinzell durant hores i hores era molt més monòton del que mai havia imaginat. Feia massa calor, però no tenia cap dret a queixar-me. Era allà per voluntat pròpia. Havia necessitat marxar, deixar lluny el moment en què vaig trobar-lo al llit amb la meva millor amiga. Agafar la primera oportunitat que se’m va presentar, em va servir per fugir. Només pagaven quatre rals i la manutenció, però aquella experiència potser em servia per fer currículum.

El sol enlluernava la sorra i em va fer dubtar si aquell reflex era un miratge fruit del cansament. Però no, era real. I just quan vaig acabar de descalçar-ho, com una furtiva, vaig amagar-ho dins la motxilla.

Ja era tard, quan per fi em vaig poder retirar a la meva cambra. Amb delicadesa vaig retirar el mocador amb què l'havia embolicat, i mentre l'acaronava entre les meves mans i em preguntava quin impuls m'havia portat a manllevar aquell objecte metàl·lic d'aspecte atrotinat i brut, em vaig espantar de debò.

No sabia si allò era veritable, semblava que la fantasia i la realitat s'havien entrellaçat. Però sí, la seva aparença era similar a la que havia vist sempre a les il·lustracions dels contes. I llavors, ell dir allò que tots sabem que havia de dir.

Ara ja han passat molts i molts anys des d'aquell dia. No sé com vaig poder ser tan impulsiva i no aprofitar millor aquella oportunitat. Sí, soc una arqueòloga famosa i reconeguda que ha fet grans descobertes arreu del món, però que encara no ha aconseguit tornar a trobar l'amor.

Iona 

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Gener 2024

Assumptes terrenals

La fesomia de les sis dones quedava desdibuixada enmig de la penombra creada per la flama de l'espelma. No hi havia marxa enrere. La veu tremolosa d'una d'elles ja havia deixat anar la pregunta, i ara totes es removien als seus seients, amb les mans entrellaçades sobre la taula. Sabien que si l'esperit colpejava un cop, la resposta seria sí; si ho feia dos cops, seria un no.

La veritat és que una cosa havia portat l'altra. Havien arribat a aquesta situació sense haver-ho previst, i ara estaven abocades a trobar una solució. L'origen de tot plegat començà amb la jubilació de l'anterior i amb l'arribada del nou. Com qui no vol la cosa, totes elles van començar a dedicar més hores a la parròquia, ja sigui col·laborant amb les obres de beneficència, en la litúrgia de les celebracions eucarístiques del diumenge o bé en altres menesters que anaven sorgint.

I ara, com a bones cristianes que volien ser, temien que el caràcter del seu pecat no pogués ser absolt, donat que qui havia d'intermediar per aconseguir aquesta absolució, també n'era partícip. Necessitaven assegurar-se que ell, com home de Déu, tenia prou influència sobre les decisions celestials.

Enmig del silenci, els va semblar notar una presència. La porta es va obrir lleugerament i un corrent d'aire travessà l'estança. L'espelma s'apagà, i es va sentir un toc. La resposta era un sí. Ell s'havia manifestat. La porta del paradís continuaria oberta per totes elles.

Tot seguit, els va semblar sentir unes passes familiars que s'allunyaven, però no en van fer pas cas. 

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Desembre 2023

Lectura infumable

Feia el torn de nit a la recepció de l'hotel. Qualsevol altre hauria rebutjat la feina, però al nostre protagonista li anava perfecte. A part d'estar més ben pagat que si fes el torn de dia, com que eren hores de feina força tranquil·les, podia aprofitar les estones mortes per fer el que més li agradava. Era un plaer poder llegir històries de suspens i treballar en el seu primer projecte literari.

A aquelles hores de la nit, pràcticament mai sonava el telèfon, ni hi havia feina de gestió d'arribades de nous hostes ni de baixes d'habitacions. Les incidències més habituals eren l'arribada de clients que s'havien passat una mica massa amb la beguda o mals de panxes o insomnis que atenia oferint una infusió o una mica de conversa.

