Un forat a la butxaca

A vegades, no sabem ben bé perquè el nostre cervell recorda flaixos passats amb tot detall, tot i ser moments realment poc destacables, que fins i tot podríem considerar banals.

Aquí en teniu un.

Era un dia laborable d'estiu al migdia. A aquella hora no hi havia gairebé ningú pel carrer, i amb la meva mare ens dirigíem a dinar al restaurant que hi havia a prop de casa.

Jo era una nena i d'aquells dies recordo que per la televisió del restaurant feien els dibuixos animats del mundial de futbol del 1982 protagonitzats pel "Narajito", que al menú del dia, a l'hamburguesa l'anomenaven bistec rus, que en aquell moment em va semblar un nom molt exòtic i que, tal com va explicar-me la filla dels amos de l'establiment, si et volies posar malalta per no anar a escola, podies aconseguir-ho menjant molt de formatge.

Però el record principal que em transporta a aquell moment és el que em va contar la mare mentre anàvem a dinar. Aquell dia no havia agafat moneder com era habitual en ella, sinó que amb les preses s'havia guardat alguns diners del calaix fet durant el matí, a la butxaca dels texans. I tot caminant, mentre burxava dins les butxaques per mirar si realment portava prou quartos per pagar els dos menús, em va dir que el dia de demà, mai goses posar els diners als texans, que allà sempre es perdien.

Em vaig passar anys imaginant com s'hi feien forats i com les monedes o bitllets s'hi podien escolar, i encara ara, quan guardo la moneda del carro de la compra a la butxaca dels texans, penso en la mare en aquell calorós migdia d'estiu. 

 

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Atenció als últims viatgers...

Mentre esperava en aquell aeroport llunyà, aguaitant que anunciessin la porta d'embarcament, m'entretingué observant la gent que anava amunt i avall amb el seu equipatge. Algú em podria titllar de cotilla, però el que passava era que buscava patrons. Durant el viatge m'havia pujat la mosca al nas. Com podia ser que endevinessin tan fàcilment la meva procedència, sense tan sols sentir-me parlar?

Però per molt que m'hi esforcés, no em veia pas en cort d'endevinar per res els llocs d'origen de tots aquells viatgers. Suposo que és falta de pràctica. Però com que l'aeroport es trobava en un país àrab, em vaig poder entretenir a distingir els diferents tipus de mocadors i robes que vestien les noies i dones musulmanes que traginaven amunt i avall les seves maletes. 

Una de les coses que més em va cridar l'atenció és com moltes d'elles embelleixen la cara i els peus, els petits trams de cos que ensenyen, o porten orgulloses complements com ulleres de sol i bosses de mà boniques, en canvi, la resta de cos, embolcallat amb les llargues túniques, amagat de les mirades, no se'l solen cuidar. La majoria tenien sobrepès o obesitat.

Això fa pensar, que a part l'impacte social que té aquesta forma de vestir, també té importants implicacions respecte a la salut, com les malalties relacionades amb l'excés de pes. Però també, privada la seva pell del sol, molt fàcilment poden tenir mancança de vitamina D, el qual els pot comportar problemes més severs d'osteoporosi.

En fi, ara que per xarxes socials se'n parla tant de la forma de vestir de la religió musulmana, tenia ganes de compartir aquest punt de vista.

Bon estiu!   

Iona

Tons i semitons

Al Mi no li agradava tenir el Fa tan a prop d'ell. Se sentia incòmode. En canvi, no tenia res en contra del Re. Ell sí que sabia mantenir les distàncies.

Un dia aparegueren els sostinguts i el Mi proposà al Fa que n'agafés un. Per sorpresa pel Mi, ell acceptà. Però l'alliberació fou momentània. El que ell no havia calculat, era que el Re també descobrís els sostinguts i faltat de companyia com estava, decidís adoptar-ne un.

A la fi. Tot tan diferent, però tan igual.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Instantànies

L'àlbum de fotografies era el testimoni dels diferents reptes que es van anar succeint els primers anys de vida. El pas del biberó a les farinetes, l'adéu als bolquers, els primers passos, aprendre a punxar el menjar amb forquilla o a fer-se la llaçada de les sabates. I d'altres que s'escapen de la màquina de fotografiar com el primer "mama" que va dir.

