De sobte, vaig tenir la sensació de voler existir de veritat. I, com si fos un gest natural, vaig fer un moviment que s'assemblava a néixer. Va ser una sensació estranya, però intensa. Després, seguint els sons difusos que omplien l'aire, vaig començar a avançar, lentament, per un passadís que semblava interminable. Mentre caminava, mirava a banda i banda, intentant imaginar la vida que feien els habitants d'aquells espais. Què en sabria jo d’ells? Què era jo en aquell món tan gran?
A mesura que els meus passos ressonaven sobre el terra fred, projectava, en el meu cap, com seria la meva vida en aquell nou indret, com hi encaixaria. El pensament m'envoltava com una llum tènue, i de cop vaig sentir que havia tingut sort. Si tot això hagués passat en un dels pisos moderns d'avui en dia, on no hi ha passadís, m’hauria trobat directament al menjador sense temps per preparar-me, però no era el cas.
Després de caminar, a final del passadís vaig trobar-me amb una família que semblà sorpresa en veure’m. Els seus rostres mostraren desconcert, però abans que pogués explicar les meves intencions, un d'ells es va aixecar de la seva cadira, va fer un pas ràpid cap a mi i...
Plaf!
Tot va passar tan de pressa que ni tan sols vaig poder reaccionar. La sola de la sabatilla va impactar contra mi, i la meva existència va acabar en un instant.
Vist el resultat, hauria estat més segur continuar sent un projecte i seguir com un trist ou de panerola esperant una millor oportunitat, en lloc d'acabar com un pestilent cadàver.
L’únic que em queda és la satisfacció de la taca vermella que vaig deixar en aquella preciosa catifa, un record tangible del meu breu i inútil pas pel món.
Iona
Audio del relat a Audiorelats.com