Però la nit de la qual us vull parlar no fou com les altres. Aquell vespre el nostre home llegia una novel·la que no l'acabava d'enganxar. Li havia recomanat un client i no li volia fer un lleig. Mentre passava les pàgines va començar a encadenar badalls fins que acabà dormint. Durant aquella mitja hora en què es trobà en un son profund, li va aparèixer el protagonista de la història que estava escrivint enmig del somni. I just quan semblava que anava a passar alguna cosa interessant que li podria servir de desencadenant per continuar el relat, un soroll el despertà de sobte.

Aixecà el cap i veié a terra, enmig d'un toll de sang, la dona de l'habitació 216. I just quan va agafar el telèfon per avisar els serveis d'emergència veié les seves mans ensangonades. Just, havia estat l'home que compartia habitació amb ella, qui li havia deixat el llibre.

A partir d'aquella nit, va passar a escriure i a llegir de dia, això sí, com segurament haureu pogut deduir, ho feu tancat des d'una cel·la del centre penitenciari. Allà acabà la història que havia començat quan feia de recepcionista, que es va convertir en un best-seller. En canvi, el maleït llibre que el va sentenciar, resulta que havia estat una publicació que no arribà ni a un centenar d'exemplars venuts. 

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Tonalitat en do sostingut menor

Estic enfadada amb mi mateixa. Com podia haver passat tant de temps sense que me n’adonés. Sempre havia pensat que això de ser introvertida i amiga de la timidesa, em restava paraules, però em dotava de capacitat d’observació.

Però en aquest cas no ha funcionat. Ja fa cosa d’uns tres mesos que ha entrat a treballar el nou gerent de l’empresa i fins avui no m’he adonat que sempre vesteix amb pantaló fosc i camisa grisa.

El primer pensament que m’ha vingut és que potser detesta els colors, però un cop pensat millor, m’inclino a pensar que segurament el càrrec li va gran.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà 

ImModèstia

Des de dalt les vistes són molt bones. M'agrada passar-hi estones observant el meu harem. Em sento orgullós de tota la feina feta. M'ha costat hores i dedicació, però ha donat el seu fruit. L'harmonia que ha assolit el corral ha estat gràcies a les meves habilitats observadores, intel·ligència i sens dubte, les meves destacades capacitats manipuladores.

La mestressa somriu quan ens creuem aquelles mirades de complicitat. Se la veu contenta amb el resultat de tenir un galliner tan tranquil. La producció ha augmentat significativament. És llavors quan em ve al cap que tant que es parla del nostre origen, si primer fou l'ou a o la gallina, però mai es comenta el paper principal que desenvolupem nosaltres els galls.

Però últimament, hi ha una cosa que em té una mica amoïnat. El canvi és subtil, però podria ser prou significatiu. La veig canviada. Quan ve al corral, els ulls li brillen d'una forma diferent, i això no sé si això és el preludi de bones o males notícies.

Avui, s'ha presentat al galliner més aviat de l'habitual i sense que hagi tingut temps de reaccionar, m'ha agafat per les potes i m'he quedat de cap per vall. Déu meu, quina posició més denigrant. De cop he perdut tota la meva credibilitat i bona posició. I jo que pensava que era imprescindible, i es veu que sí, que sí que ho soc, però no comptava que ho fos pel rostit de festa major.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats Novembre 2023

Denominació d'origen

Una de les preguntes que menys suporto és aquella que fa sovint la gent de què d'on ets. Però, tot i que sona a tòpic, m'he decidit a fer-ne quatre ratlles, ja que últimament en vaig força saturada.

Vaig néixer a Reus. Sí, fent la cosa fàcil, es pot dir que soc ganxet. Però tret dels dies que vaig estar a l'hospital, que per circumstàncies de la vida van ser forces, un cop em van donar l'alta, en vaig marxar. Vaig passar de la capital del Baix Camp a la de l'Alt Camp.

Hi ha una dita que diu Reus, París, Londres, però vaig anar molt més a prop. Casa meva va ser la capital dels calçots i dels castells, sense cap penediment per abandonar el regne del vermut. I és que no podia anar d'altra manera. Vinc d'una família que es dedicava al transport. Feien la ruta Valls-Reus. Primer amb carruatges fins que els camions els van desbancar. Per tant, fou qüestió del destí.