Ara s'adona que tots foren reptes efímers, en veure com l'autonomia se li està escapant. Hi ha dies que ja no aconsegueix encertar la cullera dins la boca i el regalim que rellisca taca aquella peça de roba tan horrorosa amb què l'han vestit i ja s'ha oblidat del renec que sempre engegava quan s'emprenyava.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Malus

Tot i no haver tingut mai desig de notorietat, la vida m'ha portat per escenaris que no m'han permès passar desapercebuda. Com quan una fletxa em malferí el cor, quasi estaborneixo un important personatge o quan vaig ser utilitzada per emmetzinar una preciosa donzella. En els meus inicis, fins i tot van acusar-me de ser l'origen de tots els mals.

Iona

 

Microrelat finalista del mes de maig de la XI edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca" organtizat per la Biblioteca Esteve Paluzie

Acaballes

Els escarabats han aconseguit fer-se els amos del món. Només ha estat qüestió d'organitzar-se, donat que els inútils dels humans els ho han posat prou fàcil. Aquesta societat consumista que han creat, en què lo important és consumir, sense preveure de forma seriosa com reaprofitar els materials, ha aconseguit difuminar al llarg i ample de la terra tots aquells tresors que han anat extraient de les entranyes de la terra, transformant els laberints subterranis en deserts.

Ells que mai han estat valorats ni estimats, gràcies als seus coneixements d'aprofitament, han creat els seus mons propis, guardant, classificant i reaprofitant tot allò que l'Homo sapiens ha deixat perdre.

Ara, a la terra hi regna el color negre i les formes rodones estan de moda. En Frank ho va mig preveure, tot i que el final d'aquella història kafkiana, no ha estat ben bé la mateixa.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Jo

Una de les taques menys gratificants de la meva feina, com a responsable de recursos humans de l'empresa on treballo, sempre ha estat la d'organització dels torns de vacances del personal.

Tenint en compte que l'any té tres-cents seixanta-cinc dies repartits en dotze mesos, increïblement pràcticament tothom vol fer-les durant el mes d'agost,. Les justificacions són variades, la majoria d'elles poc elaborades.

Que si el mes d'agost no hi ha casals d'estiu, tot i que tots sabem, que garrepa com és, sempre deixa els fills amb els avis. Que si la meva parella les fa a l'agost obligatòriament i llavors no les podrem fer junts, quan just fa uns mesos que s'acaba de separar. Que estic en un programa d'intercanvi de cases per vacances i només m'arriben sol·licituds pel mes d'agost. Que m'ha tocat un viatge en un concurs i només es pot gaudir durant aquest mes. O el que com soc la més veterana del departament, això em dona dret a escollir.

Per aquest motiu, vaig prendre la dedició de deshumanitzar aquesta decisió i ara ningú pot escollir quan fer-les. S'adjudiquen per torns rotatius.

Però quan dic ningú, no és cert del tot. Hi ha qui fa les vacances quan li dona la gana. A què no endevineu qui és?

Iona

Relat participant al Repte Clàssic DCCXVI: Les millors vacances, de l'ARCrelatsencatalà

 

Tentacles humans

Quan hi ha temporal, és habitual que ens arribin andròmines de tota mena. Això ens porta força feina, però gaudim molt examinant-les, classificant-les i imaginant per què deuen servir, i amb el temps, ens hem anat especialitzant segons els nostres interessos. A mi m'atrau tot allò que conté textos, i a còpia de passar-hi hores, he après a diferenciar els diferents alfabets i ja domino cinc idiomes.

Però el que avui ens ha portat el mar ha trasbalsat la nostra comunitat. Ha arribat un document que es refereix a nosaltres i diu no sé què de "a la romana". Alguns pensen que es deu tractar de parents llunyans que volen contactar amb nosaltres, i d'altres que és un senyal del destí que ens espera.

Jo crec que sigui una cosa o l'altra, cap de les dues són una bona notícia per a nosaltres.

Iona

Microrelat guanyador del mes d'abril de la XI edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca" organtizat per la Biblioteca Esteve Paluzie

A Cândido Godói

Després de tants dies de convivència amb els meus companys en un espai tan reduït, ja els tenia a tots clissats.

Un gruix important, dedicaven les hores a vagar i a matar el temps, sense que se'ls hi pogués endevinar cap objectiu concret. Els vaig anomenar els inofensius. Després, hi havia els que es veia clar que sabien al que anaven, però als pobres, els faltava aptitud, i que per molt que s'hi esforcessin, segurament no tindrien cap possibilitat d'èxit. I finalment, hi havia els que vaig etiquetar com perillosos, que a diferència dels anteriors, sí que eren ben capaços.

