Espero distreta. El semàfor està vermell.
Fins que la veig. A l’altra vorera, una nena em crida l’atenció. Els
mitjons vermells calats, el vestit de tirants de quadrets, un parell de
polseres de plàstic desgastades, també vermelles. Cabells curts, perquè
creixi fort. I res d’arracades, això ja ho decidirà quan sigui gran.
Soc jo. No en tinc cap dubte.
El cor em fa un bot. Somric, per dissimular el desconcert. Ella, tímida,
em torna el somriure mentre s’arrapa a la mà d’una dona gran que té al
costat. La miro millor. Hi ha alguna cosa en ella… Un gest, una mirada.
M’és familiar, però no aconsegueixo situar-la.
Què hi faig, de petita, amb ella?
La dona aixeca la mà per aturar un taxi i llavors ho veig. El braçalet.
Em miro el canell. És el mateix. El que em va regalar el meu marit quan ens vam prometre.
Ella em mira, i aquesta vegada el seu somriure és ple, càlid. El semàfor
es posa verd. Faig un pas endavant. El taxi s’atura. Elles hi pugen i,
abans que la porta es tanqui, em diuen adeu amb la mà.
Quan arribo a l’altra banda del carrer, el cotxe ja ha desaparegut.
Mitja hora més tard, estic estirada a la llitera del ginecòleg.
El so m’envolta, m’embolcalla. Un batec, nítid, constant. El batec del meu fill. O potser de la meva filla.
Ja no em cal mirar enrere ni endavant.
En aquest moment, soc immensament feliç.