I ja que estem parlant d'això, us falcaré el tema de les calçotades dels restaurants de fora la zona zero. Abans de coure'ls, si us plau, talleu-ne les arrels, que si no, no es pelen bé. I un cop dit això, torno al que deia. Deu anys més tard vam deixar Valls i vam pujar un tram de la ruta del Cister i ens vam instal·lar a la Conca de Barberà, prop d'on neix el Francolí, aquell riu que fa uns anys la va fer tan grossa. Però la vida es mou i va arribar el dia en què vaig començar a anar a estudi a la bella Tàrraco per després saltar a la capital de Catalunya. La gran Barcelona. En el seu moment em va semblar prou acceptable, però ara la detesto. Una de les coses que m'irriten més d'ella és l'olor de pixums que fa. Pobres gossos, que no tenen pas la culpa de viure tan atapeïts. Realment, seria interessant saber el nombre mitjà d'animals de companyia que hi ha per quilòmetre quadrat.

Ja m'he tornat a despistar, miro de seguir el fil. Com haureu intuït, vaig fugir de la gran ciutat. Vaig establir-me al Maresme, a tocar de la mar blava i la mar blanca dels hivernacles. Zona de maduixes, pèsols i capgrossos. Però els anys passen i el costum és el costum. Camió de mudances i cap al Baix Montseny.

Això d'anar saltant com el que juga a l'oca despista molt. Hi ha gent que diu que es ciutadana del món. Però d'això, jo no en seré mai. Sempre serè una mica ganxet, un tros del meu cor serà casteller, una part de les meves arrels restaran a la terra dels carquinyolis, i estant als peus del Montseny tampoc oblidaré les platges maresmenques.

I saltant a la pregunta que iniciava el text, us confesso que a voltes dic que soc d'aquí, d'altres que soc d'allà. Fins i tot, de tant en tant, no responc.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Nanoreptes d'ARC Relats en catàlà (7)

  

  

Eren dos a la deriva

S'abraonà a llepar-lo. Quina sort que de cop hagués aparegut un gran gelat de xocolata dins del bot. 

 

Malnom

Ja era mala sort que tot i ser de vida l'anomenessin la llepafils. Senzillament, ella treballava de modista.

D'ofici, porter
Quan em queixava que entraven i sortien tothora em deien perepunyetes. Ha estat posar pany i canviar punyetes per sant.

D'això se'n diu ser previsora
Se'm va acudir dir-li que parlava en somnis.

Dilema
O la traïa a ella o es traïa a si mateix.

Sense segones oportunitats
El primer cop que vaig morir, vaig entendre perquè ens cremen o tanquen per sempre. L'aforament és limitat.

Coses d'abans
Passava el temps i com veia que quedaria per vestir sants, decidí casar-se amb l'única opció possible, Déu.

Cap al tard...
En veure els números relliscant cap al fons de l'esfera del rellotge, sabia que s'acostava l'horabaixa.

Antònims
Mama, mama, s'han deixat la paraula. Com és que no trobo al diccionari horaalta? Potser s'escriu horalta?

Política econòmica
La cansaladeria Puig tenia por que els comunistes guanyessin les eleccions. El partit volia prohibir lligar els gossos amb llonganisses.

Ordre d'allunyament
Quan arribà a casa, trobà la tapa de la tassa del vàter oberta.
Un filet groc li regalimà cuixa avall.

Voluntat de compensació
Fou nomenat millor neurocirurgià de l'any. Preguntat del perquè d'aquella professió, no esmentà aquell avantpassat especialista en trepanacions.

Eufemisme
L'invitaren a assistir a una sessió del club de fans del Quiro.

Tuitrelats 2023

Decidiren fer la festa d'aniversari de la iaia a la bugaderia, i escolliren el programa llarg, amb l'esperança d'estar de sort. Diuen que en cada rentada es perd un llençol.