Els d'aquest tercer grup ens controlàvem els uns als altres. Ens miràvem de reüll mentre executàvem les rutines que teníem planificades tant al detall. Un intens treball físic que incorporava tant entrenament de resistència com de velocitat, combinat sempre que era possible, amb exercicis d'orientació.

I el dia menys pensat, sense previ avís, començà la cursa. Des de bon principi vaig posar-me líder i deixava enrere els meus competidors mentre m'apropava a gran velocitat a la meta. Però quan faltava poc per arribar, vaig adonar-me que en lloc d'un objectiu, n'hi havia dos. Aquest instant d'indecisió i dubte, va ser aprofitat pels dos companys que anaven rere meu, i van arrabassar-me el primer lloc.

Va materialitzar-se el gran fracàs de la meva vida. Nou mesos més tard, a la sala de parts d'un hospital comarcal del país, hi naixien dos bessons.

Iona

 

Relat participant al XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla" El Líder Maig 2022

Conservació en fred

Quan anunciaren el tall de llum per a l’endemà, li agafà un atac de pànic. La temperatura del congelador pujaria sense aturador i ara mateix no es veia capaç de trobar cap més alternativa que la de presentar-se a comissaria.

Iona

 

1r premi categoria microrelat Micro Jocs Florals Santa Jordina Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu

C

Tot i que encara era dimarts i el cap de setmana quedava lluny, qualsevol que l'hagués vist hauria pensat que ja era divendres. Aquell dia, mentre treballava al laboratori, va cantussejar totes les cançons que sonaren a la ràdio. Se'l veia content, però també poc concentrat en la feina. Recordo quan va abocar el reactiu sobre la llibreta on havia escrit els resultats. Sort que té el bon costum d'utilitzar-me per escriure. Si ho hagués fet amb bolígraf, els càlculs haurien quedat il·legibles i hauria perdut hores de treball.

...

Ja havia acabat la paciència d’estar tancat dins d’aquella caixa, quan aquell vespre en vaig poder sortir. Un cop fora, el primer que vaig veure van ser uns ulls que gairebé brillaven tant com jo. Llavors, ell es va treure un paper de la butxaca, va llegir a la seva promesa els versos que hi havia escrit, i em va agafar amb delicadesa per declarar-s'hi.

...

Després d'estar uns dies com a gat i gos, per veure qui era més imprescindible, finalment hem fet les paus. És el que té ser un element de la taula periòdica anomenat carboni, que tant podem formar part d'un preciós diamant d’anell de compromís, com ser el grafit del llapis que en sap tant de càlculs científics com de paraules d'amor.

Iona

Relat participant al XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla"  L'imprescindible, abril 2022

Ella

Les tardes d'estiu, quan el sol gira i deixa d'escalfar el portal de casa, ella treu la cadira de fòrmica fora al carrer, per prendre la fresca. Jo la segueixo, tot frisant el moment en què seu, per saltar sobre la seva falda i escarxofar-m'hi i gaudir de les seves carícies. Mentrestant, anem veient com la gent entra i surt del bar del casal de la vorera d'enfront.

Als matins faig la meva, passejant-me d'aquí cap allà. Com els veïns no es fixen gaire en els gats, aprofito per fer el tafaner, escoltar converses, i quan enxampo algú parlant de la meva mestressa, espio el que en diuen. I així, és com he anat descobrint un fotimer de coses d'ella.

Que a casa seva eren gent de quartos. Que havia estat filla única. Que com és, que sent un bon partit, va quedar per vestir sants. I moltes altres xafarderies, algunes lletges d'explicar, que m'han fet entendre les tardes.

Els homes entren al casal a jugar al dòmino. Entre partida i partida sempre hi ha qui surt a fer un cigarret. Ella, asseguda mig eixarrancada, mig de gairell, vestida amb una bata ben desgastada i amb mi a la falda, va movent-se suaument sobre la vora de la cadira, mentre mira endavant.

Iona

Relat participant al XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla"  L'extravagant, març 2022

Buscant els braços de Morfeu

Aviat acabaria el termini de presentació dels relats i encara no tenia res que valgués la pena, així que vaig posar-me a navegar per internet per mirar si ensopegava amb alguna pàgina inspiradora.