El que més m'agradava d'ella és que feia olor de magdalena. Em delia per treure-li l'embolcall, tastar la seva dolçor, resseguir les seves formes i assaborir fins a la última molla.

Abusos
Quedà fascinada amb la feina que feien els pintors abans de pintar les parets de casa arreglant les imperfeccions i tapant les esquerdes. Dissimuladament robà una mica d'aquella pasta, va pensar que li serviria per tapar-se el seu forat. 

A ella, llegir llibres li encanta. Que ell li llegeixi cadascuna de les pigues del seu cos, l'enamora. Com de bonic és llegir i ser llegida...

XII Concurs microrelats terror biblioteca Can Mulà

Succedani
Els seus pares es van dedicar anys i panys a protegir les seves filles. No se'ls va ocórrer opció més pràctica que el cultiu de magraners, i així cada vespre podien deixar a la porta de casa un suc fresc, acabat d'esprémer.

Retroalimentació
D'aquell tros de carn morta no en sabia que fer, i el van acabar trobant, conjuntament amb el meu cadàver. Va ser una de les mosques verdes del seu cos pudent que s'escolà per la meva gola fins a arribar al fons dels meus pulmons. 

Ben endins
Escolta! Deixa'm acabar, que és de mala educació interrompre els adults, li va etzibar, mentre amb una de les seves mans buscava sota la faldilla del seu uniforme i amb l'altra subjectava els seus canells.

Tot era de color rosa, però aviat la relació es va corcar i va arribar el dia en què va témer per la seva vida. Fou llavors quan s'alegrà dels llunyans estius passats al poble i d'haver participat amb els preparatius de l'arròs amb conill del diumenge.

Remodelació

Fa anys que està jubilat, però continua matinant. Cada dia, després de passar pel quiosc a comprar el diari, s’asseu a fullejar-lo, llegeix els titulars i prova de fer-ne els sudokus. No entén per què últimament no se n’acaba de sortir, si fins no fa gaire hi tenia tanta traça.

Agraeix sortir a fora durant l’estona d’esmorzar. Al parc, mentre es menja l’entrepà, aprofita per mirar les ofertes del portal de feina on s’ha inscrit fa poc. Treballar amb el que ben aviat es convertirà amb el seu ex, es fa cada cop més difícil. Necessita marxar. Quan s’aixeca, els pardals volen de les branques ja despullades del til·ler i picotegen les molles que li han caigut a terra.

Últimament, fa cara de cansada, però continua amb aquell somriure de qui li gaudeix traient a passejar el gos. Quan paren a descansar, tot i que ell no entén pas res del que li diu, s’hi desfoga. Que no sap com se’n sortiran quan la malaltia del seu home avanci, que la xiqueta ja la torna a fer patir, que això de les separacions no porta res de bo, que pobre canalla, com patiran anant amunt i avall.

Quan surten de l’escola, passen pel parc abans d’anar a casa. Avui llegeix un conte de fades mentre el seu germà puja i baixa del tobogan un cop rere l’altre. La mare no els hi fa cas, està capficada parlant pel mòbil. Quan penja, veu com se li escapen unes llàgrimes. L’abraça fort. Li explica que a l’excursió del bosc de la setmana passada, la mestra els hi va explicar que hi vivien éssers màgics. Que no plori, que ella hi va trobar una branca especial que té poders de vareta màgica i està segura que concedeix desitjos. Se la va emportar i la té guardada a l’habitació, i quan arribin a casa poden mirar de fer-la servir.

Mentre el seu fill també juga al parc, ell fa veure que treballa amb el portàtil. Des d’on està assegut la pot observar sense que ella se n’adoni. No se’n pot estar de mirar-la.

S’està fent fosc i veig com s’acosta. Ha canviat la roba formal del despatx per esportiva. Fa fúting amb els auriculars posats. M’agradaria saber quin tipus de música li agrada. S’atura davant meu mentre fa uns estiraments. Veient-lo somrient així, crec endevinar amb qui està pensant ara mateix.

…

Avui, a primera hora, un operari de l’ajuntament m’ha fet una marca amb un esprai vermell. No he sabut que volia dir, fins que al cap d’una estona n’han vingut dos més, i han col·locat un cartell a l’entrada, on posa no sé què de remodelació. A mi i a la resta de bancs ens han descollat del terra i ens han carregat en una camioneta. Enyoraré els últims dies d’hivern que hi he passat. Sé del cert, que aquesta primavera que s’acosta, passaran coses. Llàstima que jo ja no hi seré.

Iona

Conte publicat participant a Premi Núvol de Contes 2023

Cel·lulosa

 

Al lavabo, acabada de llevar pensa que el que més li agrada de tenir la regla és olorar, olorar la compresa plena de la seva sang, ja morta. La sang que el seu cos expulsa perquè ja no és útil, la que ha perdut la brillantor i la vermellor per transformar-se en un residu, rebuig amb noms i cognoms femenins. Les rajoles blanques contrasten amb el color metàl·lic de la paperera on es van acumulant i que amb el primer descuit es transformen, esdevenen font de vida. Les molestes mosques de la fruita. Suficients per fer-se notar, però insuficients per superar el llindar que les fa plaga.

Però tot plegat ja només és nostàlgia. Si tan sols hagués sabut reconèixer la darrera. Ha fet tard. Ha perdut la ciclicitat de la fecunditat per saltar a la linealitat de l'esterilitat i del deteriorament. A partir d'ara ja no les olorarà. Fan olor d'incontinència.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Traïció

Vam demanar un assortit de peix per compartir, acompanyat d'unes copes de vi. El restaurant era a prop de l'oficina i aquell dijous, tota la plantilla vam baixar a degustar-hi unes tapes de seitons, calamarsets i bacallà a la marinera, ideal per sucar-hi pa.

Jo vaig ser el primer treballador a qui va contractar el fundador i actual cap de l'empresa, i just feia uns mesos, gràcies a l'esforç i compromís mostrat, havia aconseguit passar a ser-ne soci. Amb el temps, i gràcies a l'augment de la facturació i creixement sostingut, s'havia anat incorporant nou personal i ara érem un referent del sector.

Soparem tranquil·lament, i mentre fèiem sobretaula i esperàvem que portessin els cafès, els dos sortirem fora a fumar un cigarret. Conversàvem animadament, quan just entrà un autobús al carrer. La vorera era estreta i l'empenta l'agafà desprevingut.
Va ser fàcil. No hi va tenir res a veure cap afany per prendre el relleu de l'empresa. Jo ja havia insistit en el fet que s'havia equivocat contractant l'últim treballador. Una plantilla de tretze persones era un mal averany.

Fou el seu últim sopar. Abans de marxar, em tocà passar per caixa a pagar el compte.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La sort" Tretze Maig 2023

Morralla

Ell es va aficionar a la pesca, i ella aconseguí excel·lir en l'art d'esmocar, escatar, enfarinar, sofregir i rostir. Però atrapada enmig de cassoles i fogons, no hi havia dia que no rondinés. Que si són petits i tenen massa espina o això no tindrà gust de res. Que no veus que mai no pescaràs res amb cara i ulls, essent fill de terra ferma. Aquest coi de desfici teu no ens portarà res de bo.

Però quan es va jubilar, encara hi passava més temps. I tot i que els seus companys, sí que de tant en tant pescaven bones peces, el seu resultat sempre era mediocre. En arribar a casa, sempre s'havia de sentir el retret, de què amb els quartos que es gastava en la compra d'esquer, a la peixateria, ella hi faria molta més feina. Llavors, ell arrosava les espatlles i li somreia, sense adonar-se del que li assenyalaven les paraules d'ella.

Aquell dia, a la botiga de pesca, el dependent li van oferir l'última novetat, un tipus de cuc que resultava irresistible pels peixos. Però tot i que era car, va percebre un impuls que no aconseguí frenar. Arribar casa amb una bona pesca, sorprendria la seva dona. Expectant, va enfilar-lo a l'ham i a l'acte va notar com picaven. L'estrebada fou forta i l'agafà desprevingut. Allò només podia ser obra d'una peça molt grossa. I ell, acostumat a batallar amb peixos menuts, perdé la partida, submergit dins la foscor del fons abissal.