Fent cerques, vaig trobar un article interessant on explicava les fases del son. Em va cridar l'atenció conèixer que dormim en cicles de noranta minuts i que si ens despertem just quan s'acaben, som capaços de recordar els que hem somniat.

Jo mai he recordat els somnis, però vaig pensar que si ho aconseguia, hauria descobert una font inesgotable d'idees per escriure.

I així va ser com em vaig organitzar. Amb llibreta i llapis a la tauleta de nit. Anar a dormir sempre cap a les onze de la nit i programar les alarmes del despertador perquè sonessin cada hora i mitja, just el moment clau per poder anotar quatre paraules clau del somni, i després continuar dormint.

Però res va anar com esperava, tot i que els que m'esteu llegint segurament ja ho sabíeu abans que us ho expliqués.

Era molt agosarat pensar que seria capaç d'adormir-me a l'hora planificada i que després de sonar el despertador, podria tornar a agafar el son fàcilment. Tanmateix, el que més em va trastornar, va ser, que els pocs cops que en què la planificació va funcionar, no vaig aconseguir recordar cap somni.

Potser el problema no era la meva incapacitat per recordar somnis. Senzillament, era una somiatruites que no sabia somiar de debò.

Iona

Relat participant al XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla"  El somiador, febrer 2022

Mudats per l'ocasió

Just acabada de llicenciar, vaig centrar la meva vida en la recerca de feina. Van ser hores de navegar per portals de feina buscant ofertes laborals i d'enviar desenes de currículums, tots ells desitjosos de no ser llençats directament a la paperera.

I avui, tot i la llunyania d'aquella època, soc incapaç de treure'm del cap una de les entrevistes a les quals vaig anar. L'empresa havia presentat uns resultats excepcionalment bons, motivats per la situació extraordinària viscuda al país, tanmateix, just feia uns mesos, s'havia invertit la tendència. Van preguntar-me sobre quines polítiques proposaria implantar per frenar l'actual descens de beneficis, ara que tot havia tornat la normalitat.

Vaig suggerir tirar endavant estratègies d'economia circular, ara tan de moda amb la situació d'emergència climàtica, mitjançant la reutilització de materials i la comercialització de recursos, que fins aquell moment es malbarataven. Però, tot i que van semblar satisfets amb la meva exposició, no vaig saber-ne mai més res.

I just avui, és portada a tots els diaris. L'èxit de la xarxa de botigues de roba de luxe de segona mà, ha estat el que els ha posat al descobert, i ha permès destapar la mala praxi de la corporació de reaprofitament de fèretres i l'escabrós protocol de desvestir els cadàvers abans de la seva incineració.

Iona

Relat finalista del XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla" El treballador, gener 2022

Audio del microrelat emés per Punt 7 Ràdio Sant Celoni

Sobrer

Tot i que tinc un paper essencial i el repte pel que he estat dissenyat, l'aconsegueixo amb molta facilitat, sempre passo a un segon pla i mai aconsegueixo ser el centre d'interès. Només, els més llaminers, un cop han menjat la magdalena i es queden amb ganes de més, m'escuren abans de llençar-me a la brossa.

I aquesta és la trista vida d'un motlle de paper de magdalena, que espera que algú innovi i em redissenyi per esdevenir irresistible.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Coses del Nadal

No m'agraden les històries que parlen de desgràcia, però quan a un li arriba la tristesa, li suposa un alleujament poder explicar-la. I això és el que penso fer. Si no us ve de gust seguir llegint, ho entendré, ara que arriba Nadal, el que molts voleu és esbandir penes i passar-ho bé.

Fa anys, tenia una bona vida. Era una successió de temporades tranquil·les amb altres mogudes. Tot i que tot plegat era molt previsible, saber en tot moment el que m'esperava, em feia sentir còmode. Durant l'etapa calmada em sentia com un os hivernant, i l'aprofitava per gaudir del descans i la pau. Llavors, d'un dia per l'altre tot canviava i entrava en acció, reprenent les rutines que havien quedat suspeses, per a poc a poc, anar-me preparant per al dia de la posada en escena.