Ara tothom se'n fa creus que no sabés nadar. Qui havia de dir que acabaria convertit en el seu propi esquer. I a ella, ja tant li fa que siguin grans o petits, que de peixos no en vol saber res més.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La sort" Malastrugança Abril 2023

#FebrerRelata

Atenció companys! Vam tenir un bon ensurt quan els humans van començar a parlar de lo ECOLÒGIC, i pensàrem que ja no s'extingirien. Però, veient que continuen essent molt del bla, bla, bla i poca cosa més, us informo que el nostre moment ja està molt a prop.

El congrés de la societat de Biologia, convidà els millors experts en botànica, zoologia, microbiologia i guirièssers per consensuar l'abast del què és AUTÒCTON. Incapaços d'acordar el límit fins on recular el temps, proposaren l'eliminació de tal concepte.

Per colonitzar-los sense crear alarma, els investigadors buscaven fórmules que permetessin la hibridació, i així incorporar lentament i amb amor gens alienígenes en l'ESPÈCIE terrícola. No reeixiren i optaren per la via directa. Passaren el relleu a l'exèrcit.

Els de dalt impulsaven les revolucions.
Fórmula exitosa.
Ja no neixien de baix.
Perill fugit.

#FGCrelats

Junts vam descobrir rutes meravelloses. Tu guiaves, eres la locomotora i jo em deixava portar, m'agradava viatjar. Però amb el temps la conducció es tornà ràpida i brusca, i el viatge acabà el dia en què el tren del nostre amor descarrilava.

Va asseure's davant meu. Tan mudat i nerviós, semblava que anava a una entrevista de feina. Els meus ulls no deixaven de mirar-lo. Ell se n'adonà i es posà vermell. Vaig somriure. Sempre m'ha sabut greu no haver-me atrevit a dir-li que portava la camisa mal cordada.

#LletresDeRàdio d'Ona Digital

 

El disgust que vaig tenir, quan em vaig adonar que la nova casa on havia d'anar a passar una temporada per recuperar-me, i de la que tan bé em parlaven els meus fills, era una residència d'avis. I de temporal no en tenia res.

Fou el nou escrivent encarregat de custodiar les paraules, que cansat de no acabar de trobar el seu lloc i de sentir els petits demanar ser grans i a aquests, no ser-ho tant, s'empescà la paraula "jove" per incorporar al diccionari.

El temor que sentí en trobar tots aquells ninos amputats i decapitats, no fou res comparat amb el pànic que precedí la seva mort uns anys més tard. El temps passa, els fills creixen.

PROTAGONISTES
Una poma cau.
Per poc, estaborneix l'Isaac.
Gravetat.
Pedres.
Valentes, planten cara a la gravetat.
Conxa, una tartera.
Pedres.
Aigua, butxaques, plenes.
Rendició.

#RelatsTMB2023

TUITRELAT GUANYADOR EDICIÓ 2023

Avui, a la classe de matemàtiques, es veu que l'he feta bona quan en preguntar-me pel significat de Paral·lel, he respost que és el punt d'encontre entre dues línies. A més, tothom ha rigut quan he afegit allò dels colors verd i lila.

ALTRES TUITRELATS AMB QUE VAIG PARTICIPAR

Mercè Rodoreda
Com eren d'efímeres les flors. Com de ràpid es fonia la seva bellesa. Eren fugisseres com el pas dels vagons i l'anar i venir dels viatgers. Tot s'esdevenia amb el pas de les estacions.

No era decorós, però no vaig frenar-ho. En pocs segons, el vagó sencer flairava i tothom començà a escrutar al seu voltant, fins que les mirades se centraren en l'avi del meu davant. Tot i que no era el meu destí, vaig baixar a la següent parada.

Hivern...
Els vagons s'endinsen en el túnel fosc destí a l'animació de l'andana. S'obren les portes i en omplir-se de vida, puja la temperatura i arriba la xafogor. Finalment, de camí cap al nostre destí, somniem amb nostàlgia.