Avui dia alguns denuncien el maltractament que sofrim i d'altres ens canvien el gènere, però si us dic que tot això em semblen bajanades comparat amb el que ara és la meva vida, m'entendreu. Que pot ser pitjor que ser abandonat en un soterrani, que ja ningú t'ofereixi mandarines i que el dia de Nadal no et facin cagar, perquè la canalla ja s'ha fet gran.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Temps

Ell se sentia orgullós de com havia aconseguit perfeccionar l'art de matar. Potser ara espereu que us parli sobre el procés que seguia per escollir les seves víctimes, el grau de patiment que els hi regalava, com s'ho feia per passar desapercebut i no deixar cap rastre que el delatés o com aconseguia frenar l'impuls narcisista que aflorava dins seu després de cada homicidi.Però no us sorprengueu, si us explico que a ell no li agradava pas gens, això de la sang i fetge. El que realment havia aconseguit perfeccionar amb el temps, fou l'art de matar el temps.

Iona

Publicat a ARCrelatsencatalà

Amateur

Les carabasses col·leccionades en educació física durant l'etapa escolar, confirmaven la meva pocatraça en aquesta competència. Fins i tot, molts malsons d'infància i joventut, tingueren a veure amb quilomètriques pistes d'atletisme i estrafolàries pilotes de bàdminton.

Però ara, ja no em valien excuses. El sobrepès i el colesterol, feren que la recomanació del metge passés a ser una obligació. Tocava fer una mica d'exercici.

Tant família com amics, em pressionaren perquè fes cas. I jo, per fingir interès, però amb l’objectiu d'allunyar al màxim el moment d’iniciar-me, vaig començar elaborant una exhaustiva llista de pràctiques esportives, per després poder anar descartant i trobar possibles candidates.

Finalment, només hi quedà un nom. El resultat em va satisfer, no hi veia risc de lesions, intuïa que no em caldria entrenador i podria practicar-ho tranquil·lament a la sala d’estar. Però va ser comunicar-ho a casa i quedar ben retratat. L’elecció havia estat fruit de la meva ignorància en temes esportius.

Però això sí, mai ningú em podrà robar l'emoció que vaig sentir el primer cop que vaig llegir el nom d'aquest esport. Jo pensant que derivava de la paraula cultura, i es veu que el culturisme no hi té res a veure.

Iona

Relat participant al XII Concurs ARC de Microrelats "La Colla"  L'esportista, desembre 2021

Però és que el dia no donava treva a la nit

Vaig decorar el sostre de l'habitació amb adhesius brillants amb forma d'estels. Quan em ficava al llit, m'entretenia mirant-les, traçant línies imaginàries i unint-les formant constel·lacions. Però la seva fosforescència sempre s'acabava esgotant, i les ombres sempre acabaven donant pas a la foscor de la nit.

Sempre el mateix. Una mena de bola. Jo sobre ella. No una bola qualsevol. Una bola que a poc a poc es fa petita. Jo sobre ella. Jo mirant-me els peus. Jo veient-me els peus cada cop més grans. Jo veient la bola cada cop més petita. Jo sobre ella. Jo veient com els peus ja no hi caben. I caic, i xisclo, i em desperto.

Em deien, tranquil·la, aquests malsons ja marxaran. Ja veuràs. Pensa en coses boniques.

Van passar els anys, els estels perderen brillantor, s'anaren desenganxant, vaig créixer, vaig abraçar nous horitzons. Potser un dia podré deixar definitivament enrere el malson dels abusos dels quals va ser víctima la nena que un dia vaig ser.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà

Placa bacteriana

Tot i no haver passat res d'especial, aquell dimecres em sentia especialment cansat i a l'hora d'anar a dormir, em va fer mandra rentar-me les dents.

Si només hagués estat això, no tindria sentit aquesta història que us estic explicant, però quan la mare em va preguntar si ja me les havia rentat, sense adonar-me'n, vaig dir que sí, com si res hagués passat.

Havia estat la meva primera mentida, petita, però no deixava de ser una mentida. I com que em sentia una mica malament, el dia següent em vaig rentar les dents com si no hi hagués un demà, raspallant conscientment cadascun dels racons de la boca.

Però els remordiments s'esvaïren aviat. I em vaig habituar a anar mentint. Primer foren petites mentides, però com que semblava que ningú se n'adonava, em vaig animar, i a poc a poc es feren més freqüents i més grosses.

Ara, quan miro enrere, m'adono que no ha estat casualitat la meteòrica i exitosa carrera que he fet com a polític.

Iona

 

Publicat a ARCrelatsencatalà