Concurs
Durant la primavera, entrava per la primera porta i tot passejant, viatjava al llarg del tren, esmunyint-se entre la gent i travessant vagons fins a arribar al final. Era la font d'inspiració pels seus relats.

A hora punta
L'Hercule Poirot va tenir una gran sort que l'Agatha Chistrie hagués situat la novel·la a l'Orient exprés i no al metro de Barcelona. A hores d'ara, encara estaria ben enfeinat.

Estació d'enllaç
Fruit d'un malentès les línies de metro començaren a discutir. Que si tinc l'estació més bonica, que si soc la més llarga. I així haurien seguit si de cop, no s'haguessin adonat d'allò que les feia poderoses, allò que compartien. 

Iona

La noia de la botiga 24 hores

 

Ha estat la proposta del club de lectura d'aquest mes d'abril. L'autora ens explica com la Keiko, la protagonista del llibre, pressionada pel seu entorn, renuncia al que configura el seu dia a dia, i les conseqüències que això li comporta. Una interessant mirada crítica de la societat, que ens empeny a l'homogeneïtzació i les dificultats i la falta d'encaix que comporta voler mantenir la nostra singularitat.

A mesura que la lectura avançava, he anat empatitzant amb la protagonista, amb el que també se m'ha evidenciat la pressió social que m'empeny cap a aquesta mal anomenada normalitat.

Publicat per Editorial Empúries, escrit per Sayara Mukata i traduït per Albert Nolla.

Nou mot que hi he descobert: Onigiris.

Iona

Bon dia, qui és l'últim?

Vaig darrere teu. I tant. No sé si l'estaven buscant o s'hi ha quedat de rebot. Se la veu molt guapa. L'embaràs li està provant. Ja fa bona panxa. No li veig rodona. Més aviat punxeguda. Diuen que és senyal que serà un nen. Es veu que la inflor dels peus la porta pel camí de l'amargura. Sí, ja li queda poc. Crec que en un parell de setmanes surt de comptes.

Pensava que no hi hauria cua, però tinc la nevera buida. Em quedo igualment. Ah! Fa uns dies la vaig veure amb el cotxet. La nena ja li té tres mesos. Sí, notícies fresques. M'han comentat que torna a estar en estat. Això de la quarantena, el seu home ni cas. Han anat per feina. Segur que busquen el nen. Sí, voldran la parelleta.

Tu deus ser l'última. Ai nena! Sí, i tant, el marit sol amb tanta dona a casa, no sé pas com ho suporta. L'altre dia la vaig trobar passejant amb les dues petites. La vaig felicitar. Torna a estar embarassada. A veure si la tercera és la bona, em va dir amb veu cansada. Volen un noi. Sí, els sogres collen. Que segueixi al capdavant del negoci familiar. Estan ben bé fets a l'antiga. No m'agradaria pas estar a la seva pell.

Ei! També n'estic al cas. Es veu que porta un nen. Sí, el metge els hi ha confirmat. Tothom els felicita. Alleujada, segur que està. Però fa dies que no la veig. He sentit dir que aquest últim mes ha de fer repòs.

Vas rere meu. Saps la notícia? Si, vaja. Diuen que el part es presentava complicat i al final no va anar bé. Que va perdre molta sang. Pobrissona, no se n'ha sortit. Estan desolats. Quin greu. Ja ho pots ben dir. Al final, tenen l'hereu tan esperat, però a quin preu. Ben bé la fortuna els ha arribat ben enverinada.

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" La fortuna Març 2023

Visc, i visc, i visc

 

Ha estat la proposta del club de lectura d'aquest mes de març. L'autora, que també n'és la protagonista, hi relata disset episodis on la seva vida va córrer perill.

La seva lectura interpel·la el lector. Et convida a ser conscient de la nostra vulnerabilitat i a mirar enrere per buscar moments on la mateixa mort o la dels que estimem s'haig acostat massa. I a qüestionar-nos quanta prudència necessitem per tirar endavant, i si aquesta, ens retalla vida o realment ens en dona.

Llibre ple de vida i fàcil de llegir. Publicat per L'altra editorial, escrit per Maggie O'Farrel i traduït per Marc Rubió.

Iona

Enmig de pots de laca i revistes del cor

Quan va acabar l'escola, la van posar d'aprenenta de perruquera. Deien que feia per ella, i bona raó van tenir. Ben ràpid va passar de ser la noia dels encàrrecs, fer anar l'escombra amunt i avall i rentar caps, fins a dominar l'art de les estisores.

Però quan per fi va agafar una perruqueria que es traspassava, pensant que el camí seria fàcil, s'adonà que els compliments i les propines rebudes fins aleshores no eren cap garantia d'èxit. Aconseguir una clientela fixa i fer-se un nom, tan jove com era, resultava complicat. I durant anys, el negoci va anar resistint, fins que un bon matí, mentre s'arreglava davant del mirall de casa, va tenir una bona pensada.

De la remodelació de la perruqueria tothom en va fer safareig. Que si era massa moderna, massa extravagant, però la veritat és que a poc a poc el volum de feina va anar augmentant, fins al punt que va haver d'agafar dues ajudantes.

Però sabeu? No fou qüestió de sort que un cop acabades de pentinar, elles es miressin al mirall, es trobessin esplèndides i somriguessin. El responsable de fidelitzar les clientes fou el seu marit, i no malpenseu pas. Era un brillant cristaller, molt bo en el seu ofici i excel·lent coneixedor dels trucs i efectes que es poden aconseguir amb els miralls.  

Iona

Relat participant al XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" El mirall Febrer 2023

"Venite ad me et ego dabo vobis omnia bona"

Un dels records que tinc de ca la iaia són les figures que tenia al bufet del menjador. Recordo bé la de Santa Rita, tota ella blanca i negre, i la d'un Sant Crist, que feia por de veure. Per això se'm va escapar un somriure, quan una alumna va presentar-se a fer l'examen amb un Sant Pancraç.

La meva àvia me l'ha regalat. Diu que em portarà sort. Abans el tenia a la botiga, però com que s'ha jubilat, ja no el necessita. Diu que ara em fa més falta a mi. Si molesta el guardo, però si puc tenir-lo, millor.

Tot i que es va fer estrany tenir aquella figura sobre el pupitre, no vaig ser capaç de negar-m'hi. Això sí, el primer a corregir va ser el seu. O havia estudiat molt o realment la figureta funcionava, perquè va treure la millor nota de la classe.

En repartir els exàmens ja corregits, vaig aprofitar per explicar una mica d'història i creences sobre Sant Pancraç, tot i que no tenien res a veure amb el tema de física i química que havíem de començar. Fet del qual em vaig penedir. Perquè en següent examen, mitja classe va demanar fer-lo amb la figureta sobre la taula. Volem sort, deien.

Aquesta història dels sants s'ha acabat avui quan avui m'ha cridat la cap d'estudis al seu despatx. A part de recordar-me que treballem en un centre laic, m'ha retret que fos tan confiada. En realitat, l'únic responsable de les altes notes de l’assignatura, havia estat el llibret que porta el Sant a la mà, ideal per encabir-hi unes quantes fórmules. 

Iona

Microrelat finalista XIII Concurs ARC de Microrelats "La Sort" L'amulet. Gener 2023

La venedora d'ous

Lectura que mai hauria escollit, però que gràcies al club de lectura he pogut gaudir. Senzilla i tendre, ens explica la història d'una dona, i de com les circumstàncies i decisions que pren transformen la seva vida.

Llibre curt i fàcil de llegir. D'edicions la Magrana, escrit per Linda D. Cirino i traduït per Rosa Maria Calonge i Fontcuberta.

Iona

La trena

Un llibre sempre és un bon regal. En aquest cas, m'ha enamorat i ha resultat un preciós present d'aniversari. Ens explica la història de tres dones de diferents indrets del món. I a mesura que la trama avança, ens descobreix les seves lluites, que acabaran compartint l'element que dona títol al llibre.

D'edicions Salamandra, escrit per Laetitia Colombani i traduït per Anna Casassas.

Iona